Vivim temps complicats. I els diaris digitals ens hem d’adaptar a una situació nova i inesperada. La nostra obligació principal continua essent la informació de tot allò que passa, inevitablement centrada en la crisi del coronavirus, i l’oferir notícies que puguin ser d’utilitat per a totes les persones que viuen al Baix Llobregat.
Però el confinament ens marca també la necessitat d’aportar idees per passar el millor possible el temps a casa. És el que fem amb la secció #joemquedoacasa i què puc fer? oferint alternatives culturals, d’entreteniment i d’activitat física.
I seguim avui amb una altra secció #desdelbaix: Reflexions en quarantena. El temps a casa en pot ser útil per a reflexionar amb una certa profunditat sobre determinats temes, relacionats o no amb el coronavirus. Per això hem demanat a diverses persones de la comarca que utilitzen habitualment l’escriptura o l’art per a comunicar-se que elaborin articles, escrits, contes…que ens permetin analitzar aspectes diversos de la nostra societat. I que ho facin no per parlar exclusivament de temes del Baix Llobregat, però sí des del Baix Llobregat.
Temps vírics de Conxita Sánchez
Ex presidenta del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Sant Joan Despí
Deia la Rosa Regàs al rebre el premi Planeta que aquest premi li permetria tenir l’únic bé personal que desitjava: temps.
I quan de sobte aquest temps ens arriba, la seva disponibilitat i mesura canvia. Els primers dies de quarantena vaig pensar que l’aprofitaria per fer moltes coses. Tenia un llistat enorme de deures pendents i em vaig proposar complir de manera responsable tot el que hi havia consignat com imprescindible. Vaig fer una primera repassada en profunditat; armaris, ordinador, papers, fotos… però ni molt menys tot el que havia d’ordenar, de revisar, de triar, de llançar. Després els dies van passant i el que en un primer moment era “imprescindible” es va començar a relativitzar. No sé molt bé en quin moment però de cop i volta havia passat un mes. El temps com aigua entre les mans s’havia escorregut i havia fugit i el cert és que com diu Joana Raspall “el temps no passa, només passem nosaltres; en diem viure”
Em puc considerar, en certa manera afortunada, tot i descobrir (sorpresa!) que formo part dels col·lectius de risc (no m’havia adonat que era tan gran…). Soc una jubilada que, a l’inici del confinament vaig estar molt activa, atenta a les notícies, a les xarxes, al contacte visual i telemàtic i, sobretot i especialment, a la cura. Des de l’activisme total sense sortir de casa, del soroll del mòbil sempre a les mans, de l’ordinador connectat, vas deixant pas a una calma rara on allò veritablement important s’imposa. Les teves finestres tornen a ser les físiques, aquelles per les quals aplaudeixes cada tarda, on pots observar que avui plou o que demà tornarà a sortir el sol.
D’aquesta reclusió, malauradament, hi ha qui se n’aprofita, proliferen les notícies falses, els insults, la manipulació informativa. No m’agradaria estar a la pell de les persones que en aquests temps assumeixen responsabilitats i prenen decisions. Per naturalesa acostumo a creure en la bonhomia de l’ésser humà, però de vegades costa davant l’espectacle que alguns estan muntant pel lluïment personal o partidista. Esgarrifa veure com juguen a la “ruleta russa” amb les nostres pors. Cal fer-hi front, analitzar, mirar les fonts i triar. Apareixen foscos pensaments i tal com diu l’Eduardo Galeano a Un miedo global “Es el tiempo del miedo, miedo a la multitud, miedo a la soledad, miedo a lo que fue y a lo que pudo ser, miedo de morir y miedo de vivir”. En temps vírics d’angoixa, d’incertesa, de por, compartir reflexions i estratègies ens pot ajudar a combatre-les, a entomar-les, afrontar-les i en la mesura del possible, a transformar-les. Tot i estar tancades hem recuperat la proximitat, de balcó a balcó i de finestra a finestra, som comunitat a la recerca d’una sortida pel bé comú, més humanista i que millori les condicions de vida.
Ens quedem a casa i des de casa som les protagonistes. Qui ens ho havia dedir que seríem les “protas” d’una “peli” de ciència ficció d’estrena mundial!. Però, la pel·lícula no transcorre només des de casa i soles no la podem fer, ens cal reforçar uns serveis públics que ho estant donant tot. L’experiència d’aquesta pandèmia ens ha de servir per reforçar la capacitat guaridora dels serveis públics, ens salvem perquè ens salven i només ens salvem juntes. L’educació, els serveis socials i la salut al servei de tothom. La suma d’accions individuals són una marea col·lectiva que fa de barrera i s’enfronta al coronavirus en la lluita diària a les cases, a les feines, als carrers i sobretot a les residències de gent gran i als hospitals.
Ens cal agrair i molt a tothom, homes i dones treballadores, les bases sobre la qual se sustenten ara mateix les nostres vides, però si em permeteu un apunt faré una menció especial a les dones. Dones que lideren i treballen en equips d’infermeria, de medicina, de neteja, de farmàcia, de personal dels supermercats i de cuidadores de la gent gran. Dones d’aquí i de més enllà que es deixen la pell i es juguen la vida. Sovint han viscut la infravaloració de la seva professionalitat, també amb les que es practica la escletxa salarial, la temporalitat excessiva i la precarietat. Dones que cuiden de la nostra gent més gran i més vulnerable des de l’afecte i la tendresa i viuen amb preocupació i a vegades amb espant el que està passant. Dones que coexisteixen en espais de risc de violència masclista. Dones amb càrregues familiars. Dones en solitud. Dones joves o grans. Majoritàriament les responsables de les activitats i dels serveis que sostenen la vida. Activitats professionalitzades de cura fortament feminitzades. “La feminització de la pressió” de la que parla la Neus Navarro.
Les dificultats de la situació són del tot evidents. La pandèmia ens té paralitzats i el dolor ens encongeix el cor. La sensació d’impotència davant tantes vides perdudes, la desolació de no poder acomiadar-les i rendir el tribut i reconeixement que es mereixen. Acostumar-nos a viure lluint mascaretes, amb els braços buits i els petons a l’aire, amb carrers deserts i parcs sense criatures. Tot i que diuen que aviat tindrem data per sortir, per la “desescalada asimètrica” ara mateix m’envaeix el vertigen d’un horitzó que es dibuixa cada cop més complicat. Les rutines incorporades s’hauran de canviar i segurament encara costarà molt que els carrers i places en solitud s’omplin de vida. Grans dosis de generositat i de responsabilitat. Serà necessari un nou esforç.
Aquest bitxet petit amb una gran càrrega destructora ha posat el nostre món potes enlaire i ens ha fet evident no només la nostra fragilitat sinó també de forma impactant la perversitat d’un sistema desigual. Malgrat tota la dificultat d’aquest greu sotrac, vull pensar que hem entès la importància vital dels serveis públics, dels valors de la solidaritat, l’equitat, la justícia i també de la tendresa, la generositat i l’empatia per sortint-nos-en i que paga la pena intentar una mirada positiva que aporti els molts aprenentatges adquirits.
Recordava com al congrés del Baix Llobregat a Debat parlaven de la resiliència de la gent del Baix de la seva capacitat d’adaptació i superació en les circumstàncies més adverses. Una comarca que ha hagut de fer front a diverses crisis en la història més recent. Encabida en la gran metròpoli i amb una activitat econòmica imprescindible per a la vida: agricultura, indústria, serveis, una gran biodiversitat i amb pobles i ciutats enxarxats que poden actuar de manera col·laborativa.
Experiències de concertació, de consens i negociació poden ser d’utilitat. La innovació social plantejant noves maneres de fer de participar i d’influir. Cooperar, col·laborar, coproduir, corresponsabilitzar-se…dèiem en el congrés conceptes “co” que assenyalen el camí per definir un nou rol en el futur i unes noves maneres d’entendre l’interès general. El valor social del compromís. Llavors intuíem que aquets conceptes esdevindrien fonamentals per una societat intel·ligent al segle 21. Treballem des d’avui perquè un altra món sigui possible. Ens necessitem i aviat ens caldrà ressituar les prioritats. Soc conscient que n’hi ha de bàsiques: salut, atenció social, salaris dignes, educació. Totes elles vinculades a la qualitat de l’aigua i de l’aire, el canvi climàtic. El bagatge que hem acumulat per implementar els Objectius de desenvolupament sostenible i la Transició energètica justa, forma part d’una nova manera d’encarar el futur. El treball decent, l’accés a l’habitatge i un estat del benestar per a tothom.
Considero imprescindible remarcar el rol de la cultura que s’ha mostrat absolutament necessària en aquest temps de tancament, compartint coneixement i creativitat. L’activisme cultural ens facilitarà viure intensament a casa una diada de Sant Jordi diferent, malgrat les places estiguin buides de roses, llibres i gent. Perquè “la cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini” com deia la Montserrat Roig. I sí, ara estem en uns temps revolucionaris! Retornem en valor social i econòmic les activitats imprescindibles per a la vida; els treballs de cura i els que són essencials, els serveis públics. Recuperem l’equilibri i l’harmonia amb el medi amb una agenda ambiental ecofeminista que posi les persones i els seus projectes vitals al centre de tots els esforços, el valor de la proximitat i la quotidianitat. Són molts els riscos, els entrebancs i les dificultats però si alguna cosa hem aprés és que juntes som més fortes i que li devem a totes les persones que hem perdut. Per elles i per nosaltres. Democràcia, drets i llibertat. Superem els temps vírics i capgiren positivament l’esdevenir. Tinguem memòria. Hi haurà un abans i el després l’haurem de construir juntes.