Diumenge de Cinema: “La pell freda” de Xavier Gens

La por és el que mou el món

Per Joan Millaret Valls / AMIC

Arriba als cinemes l’esperada adaptació de la novel·la homònima d’Albert Sánchez Piñol, “La pell freda”, de la mà del cineasta francès Xavier Gens, que ha comptat amb coproducció internacional, rodada amb actors britànics i espanyols, i parlada en anglès. L’acció es situa el 1914 quan un oficial atmosfèric (David Oakes) és destinat a un illot per substituir al seu predecessor un cop ha transcorregut el període establert de 12 mesos. Però l’anterior oficial sembla desaparegut quan descobreixen un solitari i esquerp habitant en el far de l’illa, Gruner (Ray Stevenson), un home mig trastocat que ha reforçat el far amb tota mena d’estaques i elements punxants.

La geografia inquietant i misteriosa de l’indret la conforma una illa volcànica, erma, sense vida vegetal, en un lloc remot de l’oceà Atlàntic, com si es tractés de l’illa del far de la fi del món de Verne. El nouvingut comença les seves indagacions científiques però és veu assetjat al vespre per uns monstres marins que surten del mar, resistint els embats unes tres nits abans de demanar conviure amb el faroner per salvaguardar la seva vida. Un ingredient terrorífic que porta l’univers verneà vers els territoris de l’horror de Lovecraft.

Ambdós inquilins es dedicaran a repel·lir l’assalt incessant dels atacants, enfrontant-se al setge permanent d’uns éssers marins que volen apoderar-se de l’illa quan cau la nit, i ho fan com una rutina diària. Repel·lir l’escomesa dels salvatges és pràcticament l’única finalitat dels dos homes a l’illa, una vida entregada al combat, en tensió constant, una història de supervivència al límit, sempre pendents de municions i provisions, establint un cercle viciós interminable.

La pell freda del títol al·ludeix al tacte d’aquests amfibis, especialment pel que respecta a la criatura dona-peix que conviu en captivitat al far, Aneris (Aura Garrido), ensinistrada d’alguna manera per Gruner, que la tracta amb agressivitat i duresa, i l’utilitza per desfogar-se sexualment. Una criatura que d’altra banda commou d’alguna forma al visitant, molt més receptiu i comprensiu envers ella, procliu a la tendresa i l’amabilitat, intuint-se un cert enamorament. Dos comportaments enfrontats que apunten una mica al desdoblament humà, entre la bestialitat de Gruner i la sensibilitat curiosa de l’oficial atmosfèric.

L’aïllament absolut durant mesos, lluny de les rutes marítimes, els manté reclosos en aquell tros de terra inert, impossibilitats d’escapar o de fugir. La soledat o la insularitat esdevenen també factors que mouen al qüestionament existencial, a la reflexió sobre la condició humana, permetent així la profusió de cites de poetes romàntics o plans que recorden figurativament torbadores escenes del pintor Friedrich. Unes condicions extremes de subsistència que poden portar també a la bogeria.

Més enllà de la superfície del relat fantàstic, un dels grans temes de fons és l’assumpte de l’alteritat, la percepció de l’altre. L’hostilitat i el rebuig envers aquests monstres, espècie de criatures prehistòriques que contradiuen les teories darwinianes, ja hem vist que genera un clima de guerra constant. En lloc d’explorar la convivència o la cohabitació, els illencs viuen instal·lats en la por i el recel envers els assaltants, sensacions anàlogues a les que ens poden moure al rebuig als estrangers, els immigrants o els refugiats, fent bona una de les sentències de Piñol, “la por és el que mou el món”.

Deixa un comentari

© 2012 - elBaix.cat  |  Un projecte de Social Mirror i desenvolupat per Cabans

Tornar adalt