“La teoría del todo” de James Marsh, participa d’un gust força estès a Hollywood pels biopics de personatges cèlebres, ben coneixedors de la bona acceptació entre el públic
Per Joan Millaret / AMIC
Un gènere de retrat biogràfic, bastit sovint sobre la glorificació de l’homenatjat, que sempre complau també als acadèmics dels Oscar. En la present ocasió, l’actor Eddie Redmayne es posa en la pell del famós astrofísic Stephen Hawking qui ha revolucionat la ciència amb les seves teories sobre els forats negres, el temps i els cosmos, o la gènesi de l’univers.
Però l’apropament a la figura de Hawking arriba mediatitzada per la visió de qui va ser la seva primera dona, Jane Wilde Hawking, a partir del llibre de memòries d’aquesta adaptat al cinema per Anthony McCarten, que li ha valgut una nominació als Oscar com a millor guió adaptat . Un recorregut d’uns vint-i-cinc anys que descriu tant la seva romàntica història d’amor en el campus de Cambridge com la futura vida en parella.
Un matrimoni sotmès a obstacles creixents i, aparentment insalvables, a partir de l’irreversible deteriorament físic que porta Hawking a una cadira de rodes i a perdre la parla, entre altres coses. Però Jane (Felicity Jones) s’esforça sacrificadament en resoldre tots els entrebancs i segueix donant suport al geni com a prova d’amor, complint aquell vell precepte de que “darrera d’un gran home hi ha una gran dona”. En aquests espai domèstic, la jove Felicity Jones fa un treball senzillament exquisit tot irradiant un magnètic encant que li ha merescut obtenir una justificada nominació als Oscar com a millor actriu secundària.
La pel·lícula combina el clàssic biopic amb una nova derivada tant apreciada com l’anterior. I és que s’hi afegeix també una nova pel·lícula sobre discapacitats o persones afectades per qualsevol patologia o deficiència física. Una autèntica pedrera de les esforçades aspiracions amb possibilitats d’Oscar a la millor interpretació. Un camí d’ascens a l’Olimp que de moment ja està traçat amb la nominació als Oscar per Eddie Redmayne com a millor actor gràcies al seu increïble treball d’imitació i recreació del famós pensador.
Paradoxalment, la pel·lícula no està parlant d’un talent privilegiat per la física, “una ment meravellosa”; ni del sacrifici d’una esposa lluitadora i fidel, “l’esposa abnegada”; sinó de l’obra conjunta de tots dos, l’obra de parella, la família feliç i harmoniosa i, també, reproductiva.
Aleshores ens trobem enfront d’un enfocament tou i poruc amb un bany innecessari d’enganxifós cotó fluix i almívar refulgent que està a punt d’espatllar aquesta història exemplar d’amor i entrega. I amb una direcció tan pulcre i polida que ens fa difícil d’entendre que “La teoría del todo” hagi estat elevada a la categoria de nominada a millor pel·lícula. D’altra banda, la pel·lícula arrodoneix el seu pòquer de nominacions als Oscar gràcies a la banda sonora de Jóhann Jóhannsson.