Vivim temps complicats. I els diaris digitals ens hem d’adaptar a una situació nova i inesperada. La nostra obligació principal continua essent la informació de tot allò que passa, inevitablement centrada en la crisi del coronavirus, i l’oferir notícies que puguin ser d’utilitat per a totes les persones que viuen al Baix Llobregat.
Però el confinament ens marca també la necessitat d’aportar idees per passar el millor possible el temps a casa. És el que fem amb la secció #joemquedoacasa i què puc fer? oferint alternatives culturals, d’entreteniment i d’activitat física.
I seguim avui amb una altra secció #desdelbaix: Reflexions en quarantena. El temps a casa en pot ser útil per a reflexionar amb una certa profunditat sobre determinats temes, relacionats o no amb el coronavirus. Per això hem demanat a diverses persones de la comarca que utilitzen habitualment l’escriptura o l’art per a comunicar-se que elaborin articles, escrits, contes…que ens permetin analitzar aspectes diversos de la nostra societat. I que ho facin no per parlar exclusivament de temes del Baix Llobregat, però sí des del Baix Llobregat.
Malgrat tot, avui torna a ser Sant Jordi de Txell Bosch
Filòloga. Sant Feliu de Llobregat.
Tanco els ulls i tot son llibres i flors, malgrat tot, avui torna a ser Sant Jordi.
Però no ho serà del tot. Un dia que omple les vides no pot tenir els carrers tancats, les flors adormides i els llibres a un calaix. Penso en tots els dies que portem darrera les finestres i cap matí s’havien perdut tantes històries. Avui ningú comprarà El petit príncepa la seva filla per a que comenci a llegir, ningú regalarà Poeta en Nueva York al seu amic que viu lluny, ningú pensarà que El roig i el negre agradarà a la seva parella o que potser preferirà La Iíada i ningú arribarà a casa amb una rosa comprada a una cantonada de ves a saber on i recitarà alguns versos de Joan Margarit o aquells de Luis García Montero que diuen:
No existe libertad que no conozca,
ni humillación o miedo
a los que no me haya doblegado.
Por eso sé de amor,
por eso no medito el cuerpo que te doy,
por eso cuido tanto las coses que te digo.
Però, malgrat tot, avui torna a ser Sant Jordi, torna a ser 23 d’abril. El 23 d’abril de l’any 303 va morir el cavaller Sant Jordi, martiritzat i decapitat per negar-se a perseguir els cristians després que l’emperador Dioclecià li ho hagués ordenat. El 23 d’abril de l’any 1547 va morir a Madrid, Miguel de Cervantes, portant a l’esquena el que seria una de les novel·les més importants de la literatura universal. El 23 d’abril de l’any 1616 va morir a Stratford, William Shakespeare, considerat un dels escriptors, dramaturgs i poetes més importants de la història. Però és que un altre 23 d’abril va morir l’Inca Garcilaso de la Vega, i un altre Josep Pla, i un altre va néixer a Colòmbia l’escriptor Manuel Mejía Vallejo i a Reykjavik, Halldór Kilkan Laxness, Premi Nobel de Literatura l’any 1955. Era obligat que aquest fos el dia del llibre, el dia de la rosa i el dia de l’amor. Quin si no?
Però avui, el que per mi és el millor dia de l’any, serà massa semblant a ahir i probablement tingui massa coses en comú amb demà. Fa uns mesos, la Beti i jo, estàvem prenent un vermut a una terrassa de Madrid, on estem vivint actualment, mentre parlàvem de com seria un Sant Jordi lluny de casa. Vam decidir que el passaríem juntes, que ens regalaríem una rosa i que aniríem a comprar-nos llibres. Així serà menys dur estar lluny i serà més fàcil abraçar-nos. Si més no, cap sentit té planejar res quan no controles el temps, i molt menys, als virus destructors d’històries que arriben sense demanar permís. La rosa que li hagués regalat a la Beti s’ha quedat a Madrid i els llibres que anàvem a comprar-nos, a una llibreria amb les persianes abaixades. Sens dubte, aquest 23 d’abril de 2020 serà diferent, imprevist, nou i fred. Avui els llibreters i llibreteres que no tenien cap moment de descans, tindran massa temps per fer pastissos, els sanitaris que arribaven deu minuts tard a la feina per anar a donar la rosa a la seva parella arribaran deu minuts abans, com cada dia, avui la nena de quart de primària que havia quedat finalista als Jocs Florals de l’escola no rebrà cap lot de llibres i l’avi que regalava cada any un conte a la seva néta haurà de congelar tots els petons que té ganes de donar. Avui, 23 d’abril de 2020, moriran persones anònimes però amb nom propi de les que potser, a diferència del que ens passa amb Cervantes, amb Shakespeare o amb Pla, no en tindrem coneixement, no les recordarem prou. Però des d’avui i per sempre, també seran seus tots els Sant Jordis que vindran. I també ho seran de tots els valents i valentes que hagin decidit néixer en temps tan complicats com els que estem vivint, tan de bo algun d’ells es converteixi en un gran escriptor o en una gran poeta o en una gran llibretera o en un gran venedor de roses, d’aquí uns anys.
Sempre ens han dit que no val la pena viure dels records, que l’important és aprendre a viure en el present… si mes no, quan t’han prohibit les abraçades, és inevitable recordar l’última que vas donar, que de cop, es converteix en un salvavides. I un dels millors “recordadors” que existeix és Marcel Proust i la seva magdalena. A la primera part de A la recerca del temps perdut, Proust explica com, desbordat per la tristesa, submergeix una magdalena en una tassa de té, i de cop, una olor, peculiar, única, coneguda, el porta a recordar els estius que passava quan era un nen a Combray, un poble del nord de França. Això que Proust explica de manera deliciosa no és altra cosa que la memòria involuntària, aquella que apareix quan menys ens ho esperem, amb les olors, amb els sons, amb una imatge, amb una cançó, amb un Sant Jordi… En dies com avui, poder-nos erigir propietaris dels nostres records i deixar-los florir, deixar-nos viure en ells, deixar que siguin els únics que ens abrasin, ens salva, o com a mínim, a mi m’ha salvat. I de cop em trobo dins de tots els Sant Jordis que ja he tingut la sort de viure, en passejades per les Rambles amb l’escola, en els primers poemes que vaig escriure sense rima, en la rosa del meu pare o aquella altra que no m’esperava, en el pa amb les quatre barres, el sol a les galtes i les mànigues doblegades, en els llibres que no volia, els que encara no he llegit, en el primer Lorca, el segon Lorca, el tercer Lorca, el quart Camus, en el que em va regalar la Marta, en el dinar amb les amigues i un poema només seu, en la cervesa de la tarda, la paradeta amb els Diables, en els contes de sempre… i aprofito per deixar-me emportar per l’últim petó i pensar quin serà el primer que donaré quan tot això passi. Recordar pot semblar una tonteria quan cada dia trepitgem el carrer i creem moments nous minut a minut, si mes no, quan la vida passa lenta i ens sentim més sols que mai, recordar es converteix en la medicina que ens salva mentre respirem des dels balcons pensant que, malgrat tot, avui torna a ser Sant Jordi.
Josep Pla, a més de néixer el 23 d’abril, va escriure Quadern gris, el llibre, que te gran aparença de diari autobiogràfic, comença amb una situació sorprenentment similar a la nostra. Des de Palafrugell inicia l’escriptura un dia després que la Universitat de Barcelona, on ell hi estudiava dret, tanqués per culpa de l’epidèmia de grip de l’any 1918. Confinat, en quarantena, decideix escriure un dels llibres que marcaran la seva carrera com escriptor. D’una manera similar comença El Decameró de Giovanni Boccaccio, on els seus joves protagonistes, arran de la pesta bubònica que va colpejar Florència l’any 1348, es veuen obligats a confinar-se a una casa a les afores de la població i des d’allà escriuen els cent contes que conformen el llibre. Així que avui, que els llibreters no podran regalar històries, que els venedors de flors no repartiran olor de rosa, que hem decidit viure dels records, tenim l’oportunitat, com Pla, com Boccaccio, d’escriure vida. De fer història. De deixar constància. De romandre. De ser. I és tan senzill ser que a vegades se’ns oblida: una imatge, un poema, un vídeo, el dibuix d’una rosa, una carta, un petó de balcó o una abraçada en la distancia… Entre records, poemes i balcons, avui, que malgrat tot, torna a ser Sant Jordi, he escrit això, per poder ser:
Veintitrés de abril a pesar de todo
Amanecí paseando
en una calle de flores
contigo y el mundo
este veintitrés de abril
a pesar de todo.
El salvavidas de las personas
asustadas por el tiempo
habitaba persianas cerradas
y las rosas en secreto
en un campo de tinieblas
celebraban la fiesta
de la caducidad de sus espinas.
La ciudad había regalado en vano el asfalto de sus calles
a los duendes de los libros
a los contadores de sueños
a los recitadores de amores
que entre tinta solitaria
intentaban respirar
en verso
la cuarentena del arte.
Solo bailaban las nubes
en un cielo recuperado por los pájaros
en una Barcelona besada
por el aire limpio
del desierto de sus plazas
dónde la soledad del lenguaje
se adueñaba del tiempo detenido.
Sin embargo,
los balcones decidieron ser las calles
y las rosas de papel dirigieron
la revolución de los abrazos a distancia
Cervantes celebró lo eterno
entre mil andantes caballeros
y la niña de faldas azules y leves
recitó su primera poesía de ventana.
Yo hoy no declararé el amor que escondo
no celebraré la vida si la muerte acecha
no saldré a la multitud de la calle
no coseré el aliento de besos
no beberé el olor a página
no podré ser la rojez de un pétalo
pero viviré todos mis recuerdos
volando
entre rosas dibujadas
entre libros abiertos
y me dormiré paseando
en una calle de flores
contigo y el mundo
este veintitrés de abril
otro veintitrés de abril
a pesar de todo.