Alguer Miquel, de Txarango: “No sé cantar i no passa res”

Alguer Miquel, de Txarango: “No sé cantar i no passa res”

Sabíem que Alguer Miquel és vegetarià des que va fer els 30 anys. Que és la veu, la cara i l’impulsor d’aquell huracà inexistent fa una dècada i omnipresent en l’actualitat, Txarango. Que va patir una operació duríssima als intestins quan era petit. Que es va presentar a les llistes de la CUP per Girona a les eleccions plebiscitàries del 2015.

Que ve d’una familia de creadors, del que sigui. Que els seus ulls a punt de plorar quan canta vesteixen els fons de pantalla de nois i noies arreu. Que és el compositor de gran part de les lletres del grup. I que els darrers anys s’ha erigit com una de les veus més critiques amb la política d’acollida de refugiats, si és que això ha existit.

El que no sabíem era tota la resta.

Així, aprofitant la cloenda musical de Txarango al Festival Esperanzah, ens vam citar amb ell. Venia d’una intensa conversa sobre els refugiats amb Jordi Évole, Almudena Barbero, Iván Prado i Gerard Canals. Una de les moltes activitats que rodaven pels escenaris i carpes d’aquest esdeveniment cooperatiu.

Aquest tarannà de l’Esperanzah, diversificat, per a famílies, amb activitats diàries, però amb un cartell nocturn potent, amb presència circense, vocació solidària… era únic a Catalunya. I de sobte, Txarango, fa tres anys, va donar vida al Clownia. Casualitat o influència?

Influència total. L’Esperanzah va ser molt inspirador. De fet, ens vam conèixer amb la seva gent fa molts anys, quan ens van contactar només pel fet de ser músics. Van engegar una trobada a un local de Barcelona per explicar-nos obertament els números i maneres de fer del seu festival. I, sobretot, per demanar-nos opinió. Volien que els músics, com els assistents, estiguessin molt ben cuidats.

Entenem que encara no éreu famosos.

Ni molt menys! I això va marcar una relació d’amistat molt bonica amb l’Esperanzah. Tant de bo tots els llocs on toquem tinguessin el mateix rerefons.

De fet, els dos projectes teniu una base solidària.

Encara et diré més. Si som una cooperativa sense ànim de lucre és gràcies a que els impulsors de l’Esperanzah ens van obrir el cap amb el significat de l’economia social. Per tant, podríem dir que la fòrmula jurídica de Txarango neix al Prat de Llobregat.

Venim de la xerrada on tu et personaves com a veu crítica amb les polítiques d’immigració. Però els darrers mesos t’hem vist mullar-te en altres terrenys, a vegades sol, a vegades amb la banda. Txarango s’ha convertit en militància?

Nosaltres posem totes les hores del dia en aquest projecte. I això implica que volem que serveixi per alguna cosa. I aquesta il·lusió és el motor que ens mou.

Significa que sí?

Diria que no. No som tant una entitat dins els moviments socials, sinó un altaveu. La gran majoria dels seguidors ens arriben per la música. I poder utilizar aquesta atenció per visibilitzar la feina de persones amb un bagatge molt més gran és la nostra aportació més vàlida. Més que explicar-ho nosaltres, això va de pujar a l’escenari social a les veus que treballen per la lluita cada dia.

Vas explicar al programa de TV3 Estranyes parelles que el teu sou és de 1.000 euros. I la resta de diners generats pel grup es destinen a projectes. És el mateix sou per a tot l’equip?

Sí, des dels tècnics fins a la guitarra.

Però ja saps que hi ha molta gent que ho posa en dubte. No li entra al cap i només troba el descrèdit. Frustra?

Tenim una assimilació molt instaurada de dos conceptes. Un és l’èxit social i l’altre, que ve lligat, és el de l’èxit econòmic, amb una arrel bàsicament occidental. I ens costa molt separar-los.

Carles Capdevila deia aquell “a mi que m’acusin d’ingenu és un elogi”.

Totalment. Però per a la majoria de les persones és molt fàcil fer números. Nosaltres per un concert a Catalunya podem generar 15.000 euros tranquil·lament. En alguns casos més, altres menys. I des de l’exterior, la gent fa els seus comptes. Diuen “1.000 euros per a cadascun a la butxaca, i només en un dia…”. I això no funciona així.

Per què vau escollir aquesta fòrmula?

Així com hi ha un tipus de gent que té els diners per poseeïr-los, hi ha un altra que els utilitza per moure’ls. Els genera i els dóna. I a nosaltres ens agradar compartir-lo. No per a ser exemple de res.

Haurà tingut els seus costos.

És una tria personal que ens ha obligat a deixar de viure a Barcelona. I com aquest, molts més. Però fent-ho així ens omplim, som feliços. Fem servei a més gent.

Que cadascú pensi el que vulgui i tregui les seves conclusions. El que cobrem, en el fons, és irrellevant. Ho expliquem per demostrar que es pot fer. Que hi ha un model econòmic de grup musical diferent al majoritari.

I aquests diners que no van al vostre sou, a quins projectes en concret s’aboquen?

Una part és per a la mateixa dinàmica del grup. Pagar-nos els discs, les gravacions, els viatges, les dietes, etc.

Després hi ha la un cúmul de diferents despeses. Una va dirigida a mantenir el Clownia, que a hores d’ara és insostenible. Una altra, als catorze col·lectius que vam seleccionar pel cicle d’aquest disc i que rebran part dels beneficis anuals (i seran catorze més al disc següent). I l’altra part, és la de finançar-nos els viatges a diferents indrets com Palestina, Melilla, Gàmbia… Aquesta queda com una despesa més indirecta, però juga a dues bandes positives. Per un costat, augmenta el nostre creixement i ens dona crèdit per poder parlar-ne després. I per un altre, ens permet produir una activitat concreta allà que adaptem a cada estància.

I també has explicat que, mantenint la coherència, Txarango no treballa amb La Caixa per molta Obra Social que tingui. Amb qui més no us trobaran?

Amb tots els que aboquin els diners allà on no toca. Són decisions personals. Per fer-ho gràfic, nosaltres treballem amb el Banc Tríodos, que és una banca social, i jo al mòbil utilitzo la companyia Som Connexió, una entitat sense ànim de lucre i que em fa l’ús a la perfecció. Així t’assegures que, almenys, amb els teus diners no es financen negocis foscos.

Abans em deies que sembla que els comptes van bé.

La impressió és positiva, veurem a final d’any. Hi ha cursos que no ens surten els comptes i altres que ens sobren. Al final, ens reunim tots i decidim cap a on invertirem allò del que disposem. Però sembla que aquest any està sortint bé.

 

També en el directe? Porteu des de l’abril sobre els escenaris i heu tingut temps per fer anàlisi. Haureu vist què funciona i què no. Quins canvis hi ha hagut del principi de gira a l’actualitat?

El ritme és tan bèstia que no tenim temps de preparar-lo. Des que vam fer els assajos generals abans del primer concert, no hem pogut tornar repetir. El bolo és pràcticament igual que el del principi per una qüestió de temps.

Sempre és igual?

Bé, tenim dos models. La diferència principal recau en si toquem a casa o a fora. Als Països Catalans el públic coneix les lletres i les cançons lentes són moments crucials del concert. I en canvi, a l’exterior, les canviem per temes més festius. Comuniquem més des de l’energia que des de la lletra.

Precisament per la força semàntica d’algunes lletres hem analitzat els diferents àlbums per extreure les paraules més representatives de cada disc. El resultat és:

  • El cor de la terra: ‘Món’, ‘temps’ i ‘vida’
  • Som riu: ‘Nit’, ‘món’ i ‘vida’
  • Benvinguts al llarg viatge: ‘nit’, ‘vida’ i ‘ciutat’


És que tenim un vocabulari molt petit.

Però hi ha diferències notables.

Sí, i em sembla brutal aquest retrat perquè és molt clar. El primer disc neix de la nostra vivència a Barcelona i el concepte de ‘ciutat’ té molta importància. El segon, és ‘la vida’, perquè parla del que al primer disc volíem i que estàvem experimentant alhora. I en aquest últim àlbum es fa evident l’obsessió que se’ns ha manifestat especialment ara, després de 7 anys, del pas del ‘temps’.

I en un altre pla, la ‘nit’ i el ‘món’ són idees omnipresents per raons òbvies. La nocturnitat és molt inspiradora, és quan es baixa el voltatge de la societat i d’on brullen noves experiències i sensacions. I pel que fa al ‘món’, cal recordar la consciència planetària que cita sovint l’Almudena Barbero i que ens recorda que tots som tots, a una banda i a l’altra del planeta.

La quarta paraula més present al Benvinguts al llarg viatge és ‘lluny’. Des d’aquell disc a l’actualitat, com de lluny ha arribat Txarango?

Nosaltres desitjàvem això. Però ens guardàvem un pensament que deia “el més probable és que quedi, tan sols, en un gran intent”. I ara, quan marxem de bolo, que som unes 17 persones, abans del concert sopem tots a una taula llarga. I sempre ens diuen “hosti, déu n’hi do, quants sou!”.

I en aquell moment penso en l’origen. En una lletra escrita a una llibreta petita i una guitarra a l’habitació de casa. I saber que hem aconseguit generar tots aquests llocs de treball i donar sentit a les nostres vides és, segurament, el més important que hem fet.

Més enllà de les renúncies personals, al pensar en Txarango, només ens ve un gran entrebanc: la pèrdua del Marcel Làzara, el compositor de La dansa del vestit. Que es va acomiadar l’any 2015 per a viure altres experiències. No s’ha parlat gaire als mitjans. Com va ser?

Pel col·lectiu va ser un gran dol. Perquè va xocar el nostre projecte il·lusionador amb un membre important que, de cop, va dir “jo no sé si ho vull això, ara”. El hobby es va convertir en espai laboral. I és cert que ens passem la majoria d’hores del dia dedicant-les a Txarango. Invertim molt temps lluny de les persones que ens agradaria tenir a prop. Ens sentim constantment allunyats de casa.I al final el grup s’ha transformat en la nostra família.

És un projecte ple de victòries i renúncies. I a alguns ens pesen més els punts a favor, i al Marcel li van pesar més les renúncies.

Veient els primers vídeos, se us veu uns nens, però sempre junts. Els dos responent la majoria de preguntes. La notícia del comiat hauria de ser un shock. No us va fer replantejar-vos-ho, a la resta?

I tant. Quan el Marcel va començar a manifestar els dubtes respecte el ritme, ens va assolar una pregunta comuna: “Volem plegar?” o “Què volem fer cadascun de nosaltres?”.

I aquest ha estat el gran repte. Sobreposar-se als dubtes i a la seva marxa, passar el dol i reflexionar molt. De fet, Txarango d’aquí 10 anys potser és un grup totalment renovat on se’ns ha anat reciclant per persones noves. Aquesta idea està guai.

En quin àmbit s’ha acusat més l’adéu del Marcel, el líric o el personal?

Al principi teníem por pels dos. El repte a l’hora de composar era molt bèstia. És l’autor de la cançó que més s’estima la gent. El Marcel és un geni. És una persona capaç de fer bellesa amb una sola guitarra a un local petit. Potser ell no necessita tota la parafernàlia que nosaltres, en la dinàmica de grup, hem de gestionar per a que el projecte funcioni.

I per sort, després d’aquest gran desafiament en la composició del nou disc, estem súper-contents de la rebuda popular. Això explica que hi ha una entitat com a grup que supera a les persones.

El ‘ningú és imprescindible’.

El públic s’estima més la idea que la individualitat. I això és primordial recordar-ho. Hi ha molta gent creativa que es pensa que les coses les fa ell. I aquesta noció m’atabala molt.

Les coses no les fas tu. I si t’ho penses, t’estàs equivocant. Tu formes part d’un canal de sensibilitat que et travessa, que et ve de molta altra gent que veus i sents. I l’únic que fas tu és donar-li una forma cap a una banda o una altra. I prou.

Al programa Fons d’armari, amb la Mercè Folch, vas explicar que paties una síndrome d’enyorança contínua, de cada moment que vius. Amb la quantitat de persones que et passen pel costat, t’estimes i admires, i amb la teva constant marxa… Has après algun mecanisme de protecció personal?

Un mateix no sap protegir-se. Tiraré endavant fins que peti. I quan peti, em re-situaré. El cos és molt intel·ligent i et diu fins a on s’ha d’arribar.

No poder compartir el temps amb qui voldria és una feinada. Em passa amb les relacions personals molt properes. És un gran tema a debatre. Es dóna la paradoxa que a la gent que més estimes li pots oferir menys temps. I d’altra banda, et trobes responent més a les persones que no et coneixen que a les que t’han fet i envoltat.

Molts cops, parlant de l’evolució del grup, ens centrem en les influències estilístiques, els instruments… Però a nosaltres, sentint la vostra primera intervenció a Els Matins de TV3 i veient-te cantar ara, ens ha sobtat molt el salt de qualitat de la teva veu. Sabem que intentes ser el que dorm més hores del grup, que evites l’aire condicionat de la furgoneta… Però què més has fet per millorar i cuidar les cordes vocals?

Diu molt poc a favor de l’estima que li tinc al fet de cantar, però no he fet absolutament res. Sóc una persona que no sap cantar i no passa res. És una idea que m’agrada, perquè molts cops ens intentem compartir des del do, i jo prefereixo compartir-nos des d’allò que ens fa feliços.

En molts aspectes he millorat a força de la repetició. I en molts altres, estic cascant un instrument que ara em facilita un lloc de vida. Tanmateix, com no tinc la tècnica apropiada, potser l’estic fent malbé. Potser, llavors, serà una bona excusa per canviar de vida. Quan ja no pugui cantar més perquè no enganxi ni una, que ja passa a vegades, haurem d’anar a per una altra cosa.

Carai. I amb tot el que has vist i mogut darrerament, has vist alguna espurna laboral que t’hagi picat l’interès?

Sí, em mola molt escriure i viatjar. Segurament buscaria quelcom que em permetés voltar pel món. O, en una altra vessant, compartir la nostra experiència de la construcció d’un grup des de l’autogestió. Ajudar a molts artistes d’un talent brutal. Crec que podria assistir a bandes per a que sorgissin projectes milions de cops més potents que Txarango.

De fet, tu ja has escrit Camina, el llibre de poesia amb les il·lustracions de la Gemma Capdevila. I als teus poemes, com a al grup, l’eix central és el viatge. Ara per ara, és un viatge d’anada o de tornada?

Encara és d’anada. Jo tinc la sensació de no saber el que vull ser de gran.

El viatge ens serveix com a metàfora de creixement continu. En el fons ja no ho sé, si estem a l’anada o a la tornada… El que sí sé és que Txarango està vivint la plenitud en molts sentits. No pot ser gaire més gran ni ple, perquè els que ho hem fet som els que som. I ja ho hem obert tant com hem pogut. I ara picarem aquesta pedra mentre ens faci feliços. I després qui sap.

A l’imaginari comú s’ha creat el mite de l’Alguer Miquel, el del riure constant. El de la simpatia extenuant. Per abaixar-lo a la terrenalitat, digues-nos quelcom que t’emprenyi.

Qualsevol injustícia, sigui a nivell personal o global, em trenca moltíssim. A mi m’emprenya molt el patiment de les persones que no se’l mereixen. I l’alienació de l’un a l’altre en el dia a dia.

Sona més a tristesa que a empipament.

Potser és cert. Sento més tristesa que ràbia. Un exemple és quan apareix la idea de la cara pública constantment disponible. Però a la vegada és la resposta a la gratitud que sentim per la gent, perquè és el que ens permet viure i tirar endavant aquest projecte.

Per sort, sé trobar llocs on no altero l’ordre natural de la quotidianitat. I a més visc sol, així que em passo moltes hores a casa on faig baixar aquest voltatge. Tinc molts moments de recolliment. És una mena de yin i yang. Quan estic acompanyat, és de molta gent, però després gaudeixo estant sol.

 

 

Deixa un comentari

© 2012 - elBaix.cat  |  Un projecte de Social Mirror i desenvolupat per Cabans

Tornar adalt