La primera superheroïna baixa a la terra
Per Joan Millaret Valls / AMIC
La pel·lícula comença en l’actualitat quan una dona rep la reproducció d’una vella fotografia en el front de la I G. M., on apareix ella envoltada d’un petit grup d’homes ben heterogenis.
Aquesta fotografia en blanc i negre permet obrir el film de forma suggeridora a través d’un gran flashback que ocupa pràcticament tot el relat. Una foto que ens permet viatjar al passat ancestral de la protagonista, la petita princesa Diana, l’única nena de l’illa de Themyscira, en realitat una illa habitada exclusivament d’amazones, dones guerreres, i custodiada per una membrana que les manté aïllades completament del món.
Diana (Gal Godot) s’ha fet una dona mentre és educada en l’art del combat i un bon dia descobreix que té superpoders durant un dur entrenament. El món hermètic de les amazones serà vulnerat i Diana entrarà en contacte amb el primer home que irromp foradant la bombolla protectora, un espia britànic, Steve Trevor (Chris Pine), fugitiu dels turcs, aliats dels alemanys durant la I G. M.
A partir d’aleshores Diana vol pacificar el món, aturar els estralls i els horrors de la guerra mundial, i viatja al món real, concretament a Londres, acompanyant a l’intrús Steve. Diana vol batre’s amb el déu de la guerra, Ares, que sembla que ocupa el cos del general alemany Ludendorff (Dani Huston), que acompanyat per una mena de bruixa, la doctora Verí, una científica desfigurada que usa una pròtesis facial (l’actriu espanyola Elena Anaya enmig d’una superproducció americana), estant assajant amb un gas tòxic que serà letal, el gas mostassa, just abans de la signatura de l’armistici.
Per tractar-se d’un film de superherois –“Wonder Woman” és la primera superheroïna que arriba a la pantalla gran de l’ampli catàleg de superherois de DC Comics–, la veritat és que aquest film resulta un bon entreteniment, una disfrutable cinta d’aventures. Més enllà de la recreació del món mític de l’antiguitat clàssica de les amazones, destaca especialment el salt en el temps del film al segle XX, en el context de la I G.M., adquirint així una dimensió més humana i terrenal, una naturalitat que s’apodera de tots els personatges que hi participen.
S’agraeix el to que aleshores pren el film ja que li permet inscriure’s còmodament en el gènere bèl·lic, servint-se a més de l’argúcia argumental de l’escamot especial que s’infiltra en les línies enemigues.
Probablement, la mirada de la directora d’aquest film, Patty Jenkins –que no rodava des de “Monster” (2003), amb Charlize Theron–, aconsegueix que la introducció d’una noia en un món masculí en aquella època permeti una certa relectura en clau moderna i feminista, amb la noia vestida a la garçon pels carrers londinencs i ficant-se enmig de reunions de generals i polítics.
Com acostuma a passar massa sovint, el més prescindible resulta precisament quan el film vol jugar decididament la carta dels superherois. Així desemboquem en el soporífer i atronador duel final, amb un desplegament colossal d’efectes especials i poders sobrehumans en xoc, la previsible traca final.