La nostra societat de vegades té problemes de memòria. Avui, des de sectors reaccionaris es vol reconstruir la història presentant el franquisme com un règim lleugerament autoritari, necessari davant el desgavell que suposadament va representar la República; alhora es defineix la transició com una etapa modèlica dirigida per l’antic rei Juan Carlos I, en la que el poble hauria jugat un paper passiu i secundari.
Paradoxalment, des d’alguns àmbits vinculats a visions estretes de l’esquerra o del nacionalisme, es construeix un relat de la lluita antifranquista i la transició complementari del primer: un cúmul de renúncies que atorga també a les forces democràtiques, populars i d’esquerres, un paper subordinat proper a la traïció. És curiós com s’obvien determinats episodis com, per exemple, l’atemptat de 1977 perpetrat per l’extrema dreta contra els advocats laboralistes d’Atocha, vinculats a CCOO i el PCE, en el que varen morir cinc persones; l’actual alcaldessa de Madrid Manuela Carmena se’n va salvar miraculosament.
La ciutadania, no tota ni segurament la majoria és cert, es va mobilitzar activament contra el franquisme i les seves seqüeles; sense la participació desinteressada i sovint heroica de moltes persones anònimes no s’hagués aconseguit el 1978 un règim democràtic, per moltes imperfeccions i insuficiències que li puguem atribuir quaranta anys després.
Els historiadors hi diran la seva, però davant interpretacions interessades que analitzen el passat en funció de les necessitats polítiques del present, val la pena que els protagonistes de la història expliquin la seva versió. I que ho facin des de l’autoritat d’haver lluitat i haver-se arriscat per aconseguir una societat democràtic i la millora de les difícils condicions de vida de la gent dels anys setanta.
L’Àngel Merino ho fa de forma magistral en el seu llibre “ Construyendo dignidad: del barrio a la Ciudad” ( Ediciones La Mordida, 2018) que porta aquest subtítol: “Aproximación a la historia del movimiento vecinal en el Barrio de la Salut. Sant Feliu de Llobregat”. L’autor va ser alcalde de la capital del Baix Llobregat entre el 2000 i el 2003, fins que una aliança de PSC, ERC, CIU i PP el va apartar de l’alcaldia després de que hagués guanyat les eleccions municipals de l’any 2003. Però l’Àngel Merino és moltes més coses: Llicenciat en Filosofia i Lletres, professor d’Institut, regidor de l’àrea de cultura durant vuit anys ( des de la que va impulsar no la recuperació sinó la creació de l’imaginari col·lectiu de la cultura popular de la ciutat), i un dels màxims experts en participació ciutadana, associacionisme i democràcia local del país.
I molt abans, quan fer política era jugar-se la llibertat i la integritat física, fou militant de l’OIC ( Organización de Izquierda Comunista) i després del PSUC ( Partit Socialista Unificat de Catalunya) i un activista destacadíssim del moviment veïnal, en especial al barri de la Salut de Sant Feliu de Llobregat. El llibre ha estat presentat a Sant Feliu i també a Barcelona, on va comptar amb la presència de l’Arcadi Oliveras i l’alcaldessa Ada Colau.
L’Àngel Merino s’explica i ho fa molt bé. I ho fa des del rigor teòric intel·lectual i des del coneixement directe que li atorga haver estat protagonista dels fets que analitza. Tot un exemple enfront de tanta retòrica buida que impregna massa sovint suposades reflexions polítiques. El llibre s’estructura en quatre capítols: en el primer exposa el paper de les associacions de veïns a Espanya i Catalunya com a moviment social urbà durant la transició democràtica; en el segon explica el moviment veïnal a Sant Feliu i a la comarca del Baix Llobregat; el tercer està centrat en analitzar el paper de l’Associació de Veïns del Barri de la Salut; i en el quart s’analitza la lluita del barri en la construcció de l’espai públic.
L’obra de Merino destaca com a màxim exponent de la lluita veïnal l’oposició a la construcció d’una benzinera i més habitatges en un barri densificat i sense espais col·lectius , un projecte tramitat l’any 1975 pocs mesos abans de la mort del dictador. Cal recordar que aquest fet es produïa, no per casualitat, durant la vigència de la dictadura i d’un Ajuntament no elegit per la ciutadania. Cinc anys de lluita del barri per la seva dignitat van culminar quan l’any 1980 el nou consistori democràtic sorgit de les eleccions de 1979 va decidir expropiar els terrenys del que avui és la Plaça de la Salut . La benzinera va quedar simbòlicament enterrada per sempre com en realitat havia estat colgada pels veïns uns anys abans una formigonera destinada a construir-la.
Però el llibre va molt més enllà del record d’aquells fets emblemàtics. És una reflexió profunda sobre la ciutat de Sant Feliu, la comarca del Baix Llobregat, i les associacions de veïns a Catalunya i Espanya: una eina imprescindible per a estudiar els moviments urbans ,com va afirmar el professor de la UAB, Óscar Rebollo, en una de les presentacions, la realitzada a l’Arxiu Comarcal.
Pel llibre desfilen dades i fets cabdals per entendre els anys finals del franquisme i de la transició: la transformació de Sant Feliu que va passar dels 12.945 habitants del 1965 als 33.725 del 1975, i de ser una ciutat agrària amb alguns nuclis industrials a disposar de multitud de fabriques; l’arribada de milers de persones procedents sobre tot d’Andalusia, Extremadura i Castella, entre molts altres punts de l’Estat espanyol; els moviments especulatius que varen donar lloc d’una banda a la desaparició de bona part dels edificis de valor històric, com la Torre de la Presó, i a la construcció de nous barris formats per blocs de pisos i desproveïts dels més elementals serveis ( un d’ells el de la Salut, en l’espai anomenat la Vinya del Puntaire).
La manca de control urbanístic derivada dels interessos econòmics que impulsaven l’actuació ( o la passivitat) del Govern espanyol i de l’Ajuntament de Sant Feliu varen ser el terreny de joc on determinats empresaris immobiliaris varen construir les seves fortunes, basades en l’explotació de les necessitats de la gent que arribava a la ciutat provinent majoritàriament de zones rurals.
Merino posa en relació l’opció decidida per l’associacionisme a Sant Feliu amb la que va tenir lloc a la comarca del Baix Llobregat, caracteritzada per una relació estretíssima entre el moviment obrer, bàsicament CCOO, i el moviment veïnal. L’historiador Xavier Doménech ha definit la situació com la lluita pel salari productiu ( a l’empresa) i el salari social ( als barris). I al costat, o al darrera, o al davant, els partits d’esquerres que lluitaven contra el franquisme ( el PSUC, Bandera Roja, l’OIC..).
El naixement de l’Associació de Veïns de la Salut n’és un bon exemple. L’”Ataulfo”, dirigent del PSUC a la clandestinitat es reuneix, segons explica Merino, amb treballadors de SEAT del barri i els anima a constituir una associació com la que ell mateix havia impulsat l’any 1974 al barri de Roses-Castellvell, aprofitant les possibilitats legals que havia obert l’any 1964 la Llei d’Associacions. El moviment veïnal esdevé una escola de democràcia pel seu funcionament ( aquí neixen vocalies de Dones o de Joves) i una eina de lluita per la democràcia: a partir de la seva relació amb el moviment obrer participa en diverses vagues generals a la comarca, i es mobilitza per reivindicacions de ciutat, com la lluita per l’ambulatori, per l’escolarització de tots els nens i nenes o pel soterrament de la via del tren.
I en aquests àmbits conflueix amb la tradició associativa del segle XIX que havia creat entitats històriques de la ciutat ( com l’Ateneu, la Unió Coral o el Casino) i amb realitats nascudes sota la protecció de l’Església Catòlica, com el Centre Parroquial. Revistes com l’Entorn, del PSUC, o La Vinya del Puntaire, editada per la mateixa associació de la Salut, són testimonis d’aquells anys, com abans ho havia estat la revista parroquial Alba.
L’hi hem d’agrair a l’Àngel Merino l’esforç que ha esmerçat per fer una obra documentada i seriosa i alhora compromesa. Ens ajuda a comprendre millor Sant Feliu, el Baix Llobregat i la nostra convulsa societat actual. I ens recorda unes èpoques que alguns ens voldrien amagar.
Quan tornen a sonar veus vinculades a l’extrema dreta, al feixisme, al racisme, a la xenofòbia, al masclisme i a la homofòbia, als Estats Units, a Europa, i a casa nostra, la memòria ens és més necessària que mai. Perquè com cantava Raimon “qui perd els orígens perd la identitat”.
Jaume Bosch. Membre de la Junta del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat.