A Catalunya s’han establert dos blocs de transformació política i social. L’independentisme, primer, i el bloc dels comuns, després. La història de l’independentisme és bastant coneguda, representa un moviment històric però minoritari que acaba esdevenint de masses arran de la sentència contra l’Estatut, la crisi, i un cert context social.
Els Comuns hereten la tradició de diferents moviments socials arrelats durant el 15M, articulats amb una certa força popular i espontània, però també, en certa manera, acompanyats per una sèrie d’activistes històrics amb molta experiència política. Vegi’s aquí la importància d’Arcadi Oliveres, Ester Vivas, Josep Maria Antentas o Xavi Domenech. Creada la base popular, la posterior aparició de Podem i la consolidació de Guanyem, després anomenada Barcelona en Comú, donaran llum a l’altre gran bloc transformador a Catalunya.
El cert és que tots dos moviments guarden entre sí retrets que, fins al moment, els han impedit elaborar cap estratègia conjunta. Hi ha una part dels comuns, sobretot representada en la línia política de Catalunya Sí que Es Pot, que entén l’independentisme com un moviment hegemonitzat per la dreta. Primer va ser Artur Mas, expliquen, i després Puigdemont els que gràcies al “procés” han mantingut un estatus polític que d’altra manera haurien perdut. Sense negar la part de culpa a Madrid, entenen que el govern de la Generalitat podria fer polítiques públiques molt més redistributives i culpen la CUP i Esquerra de fer el joc al PDECAT.
L’independentisme, per la seva banda, és crític amb la posició dels Comuns respecte el referèndum. Junts pel Sí i la CUP voldrien un suport explícit a la desobediència de cara al proper referèndum, sigui o no acordat amb Madrid. Per l’independentisme, és incomprensible que un moviment rupturista no doni suport al que ells consideren un pas revolucionari: la separació d’un Estat opressor.
Al voltant d’aquests dos argumentaris s’hi aniran afegint matisos, però, en essència, els grans punts de conflicte es vertebraran aquí. A la pràctica, això es traduirà en una disputa ideològica i per l’hegemonia política catalana. Només cal veure Twitter o els diferents discursos polítics d’aquests dos grups per adonar-se que, en molts casos, s’han assumit com a rivals polítics.
El PSC ha deixat de ser l’aglutinador “progressista” i el PDECAT ja no és la mare del catalanisme polític. Si ens ho mirem bé, els socialistes són ara un grup minoritari, si bé representen una àmplia minoria, fa temps que no aspiren a governar la Generalitat. El PDECAT manté poder institucional, però a ningú se li escapa que és un poder fràgil. A més, està sostingut per dos partits d’esquerres. Això els ha acollat molt, fins al punt que, d’haver-hi unes properes eleccions, podrien ser escollits tercera força.
Hi ha un altre element que ni els independentistes ni els comuns han calculat bé. Malgrat la disputa ideològica, hi ha amplis sectors mitjans a Catalunya que no són ni dels uns ni dels altres. O bé, que són de tots dos. Dit d’una altra manera, que voten a Colau a Barcelona i a la CUP a les eleccions catalanes, però voten Esquerra al Congrés. O que voten PDECAT al seu poble de l’Alt Empordà, a la CUP a les Catalanes i a Podem a les eleccions Generals.
Hi ha diferències polítiques que són feixugues de llimar. Si Podemos ha patit una crisi interna per l’aprovació d’un document intern d’organització (resumint-ho molt), és raonable pensar que per diferències molt més grans hi hagi disputes majors. Cridar “unitat, unitat” entre dos blocs que defensen projectes diferents està bé com a consigna, però políticament és impossible d’articular. Només un seguit de males decisions de Madrid podrien unir el que ara per ara sembla impossible: els dos grans moviments de canvi a Catalunya.
Per Guillem Amatller, veí de Sant Joan Despí i periodista col.laborador d’elBaix.cat