Crònica d’un concert ple de força, celebrat el passat 13 de juliol, en el que Marina Rossell va fer viatjar la gent de Cornellà cap a les cançons que han mogut el món…: “El Cant dels partisans francesos”, “Cant dels deportats”, “Paisatge de l’Ebre”, “Bella Ciao”, “Lili Marleen” o “Quanta guerra!” escrita per la mateixa cantant… Un recorregut que no va oblidar cançons com “El Metec”, “El Mediterrani”, “Millord” o els ‘Clàssics Catalans’ que mai falten en els concerts de Marina Rossell
“He sortit amb ganes de ballar amb algú” resava una senyora a la cua pertinent, una hora abans que el Castell de Cornellà s’obrís de bat a bat per rebre el concert de la Marina Rossell. Ella era una més de la marea de públic principalment femení, entre sexa i septuagenari, que aguantava l’hora baixa del sol, ben cofoia, ella i les seves companyes d’espera.
Les parets exteriors del magnífic castell aguantaven les bromes i pulles inherents a la tercera edat quan es tracta de fer cua. L’intent de colar-se és ja un clàssic, i elles se les saben totes. Com la Marina, que les espera dins escalfant la veu, se les sap totes en això dels escenaris.
Les senyores, amb el vestit del diumenge, un dijous. O amb la samarreta del ‘oh, que atrevida vas avui, Antònia’. Tot s’hi val quan és estiu i la cultura ve a tu. Quan la Rossell, la nena de la Gornal, sí, la nena dels 63 anys, ve a tu. Concert d’entrada lliure, aforament màxim per a 140 persones, ple total, gent asseguda a les escales adjacents, persones dempeus acumulades arreu. Èxit.
I allà que va ella. Des de dalt d’una escalinata antiga, esquivant persones i recolzada a la barana, com una nena de 63 anys, la Marina està preciosa. De negre i amb una americana de brillantor grisa. Es deixa ensordir per l’excitació de les senyores i la joventut que ha fet acte de presència a última instància. Es deixa estimar pel batibull de crits que despleguen aquests individus que han omplert el pati interior del castell, i que s’asseuen a cadires de fusta tremoloses que pengen bolsos també de diumenge.
Les primeres paraules a l’escenari, una broma improvisada. Tothom riu. I de postres, un crit “Sí senyora, dones al poder” i el puny ben alt. Al seu costat, a mans del piano i molt més, hi ha un noi endinsat a un vestit d’home, pulcre, precís, purament musical. És el Xavi Lloses, l’inseparable de la Marina que, com em confesarà ella més tard “ha fet una evolució brutal”. “És un músic d’una gran doctilitat que vaig descobrir per recomanació del Jaume Sisa” em diu feliç.
I és que és salvatge la relació sobre l’escenari. Si algú hagués trobat la manera d’inventar unes ulleres visores de complicitat i les portés pel concert, quedaria cegat. Veuria un raig multi-onada cada cop que el Xavi i la Marina crueaven mirades. Perquè amb això tenien prou per indicar-se com picaran sobre la fusta del piano. O com coordinaran les palmades. Van tan de pressa els anys cantava ella al pati de Cornellà. I els anys els han fet matrimoni escènic.
I seguim amb el recital. I la gent ja coreja el Lili Marleen. I més quan la Marina s’emociona a l’explicar el descans pacifista que significava en temps de Guerra Mundial. I ara El metec, i ara La Gavina. I a cada cop de cançó entonada, un final d’aplaudiments ineludible. Un èxercit inaturable de mans dretes envestint les mans esquerres amb sonoritat adequada.
La relació públic-artista, en el cas de la Marina, transpua emoció birieccional. Ella els observa tant com ells a ella. I tot i que no sempre és així, avui m’explica que “estem en un moment de molta entrega. Aquesta és una època per la que dono gràcies”. I tothom hi guanya. La Rossell, amant de les olors, em dirà “hi ha una olor de concert, hi ha un presagi, avui sabíem que hi aniria bé només per l’espai, la gent humil, la barreja d’edats. Tinc pur agraïment”.
I se li veu tanta veritat responent les meves preguntes com cantant a Ma llibertat, de l’homenatge a Moustaki que tant ha marcat la seva carrera. I quan jo em preocupo per la deixadesa de la cançó de resistència, per la manca d’un himne que encapçali aquest moment cru, ella em somriu i em diu que no m’amoïni. “L’important és ser testimoni del que es viu”. I parlant de Txarango i la bondat humana tanquem una conversa innecessària.
Innecessària perquè ella ja ho havia dit tot amb els ulls mentre cantava. Amb el somriure dalt de l’escenari. Amb aquell final tornant a incidir amb Lili Marleen i ficant-se a la butxaca el Castell de Cornellà. On tot queda resumit sota la última frase d’una última senyora: “Bueno, pues yo he gozado”.