El dispositiu d’emergència humanitària de Creu Roja que es va activar a la residència d’esportistes Joaquim Blume, a Esplugues de Llobregat, amb l’arribada de les 60 persones rescatades per l’Open Arms finalitzarà aquesta setmana
Els 15 homes que queden a la Blume, amb una plaça assignada en el programa estatal d’atenció a sol·licitants de protecció internacional, seran traslladats en un nou centre en els propers dies, on esperaran que es resolgui la seva sol·licitud. “Els ve un altre moment de canvi i es troben molt insegurs. Saben que tindran menjar i un lloc on dormir, però estan en espera que es resolgui favorablement, o no, la seva sol·licitud i l’estat espanyol dona molt poca cobertura de l’estatus de refugiat”, assenyala la referent del centre d’acollida Blume de Creu Roja, Alícia Vilajeliu, que posa èmfasi que molts d’ells van patir “tortures de tot tipus, captiveris i situacions d’esclavatge” en la seva ruta migratòria. “Em vull quedar tota la vida a Espanya. Casar-me aquí i quan em mori, que m’enterrin aquí”, expressa Soulimane Barry, una de les persones que va arribar al Port de Barcelona el 4 de juliol a bord de l’Open Arms i que aquesta setmana es preparava per a una propera etapa d’una ruta que va començar el 2015.
La Generalitat va decidir habilitar la residència Joaquim Blume, aprofitant que el juliol i l’agost no allotja esportistes, per acollir els prop de 50 homes rescatats per l’Open Arms i que viatjaven sols. Cinc dones i sis menors, cinc dels quals no acompanyats, van ser atesos en altres centres. Dels homes que Creu Roja ha atès a l’equipament d’Esplugues de Llobregat, 37 han seguit el procés per demanar protecció internacional, subsidiària o d’asil (aquesta darrera reconeix més drets).
Alguns d’ells ja van entrar fa uns dies en el programa estatal i traslladats en un altre centre. Després del permís especial de 30 dies que se’ls va concedir quan van arribar a Barcelona, l’entrada al programa estatal els garanteix el permís de residència en espera que es resolgui la seva situació. La resta d’homes que Creu Roja va atendre inicialment a la Blume van decidir continuar la ruta migratòria pel seu compte ja que comptaven amb familiars, amics o recursos a ciutats espanyoles o altres països europeus.
Durant aquestes cinc setmanes, Creu Roja els ha facilitat assessorament jurídic perquè poguessin realitzar correctament la sol·licitud d’asil i l’accés a atenció sanitària. “Són persones que han estat en captiveri, que se’ls ha sotmès a treballs forçats i tortures, i que feia molt de temps que no veien un metge”, ressalta Vilajeliu, que insisteix: “Han estat esclaus, en ple segle XXI!”Creu Roja també ha resolt les qüestions de necessitats més bàsiques, com donar-los roba -“molts venien sense res”, subratlla Vilajeliu-.
També han pogut contactar amb les seves famílies, ja que la majoria feia temps que no hi parlaven o bé només ho havien fet quan els raptors hi havien comunicat per demanar els rescats. A més, han fet exercicis d’ubicació, per saber exactament on es trobaven, ja que molts esperaven arribar a Itàlia.
Sobre el trasllat i l’espera fins que es resolgui la petició de protecció, Vilajeliu explica el missatge d'”inseguretat” que li arriba de les persones que atenen: “Ara que es trobaven relativament bé i que les angoixes s’havien rebaixat, que entenien on eren i que podien anar pel carrer sense témer que ningú els raptés, els ve un altre canvi. És una ansietat que s’allarga en el temps”. La referent del centre assenyala que disposar de les instal·lacions de la Blume ha “anat molt bé, tenint en compte que és un recurs d’excepcionalitat i d’emergència humanitària per a persones que, moltes, venien de ser venudes com a esclaus”. Tot i això, advoca per “preparar altres serveis més estables per acollir aquestes persones”, amb “més previsió de futur, que permeti més qualitat”, sobretot tenint en compte les experiències tan traumàtiques que carreguen.
“He patit molt durant la ruta, l’Open Arms em va salvar”. Soulimane Barry, de 23 anys, va marxar de Guinea Conakry el 2015 i va dirigir-se a Bamako, capital de Mali; després va travessar Burkina Faso, Níger i Algèria, on va treballar durant un any per poder-se pagar el transport. Quan va entrar a Líbia, el van segrestar i va haver de treballar per pagar el deute que els seus raptors reclamaven.
Quan el van alliberar, va treballar a Trípoli per pagar-se, de nou, el viatge per sortir d’allà. Quan se li pregunta a per les condicions a Líbia, s’afanya a dir que són “molt difícils”. “Fins i tot si els meus enemics em diuen que van a Líbia els diria que ‘no’. He perdut molts amics allà”, afirma, per afegir: “Em pensava que em moriria a Líbia!” L’Open Arms els va rescatar quan intentava creuar el Mediterrani. “Quan vaig arribar a Barcelona, estava content. He patit molt durant la ruta, però em sento afortunat. Open Arms em va salvar. Estava malalt, tot em feia mal, avui estic bé”, diu. El futur, se l’imagina a Catalunya: “La meva primera vida a Europa ha estat a Barcelona. Vull passar la resta de la meva vida aquí”.
Font: ACN