Diumenge de cinema: Exodus

Iniciem una nova subsecció “cinèfila” aquest 2015. Cada diumenge, podreu trobar una petita crítica de cinema d’alguna pel·lícula de la cartellera. Començem amb “Exodus: Dioses y Reyes” de Ridley Scott, que es va estrenar de cara a la taquilla nadalenca. Us animem a que deixeu els vostres comentaris!

Per Joan Millaret / AMIC

“Exodus: Dioses y Reyes” de Ridley Scott s’assembla massa a “Los diez mandamientos” (1956, Cecil B. De Mille) i això no li fa gaire bé.

Els efectes especials artesanals, el cartró pedra i els coreografiats moviments de masses dels vells pèplums en colors i en formats panoràmics a les dècades dels 50 i 60 del passat segle, són represos ara amb un nou vestit gràcies a la tecnologia digital com aquell que es vol posar al dia per renovar l’espectacularitat i l’èpica que se li exigeix al gènere.

Christian Bale pren el relleu a Charlton Heston per posar-se en la pell de Moisès, germanastre de Ramsés (Joel Edgarton), el qual serà nomenat emperador d’Egipte després de la mort del seu pare, el faraó Seti (John Turturro).

Moisès s’erigirà, per contra, en l’imprevist líder messiànic que conduirà els esclaus jueus a la llibertat i els durà a la terra promesa, després de castigar de forma implacable als egipcis amb set mortíferes i apocalíptiques plagues.

Si Ridley Scott ja havia revitalitzat el gènere colossal retornant-nos a les incertes glòries de l’Imperi Romà a “Gladiator” ara s’acosta al registre del pèplum bíblic de l’Antic Testament per oferir-nos de nou el passatge de la transformació de Moisés, de simple protector de Ramsès, en heroic guia alliberador del seu poble.