Warning: array_replace_recursive(): Argument #2 is not an array in /usr/home/elbaix.cat/web/wp-content/plugins/addthis/backend/AddThisPlugin.php on line 642

(Alerta Spoilers) Joc de Trons i l’art de fer història a la televisió (7×04)

(Alerta Spoilers) Joc de Trons i l’art de fer història a la televisió (7×04)

Monica Geller explicant les 7 zones erògenes de tota dona. Desfent-se de plaer, per suposat.

El comodí de la trucada d’un concursant al 50×15 de Carlos Sobera, a la última pregunta, utilitzat per anunciar a la seva dona que tornaria a casa amb 50 milions de pessetes, que se sabia la resposta.

Els crits de Matías Prats durant un informatiu en directe, a ritme de “¡¿Pero esto qué es?!” esbroncant qui sap qui.

Tony Soprano aixecant la vista, mirant la porta del restaurant, mentre el fil musical del local deixa sonar de fons ‘Don’t stop believing’.

I, des d’avui mateix, Daenerys Targaryen al llom de Drogon, xiuxiejant ‘Dracarys’, i solcant el cel sobre la mirada trencada de Jaime Lannister.

Conceptes eteris esdevinguts història de la televisió, des de la seva emissió fins a la fi de la memòria humana.

Acabem de sobrepassar l’equador de la setena temporada de Joc de Trons amb el capítol “Botines de guerra”. El quart dels set capítols d’aquesta nova temporada, la més curta. I aquest episodi, el més curt també de tota la sèrie, ha rebentat ideals, impaciències i qualsevol indici d’avorriment. El final de capítol més èpic del que portem de Joc de trons.

La intel·ligència de generar aquesta imatge icònica no rau en la simplicitat del fet, sinó en el muntatge. En la paciència. Han esperat 64 capítols per fer humitejar els espectadors amb la fantasia promesa durant tant de temps abans: Ferro i foc. Foc escopit. Es nota el rècord de pressupost – superior a 10 milions per capítol – del que gaudeix aquesta temporada.

La sèrie i el seu guió, controlat per David Benioff i D.B. Weiss, fa voltes sobre ella mateixa, però sense marejar-se. No rellisca a la giravolta. Balla i et diu que sí, i ara que no. “Que nunca te decides”.

Si el capítol passat va ser una oda a la tàctica bèl·lica, una lliçó de l’orgullós Jaime, aquest és just el contrari. Impulsivitat i lideratge apassionat, sortosament, a mans d’una Danny arraconada a ‘Rocadragón’ que acaba per desballestar l’exèrcit que semblava anticipar-se-li sempre.

Si la sèrie s’havia caracteritzat per confrontar els avars de poder i els idealistes bondadosos, ara sembla quedar orfa d’antagonistes. L’inexorable procés del temps ens ha fet empatitzar amb tants anteriors botxins, que ara només queden restes de maldat anecdòtiques. Ja ni Cersei ens sembla tan incomprensiblement dolenta. Potser Euron Greyjoy, potser Ditpetit…

Ja només queda un enemic clar. El de tots. El que no se’ns ha presentat per poder empatitzar. La clau de l’odi en qualsevol relat, l’odi a allò desconegut. La reducció simplista però efectiva de la maldat. La reunificació Stark i la nova tensió sexual Targaryen-Snow – per cert, tieta i nebot – fan prometre fusions de forces. Però això és Joc de Trons i, com ja sabeu, confiar en el flux de la trama significa estar mort.

Deixa un comentari

© 2012 - elBaix.cat  |  Un projecte de Social Mirror i desenvolupat per Cabans

Tornar adalt