[dropcap color=”#336600″ font=”arial”]D[/dropcap]urant les darreres setmanes hi ha sectors que estan interessats en fer-nos creure que la solució a la crisi es troba tan sols, en la qüestió nacional, sense entrar a fons en quines son les causes d’aquesta crisi i qui n’està pagant les conseqüències. Malgrat un millor finançament per a Catalunya -provinent d’un “pacte fiscal” o de la independència- és clar que suposaria una millora finançera per al país, la pregunta important és com es gestionarien aquests diners, en benefici de qui i per a què?
La realitat palpable, la del dia a dia, és que hi ha una important part de la població que ja es troba sota el llindar de la pobresa -un 28% són nens i nenes-, i que les polítiques de retallades de CiU, lluny de lluitar contra aquesta xacra, estan fent que els rics siguin cada cop més rics, i els pobres cada cop més pobres. Això es constata en tots els informes apareguts la darrera setmana, entorn del 17 d’octubre, Dia Internacional per a l’Eradicació de la Pobresa.
Les retallades en Salut i en Educació han fet que el curs s’iniciés amb menys metges, i menys mestres, havent de pagar més per a tenir acccés als medicaments, i amb més alumnes per aula.
Les polítiques de reducció de l’Estat del Benestar són fruït d’una clara manera “neoliberal” d’entendre la política i en la que hem estat immersos durant els últims dos anys. No es tracta, doncs, només d’una qüestió nacional. Les polítiques de CiU són deliberades i responen a un únic model d’entendre la distribució de la riquesa. CiU defensa els interessos dels poderosos i proposa la caritat -malgrat també retalla ajudes en aquest àmbit- com a fórmula, com si la pobresa fos quelcom inevitable que ha d’existir. Però això no ha de ser així, hi ha un altre model que defensa la cooperació i la justícia social, i que entén que la pobresa ha de ser eradicada, ja qye és una forma de violència contra la població. Aquesta és la manera d’entendre el món d’ICV-EUiA.
El fet nacional és molt important, cadascú el sent d’una manera i donada la seva implicació amb les nostres emocions, moltes vegades el fet emocional supera al racional. ICV-EUiA esmerçarà tots els seus esforços en aconseguir que la propera legislatura, el poble de Catalunya pugui exercir el seu dret legítim a l’autodeterminació, mitjançant un referèndum.
Però no deixem que les banderes ens distreguin del fet que cada dia a Catalunya hi ha desnonaments, hi ha gent que passa gana, hi ha gent que viu en la misèria i que no pot accedir en condicions a l’educació o a la sanitat…No oblidem que no hi ha llibertat sense justícia social.
Ja deia Lluis Companys -del que el 15 d’octubre vam commemorar el 72è aniversari del seu assassinat-, que la lluita pels drets nacionals i els drets socials és indestriable: són dues cares de la mateixa moneda. I el PSUC, del que ICV-EUiA en som hereus, va fer d’aquesta frase de Companys un dels pilars fonamentals de la seva ideologia.
El 25 de novembre ens hi juguem molt, ja que davant les retallades de CiU, davant un PSC absent, i de discursos estèrils; des d’ICV-EUiA volem manifestar que hi ha alternativa. La nostra. L’alternativa del dret a decidir de tot el poble de Catalunya, però també la dels drets socials i la que vol donar solució als problemes reals i quotidians de la gent.
Lídia Muñoz Cáceres, llicenciada en Ciències Polítiques i Regidora d’Urbanisme, Joventut i Participació de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat