El fracassat cop militar del 15 de juliol va deixar un balanç d’uns 270 morts, milers de ferits, prop de 6.000 militars presos i milers de jutges destituïts. L’autoritari govern d’Erdogan ha sortit reforçat. L’intent de cop d’estat ha posat en evidència l’existència d’una crisi política en el règim turc, crisi que podria continuar oberta i tenir nous escenaris. Una de les pitjors hipòtesis és que Erdogan reforçat aprofundeixi les seves polítiques repressives cap al poble kurd i els treballadors amb l’argument de combatre la “sedició” i la defensa de la “democràcia”
Aquest article està basat en un informe enviat pel Partit de la Democràcia Obrera de Turquia, integrant de la nostra organització internacional, la UIT-QI. Des de la mateixa nit del 15 de juliol el nostre corrent internacionalista va emetre un dels primers i pocs pronunciaments de l’esquerra mundial en rebuig a l’intent del cop militar. La nostra postura va ser clara: “No al cop militar. Defensem els drets democràtics del poble turc! No al règim repressor d’Erdogan!”. Rebutgem el perill de triomf dels militars colpistes sense avalar políticament al govern patronal i repressor d’Erdogan.
La situació actual a Turquia es caracteritza per diversos factors:
1.- Es va tractar d’un intent de cop real i molt seriós. Però no va ser una conspiració d’Erdogan, encara que molts sectors, pel just odi a Erdogan, han parlat d’un possible “autocop” per iniciar una nova escalada repressiva.
2.- El cop no va ser un èxit perquè la junta militar no va aconseguir reunir més forces de l’exèrcit ni adhesió popular. Tampoc va tenir suport dels Estats Units ni de l’imperialisme europeu (UE), malgrat que van demorar a pronunciar-se categòricament en contra, la qual cosa ha generat friccions amb el règim. L’imperialisme desconfia de la capacitat política d’Erdogan per mantenir l’estabilitat política en un país estratègic a l’Orient Mig. D’altra banda, la major part de la burgesia turca i els seus partits tampoc van donar suport al cop malgrat les diferències amb Erdogan. Veient les imatges feia l’efecte que el cop va ser derrotat per una mobilització popular, però la realitat va ser més contradictòria. L’odi dels treballadors, la joventut i el poble kurd al règim d’Erdogan va fer impossible que aquests sectors sortissin al carrer. Aquells que sí que van sortir són la base i l’aparell del partit d’Erdogan, l’AKP (Partit de la Justícia i el Desenvolupament), els qui van acudir a la seva crida. A aquestes accions es van sumar policies i sectors dels serveis de l’estat. Aquests sectors formen una base força conservadora i reaccionària: cridaven per Al•là i demanaven condemnes a mort. En un dels ponts del Bòsfor aquests sectors van degollar a un soldat. La crida d’Erdogan a la seva base a ocupar els carrers ha estat un senyal de feblesa, ja que a aquesta hora certa neutralitat militar li impedia reprimir als colpistes. D’altra banda, encara que el cop no va triomfar, ha estat un fort senyal contra Erdogan, mostrant la importància de la crisi política i la fragilitat del seu poder, fins al punt que des del govern i les mesquites es va cridar a la gent per no deixar els carrers.
3.- Segons el govern el cop va ser organitzat per la comunitat islàmica del clergue Fethullah Gülen, qui està exiliat en els EUA. La seva comunitat és una organització semblant a l’Opus Dei a l’Església Catòlica, té 1.000 escoles en 130 països i fins al 2013 va ser un fort aliat de l’AKP. Erdogan va trencar amb Gülen quan mitjans de premsa lligats a aquest darrer van denunciar greus fets de corrupció del grup d’Erdogan. Durant el període anterior una sèrie d’oficials de l’exèrcit vinculats a Gülen van ascendir i van guanyar pes en la burocràcia de l’estat. Des d’aleshores aquesta comunitat va ser el “diable útil” d’Erdogan. Podria ser que una part dels colpistes siguin membres d’aquesta comunitat, però la composició del front colpista seria més àmplia.
4.- El cop frustrat és part de la crisi del règim que es va aprofundir des de la rebel•lió popular de la Plaça Taksim de juny del 2013. Milers de joves i sectors populars van sortir al carrer a tot el país i Erdogan va aconseguir salvar el seu cap. La crisi expressava un gran desgast polític lligat als ajustos d’una economia afectada per la crisi mundial capitalista. Des de llavors Erdogan va fer un fort gir repressiu, va trencar les negociacions de pau amb la direcció guerrillera kurda i va buscar un major poder polític amb un projecte presidencialista, mitjançant un intent fallit de canviar la constitució. Les polítiques repressives d’Erdogan van establir els factors objectius d’aquest intent de cop. Després de reprendre la guerra contra els kurds a la regió del sud-orient de Turquia, l’exèrcit va començar a recuperar els seus espais en l’escena política. L’exèrcit es va convertir en l’aliat més important d’Erdogan, la qual cosa va augmentar l’autoconfiança dels sectors colpistes dins d’aquest. Un altre factor important que va poder haver accelerat el cop va ser el projecte de reestructuració de la burocràcia civil i militar que preparava el govern per desplaçar a sectors no lleials a l’AKP.
5.- Els partits polítics opositors parlamentaris es van oposar al cop i van signar una declaració comuna. Entre ells, el principal partit patronal opositor el CHP (Partit Republicà del Poble), socialdemòcrata i històric continuador de Kemal Atatürk, i el HDP (Partit de la Democràcia dels Pobles), aliança de l’esquerra pro kurda. El HDP va emfatitzar que l’inici de la guerra i les polítiques repressives d’Erdogan van obrir el camí a l’intent de cop i va exigir el reinici del procés de negociació. Però Erdogan ni tan sols va esmentar al HDP després de la derrota del cop, mentre que sí que va agrair als altres dirigents dels partits de l’oposició la seva declaració.
6.- Després del fallit intent de cop hi havia dues alternatives per a Erdogan: disminuir la tensió política o augmentar la repressió i el seu projecte autoritari. Tot indica que ha triat la segona opció. Immediatament després de la derrota del cop, el govern va començar una massiva “neteja” arrestant a 6.000 soldats -centenars d’ells oficials- i acomiadant a gairebé 3.000 jutges i fiscals. Va suspendre a 15.000 empleats públics. El govern parla de la possibilitat de restaurar la pena de mort per als colpistes. Aquests passos només polaritzaran més l’escena política i poden alimentar noves crisis en eu futur pròxim. Com bé ho va assenyalar la declaració del Partit de la Democràcia Obrera (IDP): “És el moment de defensar la nostra llibertat del colpisme i del règim repressiu d’Erdogan! […] L’única solució real, contra les dictadures i la repressió del règim, és la mobilització de les masses treballadores, de la joventut i les dones, els kurds i tots els sectors oprimits i explotats contra la repressió i les polítiques de saqueig al costat dels esforços del poble en l’exigència de drets i llibertats democràtiques”.
Mıguel Sorans
Unitat Internacional dels Treballadors – Quarta Internacional (UIT-QI)