Diumenge de cinema: “La forma del agua” de Guillermo del Toro

0
243

‘La forma del agua’ és l’última proposta del mexicà Guillermo del Toro, cineasta ben integrat en l’engranatge del cinema nord-americà sense haver de renunciar a les arrels de l’empremta del gènere fantàstic que distingeix tota la seva filmografia

Per Joan Millaret Valls / AMIC

Aquest ambiciós i exuberant film embolcallat de romanticisme i fantasia de Del Toro ha estat validat pels acadèmics amb tretze nominacions, algunes d’elles tan importants com millor film, millor director, millor actriu o millor actriu secundària, erigint-se en una de les fermes candidates a estatueta als Oscar.

‘La forma del agua’ mostra la vida rutinària però feliç d’una solitària noia muda, Elisa Esposito (Sally Hopkins), pura bondat i d’esperit vitalista. Elisa, que pren cura també del seu veí, Giles, un publicista gai (Richard Jenkins), treballa en el servei de neteja en un laboratori d’alta seguretat del govern americà. En el seu torn de feina, juntament amb una companya de color, Zelda (Octavia Spencer), Elisa es sentirà tan atreta com unida a una estranya criatura amfíbia que roman en captivitat en aquestes instal·lacions governamentals. El film entronca en el context de la guerra freda, enmig de la por als estralls de la bomba atòmica, l’hostilitat envers l’enemic rus, estigmatitzat, i entre experiments i secrets d’estat.

Però aquesta realitat de tensió entre blocs dels 60 es veu sovint sublimada en el film per l’imaginari màgic i somniador del cinema, els musicals o la televisió. I sobretot el film de Del Toro s’impregna de l’esperit i la mítica d’una pel·lícula de sèrie B d’aquells anys, clarament deutor del clàssic ‘La dona i el monstre’ (1954, Jack Arnold), poètica reformulació del motiu de la bella i la bèstia, que en el film d’Arnold pren la forma d’una criatura antediluviana trobada en una llacuna tropical. El film aposta també per la visió tendre i solidària de la diferència, cas dels immigrants –la companya de la protagonista–, els discapacitats –la mateixa protagonista–, o els homosexuals –el veí il·lustrador–.

El film s’amara d’una atmosfera onírica, proper al món del subconscient, sobretot amb un pròleg que connecta els somnis d’Elisa amb el món de l’aigua. L’aigua esdevé un element matèric omnipresent en molts instants del film i que reviu en moments àlgids com l’escena entre ella i el monstre al quarto de bany, tot inundat, en què es conjuga el sexe, la sensualitat i la carnalitat dels cossos amb l’element líquid. Un univers fluid que troba en el desenllaç la perfecte rúbrica del cercle tancat obert a l’inici, el definitiu moment aquàtic de comunió dels amants, el qual acaba donant forma iconogràfica al mateix cartell del film.

Predomina l’alè del conte, de la faula, tot i el substrat polític del moment o una certa preocupació social mitjançant una tríada de personatges marginals conxorxats contra el poder, símptoma també d’una mirada més adulta de Del Toro. El director de ‘El laberinto del fauno’ es despreocupa del terror o la por mentre juga a plaer la carta de la irrealitat, el fantàstic. Una temperatura fantàstica reforçada no sols per la mateixa trama, sinó també per la sumptuosa i amanerada realització, amb uns acurats i contrastats jocs lumínics i un portentós disseny escenogràfic. Un conte modern de bons i dolents d’una peça, com el cap militar de seguretat, Coronel Richard Strickland (Michael Shannon), en què es subverteix el concepte d’allò monstruós. Un conte meravellós i flotant d’amor redemptor en temps d’odis i visceralitat.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here