Vivim temps complicats. I els diaris digitals ens hem d’adaptar a una situació nova i inesperada. La nostra obligació principal continua essent la informació de tot allò que passa, inevitablement centrada en la crisi del coronavirus, i l’oferir notícies que puguin ser d’utilitat per a totes les persones que viuen al Baix Llobregat.
Però el confinament ens marca també la necessitat d’aportar idees per passar el millor possible el temps a casa. És el que fem amb la secció #joemquedoacasa i què puc fer? oferint alternatives culturals, d’entreteniment i d’activitat física.
I seguim avui amb una altra secció #desdelbaix: Reflexions en quarantena. El temps a casa en pot ser útil per a reflexionar amb una certa profunditat sobre determinats temes, relacionats o no amb el coronavirus. Per això hem demanat a diverses persones de la comarca que utilitzen habitualment l’escriptura o l’art per a comunicar-se que elaborin articles, escrits, contes…que ens permetin analitzar aspectes diversos de la nostra societat. I que ho facin no per parlar exclusivament de temes del Baix Llobregat, però sí des del Baix Llobregat.
Històries de cronopis, coronavirus i fames de Maite Carranza
Escriptora. Sant Feliu de Llobregat.
Si tot just fa un mes ens haguéssim vist per un forat hauríem pensat que es tractava d’una broma de mal gust o d’algun reality show excèntric, probablement importat d’orient. Però no, som nosaltres i duem mascaretes i guants, ens traiem les sabates en entrar a casa, desinfectem els poms de les portes, no ens fem petons, ens allunyem dos metres dels vianants – si sortim per passejar el gos o comprar al súper, és clar- i ens tanquem a pany i clau, amb la nevera atapeïda de menjar, dies i dies confinats entre les parets de casa nostra. I així portem quatre setmanes anòmales i surrealistes, plagades de circumstàncies tan absurdes que ratllen la ciència ficció o l’humor disbauxat. El més curiós és que hem acabat per acostumar-nos als carrers deserts, els aplaudiments a les 20.00, a les convivències estretes, als informatius apocalíptics, a les notícies macabres, als succesos luctuosos, a parlar pel zoom i el hangouts i a l’evidència de viure dins d’una distopia postnuclear.
Em dedico a escriure ficció i puc assegurar que cap de les situacions d’aquests darrers temps hauria tingut visos de versemblança en una novel·la o una sèrie escrita fa tot just un parell de mesos, quan Wuhan encara no existia en l’univers referencial televisiu, o quan era només un espai estrafolari i peculiar. Ningú no s’hauria cregut la història d’una frenada total i absoluta -brutal- de l’activitat econòmica de tot el planeta, a causa d’un petit virus altament infecciós d’una incidència mortal d’un 4%. Una afectació ridícula -comparada amb la pesta, la varola, la grip espanyola o l’èbola- però capaç de col·lapsar el sistema econòmic globalitzat del segle XXI en un temps rècord i fins a nivells insostenibles. Cap productor cinematogràfic hauria comprat la sèrie d’aeroports internacionals tancats durant mesos, d’Itàlia sense pizzeries, Espanya sense turistes o l’India sense captaires al carrer. Haurien dit molt cofois que era INVERSEMBLANT i haurien estripat l’escena on el President Trump, l’adalid del capitalisme salvatge, declarava el confinament total i absolut de la població durant dos mesos i la paral·lització de l’activitat econòmica del neoliberalisme salvatge al si de l’Amèrica profunda. Els crítics literaris haurien xalat posant a caldo a l’autor que hagués gosat escriure sobre el confinament de 3.000 milions de persones de tots els continents – inclosa la populosa i explosiva Índia- a casa seva, sense poder sortir ni posar els peus al carrer sota amenaça de multes esgarrifoses, penes de presó o un tret al cap directament.
Tot plegat hauria resultat massa inversemblant.
Dic inversemblant i ratifico que inversemblant és una paraula que agrada als crítics literaris i als productors cinematogràfics. Tots ells la paladegen i la pronuncien amb delectació quan volen dir “no m’imagino res del que m’expliques”. I és que uns i altres acostumen a tenir poca imaginació, i per això primer han d’haver VIST les coses per poder considerar que sí, que poden succeir.
Benvinguda sigui doncs la pandèmia actual – n’hi ha hagut d’altres i pitjors al llarg de la història- per poder imaginar situacions que són aquí, a la cantonada i que l’ urgència de la improvisació les empeny precipitadament, les fa possibles i per tant, les inventa a corre-cuita fent-les “versemblants”.
Ara ja és possible imaginar un món com el que retrata “Years and years” o “Black Mirror” dues sèries agosarades de la BBC que gosaven “imaginar” sense traves un futur proper.
Si d’alguna cosa n’estic segura és de la capacitat adaptativa de l’espècie humana i de la nostra infinita resiliència per sobreviure en condicions extremes. Repassant la història de la humanitat – que ensopega sempre amb les mateixes pedres- de tots els desastres i tragèdies se’n deriven aprenentatges que ja ens acompanyaran per sempre. I malgrat que reconec que la nostra força és infinita, que la nostra creativitat adaptativa és admirable i que ens ressistim amb ungles i dents a l’extinció … tinc por.
Anys enrere sempre veia el got mig ple. D’ença la crisi del 2008, però, ja fos per l’edat o per la sotragada personal que em va suposar, em decanto pel pessimisme. He deixat de creure en la justícia poètica de la meva fe jovenívola i penso – com a les lleis de Murphy- que si la torrada cau, sempre caurà per la banda de la melmelada.
I tinc por.
Durant aquests dies he detectat un pessigolleig que m’alerta sobre coses que no m’ agraden i que intueixo perilloses. Potser és la por. Els psicòlegs diuen que no hi ha res millor que parlar de les pors perquè deixin de ser terrorífiques. Faré doncs una teràpia pública i enumeraré les meves pors. Tant de bo m’adoni en expressar-les argumentativament que són bajanades, producte del confinament i la falta d’exercici.
Començo doncs:
Em fa por la incapacitat de les persones a conviure amb elles mateixes i detecto una reacció malaltissa a defugir el silenci i la solitud i a buscar desesperadament el soroll, l’estress i la premura amb què vivíem abans del confinament. La hiperreacció d’alguns a travès de les xarxes d’una forma histèrica i excessiva, histriónica, m’ha espantat. No som capaços de reduir la velocitat?
Em fan por les solucions estratègiques que s’apunten per a futures pandèmies i que consideren que només es vencerà els virus amb el control digital de les dades de tots nosaltres. Una cessió altruïsta de les empreses privades als Estats perquè monitoritzin la ciutadania i la controlin. Google i Apple ja s’han ofert generosament a col·laborar-hi. Els coreans han ratificat que el sistema funciona. A partir d‘ara serà essencial per al control de futures pandèmies el “control “ individual de cadascun dels ciutadans i ciutadanes del país. On som, què fem, què comprem, a qui veiem i com pensem. I si a algun productor li sembla inversemblant li podem recordar que George Orwelll ja va inventar el Big Brother.
Em fa por la improvisació educativa que, d’un dia per l’altre, considera alegrement que es pot educar telemàticament sense tenir en compte la falta d’infraestructures col·lectives i personals ni l’escletxa digital dels estudiants ni les mancances pedagògiques del sistema i dels docents. Potser, en acabar l’experiència, es publicaran estudis pagats a pedagogs que viuen d’inventar-se paraules inexistents i es felicitaran els uns als altres, sense importar-los que res no millori i sense gens ni mica de sentit crític ni de responsabilitat educativa.
Em fa por la POR, la por que impregna els comportaments col·lectius i que fa que totes les altres qüestions passin a un segon terme. Perquè s’ha vist que la humanitat és fàcilment controlable atiant la por col·lectiva ben conduïda. La por a una amenaça invisible ha deixat de ser inversemblant. Diguem-li virus o qualsevol altre concepte… tal vegada fals. Amb la por ens poden enganyar i som vulnerables.
Em fa por la implantació del teletreball de forma descontrolada i invasiva. Un teletreball – al qual els free lance hi estem més que acostumats- i que benentès podria permetre la conciliació familiar, però que mal aplicat i desregularitzat no sabrà d’horaris, de dies festius ni d’intimitat. Puc afirmar que aquestes setmanes he rebut feina urgent d’Institucions públiques, productores, editorials o gestories en caps de setmana, dies festius de la Setmana Santa o a altes hores de la nit. Som un país que no sabem fer les coses adequadament. I al capitalisme li encanta.
I em fa por el mantra de “la cultura gratuïta” que de tant ser repetit per uns i altres ha acabat per convertir-se en la fake new més vergonyosa de la realitat actual. La cultura no és gratuïta ni ho serà sempre i quan els creadors no siguin retribuïts justament per la seva feina com a treballadors de la cultura que són. Cada cop que un llibre es pirateja -o una pel·lícula, o música- mor el gatet d’un creador (lògic, no pot alimentar-lo).
Tots entenem la justesa de les causes dels treballadors del camp, de les fàbriques, de la mineria o dels serveis. Però pocs entenen la causa dels treballadors de la cultura. En el moment que els creadors no tinguin factures pendents, deixin de menjar i no paguin el lloguer de casa seva, podrem parlar de “cultura gratuïta”, una falsa quimera inventada per les companyies digitals i les empreses de telefonia i computació que ens fan creure que pagant les seves tarifes de connexió i els preus abusius dels seus aparells els continguts culturals, miraculosament, esdevenen drets i són gratuïts. Pensament màgic que ningú no desmenteix. Als governs ja el va bé.
Buuf! Déu n’hi do!
Confesso que no em sento més optimista per expressar el reguitzell de pors que em desperta la pandèmia, però sí més descansada.
A favor de l’optimisme em quedo amb les imatges fascinants de la natura envaint la civilització i demano un aplaudiment pel sentit de l’humor de la població, per la creativitat de molts col·lectius, per la generositat de moltes iniciatives solidàries i per la fortalesa dels qui estan a primera línia, fent d’escuts humans entre el monstre i la població.
Mentre hi hagi persones tan admirables com el nostre personal sanitari, les treballadores dels supermercats, la policia i els farmacèutics, hi haurà espai per a una mica d’optimisme.
I d’aquí a deu anys espero de tot cor haver-me equivocat de ple. Us demano disculpes anticipades.