ENTREVISTA a Antoni Cañete, Secretari General de PIMEC: “Les empreses catalanes que es deslocalitzen ho fan per qüestions fiscals, no polítiques”

ENTREVISTA a Antoni Cañete, Secretari General de PIMEC: “Les empreses catalanes que es deslocalitzen ho fan per qüestions fiscals, no polítiques”

Antoni Cañete és Secretari General del PIMEC, l’òrgan que representa i defensa els interessos de les petites i mitjanes empreses i autònoms de Catalunya. El 99,8% del teixit empresarial català s’inclou en aquesta categoria; són organitzacions de menys de 250 treballadors, i aporten més del 65% del PIB català

Text: Anna Fernàndez/Clack 

Fotos: Pol Alfageme/Clack

A Catalunya, tres de cada quatre persones treballen en una petita o mitjana empresa. PIMEC és, per tant, un agent social i econòmic representatiu de l’economia catalana. El seu diàleg amb l’empresari s’organitza a través de més de 400 taules amb l’administració, setze delegacions esteses per tot el territori, vuit sectorials i set comissions temàtiques de qüestions transversals en l’àmbit empresarial com l’energia, la internacionalització o la fiscalitat. 

 

En quins sectors treballen les empreses catalanes? 

La indústria té un paper molt important, no en podem fugir. L’hem de potenciar perquè ens dona competitivitat com a país i llocs de treball. Ens hem de tornar a situar en els canvis que venen, en la indústria 4.0, en la tercera revolució industrial i en l’àmbit de la robòtica. També som un país de serveis, hem d’aconseguir un alt nivell de qualitat i de professionalització. El tercer element és el turisme, no ens ha de fer nosa. Hem de fer un turisme de qualitat amb identificació pròpia, més enllà de la concentració a Barcelona i el turisme de platja. A més a més, estan sorgint nous sectors transcendentals com el sector digital, amb noves empreses amb gent molt jove i personal internacional. Dins els canvis de la nova economia s’està introduint l’economia circular, cooperativa i social.

 

Per què és important aprovar la Llei de Morositat, com reclameu al govern espanyol?

Aquesta croada va més enllà del pagar i cobrar, de les transaccions comercials. Imaginem una empresa catalana i una empresa francesa que facturen deu milions d’euros. L’empresa catalana triga 160 dies, de mitjana, en cobrar. La francesa, 42 dies. Per tant, l’empresa francesa necessita poc més d’un milió d’euros per finançar el que triguen en pagar-li les factures. L’empresa catalana, en canvi, necessita més de 5 milions d’euros per fer front a la dilació. Quina empresa és més viable? La catalana ha d’anar al banc a demanar més del 50 per cent del seu circulant. Sent la mateixa empresa, la del cas francès és més competitiva. Els països que tenen dilació en el pagament són menys viables i menys competitius. L’any 2007, Espanya, després de Grècia, era el país que pitjor pagava de tota Europa. Una de cada tres empreses que ha tancat durant el període de crisis ho ha fet directa o indirectament per aquesta qüestió. El que pretenem és que no només es digui que no podem circular a més de 120 quilòmetres per hora, sinó que, aquell que sobrepassi el límit, tindrà una sanció. S’ha d’implementar un règim sancionador.

 

També davant el govern espanyol reclameu canviar la Llei de Contractació Pública per complir les directives europees. Què cal modificar?

No existeix cap llei que tingui un impacte més important, amb afectació sobre prop del 20% del PIB. La millor empresa de tot el país és l’administració. Si les PIMES no tenen accés a aquest 20% de la contractació, perden una part molt important de negoci. Quan es fan concursos públics, sovint es presenten amb uns requisits que només poden complir un grup molt reduït d’empreses. Potser una o dues. Europa va fer una nova directiva perquè les PIMES poguessin accedir a la compra pública davant aquesta situació. La directiva establia que els concursos s’haurien de dividir en lots més petits perquè més empreses hi tinguessin accés. Aquesta és una directiva marcada l’any 2014, s’havia d’implementar abans del març de 2016. Espanya s’hi hauria d’haver adaptat aleshores amb una llei de contractació. Però no ho va fer i PIMEC hi va fer una denúncia. El govern espanyol, a l’octubre de 2016, va presentar una proposició de llei. Quan PIMEC la va llegir, va comprovar que era de despotisme il·lustrat. Es volia canviar-ho tot per no canviar res. A la proposició de llei presentada, es diu que s’han de fer lots més petits però es posen tantes excepcions que, possiblement, es podria tornar a justificar la situació inicial dels ‘lots grans’. PIMEC va fer esmenes perquè la proposició de llei era involucionista. Les petites i mitjanes empreses haurien de tenir un volum de contractació pública proporcional al PIB que aporten, per tant del 65%. D’aquesta forma, es crearia molta feina i aconseguiríem evolució de la competitivitat empresarial a través de l’administració.

 

L’estat espanyol ha decidit posar un impost a l’autoconsum de les energies renovables. Quin sentit té? 

L’octubre de 2015, a tres mesos d’unes eleccions generals, l’Estat Espanyol decideix posar un impost al sòl. Estem pagant l’energia més cara de tota Europa. El veritable discurs del segle XXI és l’energia, que és una part molt important dels costos de l’empresa i, per tant, un element imprescindible de competitivitat. Posar un impost que dificulta l’accés a una energia verda, per tant sense emissió de Co2, i que ens dona uns menors costos… És difícil d’explicar. Si parlem d’autoconsum, a més a més, seria un element de creació d’activitat importantíssim i s’hi estan posant barreres. Cal fer un replantejament en les estratègies energètiques en el nostre país.

 

Les patronals catalanes han estimat que l’acord del PP amb el PNB genera un sobrecost elèctric per a les PIMES catalanes respecte les basques de 200 Milions d’euros. Què implica aquesta diferència territorial?

Com és possible que els qui parlen d’unitat de mercat donin unes condicions de costos al País Basc diferents a la resta de comunitats? Si s’analitzen els costos, signifiquen un estalvi molt important en energia i la diferència territorial l’hem de pagar entre tots. Això és fruit de negociacions, són privilegis que generen un sobrecost a la resta. No és ni just ni lògic. Hem demanat que hi hagi consciència d’aquesta situació i s’hi faci un ajust. Per altra banda, quan ens donen el preu de l’energia, es parla d’un preu agregat. Des de PIMEC, en els nostres informes, segmentem el que paguen les empreses per l’energia en funció del seu consum. Les empreses de menys de 20 megawatts de consum, paguen més del doble en energia que el que paguen les empreses del nostre entorn.

 

Aquest és l’únic sobrecost per les PIMES catalanes? 

La fiscalitat és un altre dels problemes que també fa diferenciació entre comunitats. Les empreses catalanes que es deslocalitzen, algunes d’elles, ho fan per qüestions fiscals, no per qüestions polítiques. Per exemple, per les condicions de transmissió de patrimoni. En el cas de Lleida, moltes empreses s’han traslladat a la Franja.

 

Sobre l’impost de societats, per què demaneu una fiscalitat específica per les PIMES? 

Sempre han explicat que la fiscalitat ha de ser proporcional a la dimensió de l’empresa o al seu benefici. És bastant inexplicable que les PIMES tinguem una fiscalitat mitjana del doble del que tenen les grans empreses. No podem tractar una empresa de mil treballadors exactament igual que una empresa de deu. Si una empresa de deu membres té una càrrega administrativa d’una persona, és el 10%. Si, en canvi, la organització té mil treballadors, és només l’u per mil. En costos, significa una posició de benefici per la gran estructura. Des de PIMEC demanem una segmentació de les obligacions, de les carregues administratives. Hem de potenciar que les micro empreses puguin ser petites, que les petites puguin ser mitjanes i que les mitjanes puguin ser grans. Sinó, tenim un problema de creixement. A Catalunya tenim una mitjana de poc més de quatre treballadors per empresa. A Alemanya, aquesta mitjana és de més d’onze treballadors. Si les nostres PIMES paguen a 400 dies, paguen el doble per l’energia, tenen les mateixes càrregues administratives… Lògicament és molt difícil que puguin créixer.

 

Defenseu un augment del salari mínim. Per què? 

Establint un salari mínim molt baix ens fem trampes al solitari. Hem de tenir un salari mínim que permeti al treballador un nivell de consum que faci funcionar l’economia. Quan una família està fora del mercat de treball, tots els nostres esforços s’han de dedicar a què hi torni. Hem d’obligar a aquestes persones a fer formació. I la formació ha d’incloure pràctiques a les empreses perquè no existeix cap mètode més important d’inserció. També hem de treballar en l’economia submergida, que està fent molt mal. L’economia cada vegada ha de ser més transparent. Els moviments submergits destrueixen empreses que paguen els seus impostos, que creen llocs de treball i que permeten que puguem fer política social.

Deixa un comentari

© 2012 - elBaix.cat  |  Un projecte de Social Mirror i desenvolupat per Cabans

Tornar adalt