Diumenge de cinema: “A Ghost Story” de David Lowery

Diumenge de cinema: “A Ghost Story” de David Lowery

Ànimes en pena

Per Joan Millaret Valls / AMIC 

“A Ghost Story” del nord-americà David Lowery arriba a la nostra cartellera immediatament després de ser avalada en el 50è Festival de Cinema de Sitges gràcies al Premi a la millor fotografia per a Andrew Droz Palermo i el Premi del Jurat Jove. 

David Lowery repeteix de nou amb els actors Casey Affleck i Rooney Mara -protagonistes del seu anterior treball “En un lugar sin ley”- per parlar de la mort d’un músic (Casey Affleck) en un accident de cotxe i com l’esperit d’aquest retorna a casa, ara tapat amb un llençol, per romandre al costat de la seva estimada (Rooney Mara), aclaparada pel dolor i la tristesa, i poder consolar-la.

El noi s’ha convertit en un espectre que deambula sense sentit ni enteniment per la casa, esperant infructuosament el retorn de la seva parella quan finalment es muda de casa, trasbalsat per la desaparició irreparable de la seva estimada, incapaç de capir tot el que està succeint. En realitat viu atrapat en l’habitacle, condemnat a ser un trist habitant solitari, impedit d’abandonar el seu lloc, un receptacle que desprèn sensacions d’espai tancat i infranquejable, sentiments subratllats també per un inusual format cinematogràfic de pantalla quadrada.

Aquest fantasma és una ànima en pena que vagareja en una casa buida o que es limita a observar i contemplar als nous inquilins que lloguen la casa. La soledat i el desconcert del fantasma es veu reflectida també en un altre fantasma, criatura òrfena com ell, que habita la casa veïna, com si fos el reflex d’un mateix en un mirall.

Evidentment, “A Ghost Story” no és un film de por a l’ús ja que es desentén dels tics habituals del gènere i, quan aquests són utilitzats, ho són de manera senzilla, ben minimalista. És una manera de deconstruir els codis genèrics dels films de fantasmes generant alhora una simplicitat que, per moments, desvetlla ressons d’aquell film inclassificable de Sergio Cabellero, “Finisterrae” (2010); encara que el film de Lowery expulsa del seu film qualsevol rastre de l’humor surrealista de Cabellero.

El fantasma de Lowery traspassa el temps i sobreviu a les persones, mentre es pauta un discórrer interminable de vida i de mort, com un trajecte cíclic, un etern retorn. Un film carregat de lirisme, apostant més per la al·lusió que per allò explicitat, més propens als enigmes que a les respostes. Una atmosfèrica experiència fílmica sustentada en la pràctica inexistència de diàlegs, on regnen els silencis, i amb un tempo de plans llargs que la converteixen en una genuïna i suggeridora cinta de fantasmes d’autor.

Deixa un comentari

© 2012 - elBaix.cat  |  Un projecte de Social Mirror i desenvolupat per Cabans

Tornar adalt