Vivim temps complicats. I els diaris digitals ens hem d’adaptar a una situació nova i inesperada. La nostra obligació principal continua essent la informació de tot allò que passa, inevitablement centrada en la crisi del coronavirus, i l’oferir notícies que puguin ser d’utilitat per a totes les persones que viuen al Baix Llobregat.
Però el confinament ens marca també la necessitat d’aportar idees per passar el millor possible el temps a casa. És el que fem amb la secció #joemquedoacasa i què puc fer? oferint alternatives culturals, d’entreteniment i d’activitat física.
I seguim avui amb una altra secció #desdelbaix: Reflexions en quarantena. El temps a casa en pot ser útil per a reflexionar amb una certa profunditat sobre determinats temes, relacionats o no amb el coronavirus. Per això hem demanat a diverses persones de la comarca que utilitzen habitualment l’escriptura o l’art per a comunicar-se que elaborin articles, escrits, contes…que ens permetin analitzar aspectes diversos de la nostra societat. I que ho facin no per parlar exclusivament de temes del Baix Llobregat, però sí des del Baix Llobregat.
PETIT HOMENATGE A LA FEDERACIÓ OBRERA de Carles Martínez Riba
Professor d’història. Molins de Rei.
Aquest escrit de confinament és un relat fictici basat en personatges reals com en Jaume Font. És un homenatge als treballadors de Molins de Rei que van construir la Federació Obrera i amb ells a totes les entitats sindicals i de mutualitat obrera, cases del poble, ateneus, que jugaren un paper clau durant la República i que el franquisme va destruir. En aquest sentit té un caràcter memorialista. El cafè de la Federació Obrera era una escola de debat i cultura on es practicava sovint la lectura amb veu alta i es comentava la premsa. Representa un diàleg imaginari rememorant aquelles converses.També m’he pres una llicència reivindicant la figura de Carles Soldevila, autor de“Fany” una de les millors novel·les del noucentisme, que escrivia a La Rambla, revista de notícies polítiques i esportives, molt popular entre els joves.
Recordo una tarda, d’abans de la guerra. En Jaume Font, el “Picarón”, i un grup de joves , jo entre ells, enraonant al cafè de la Federació Obrera.
Era cap a 1933, potser maig o juny, el fet és, i això ho recordo bé, perquè en Picarón encara no era l’alcalde. No ho va ser fins les eleccions municipals al voltant de la Fira de la Candelera de l’any següent.
Tenia el seny de les persones grans, era un home culte i reflexiu. Portava a les esquenes anys de lluita per l’emancipació de la classe treballadora. Considerava la República i la Generalitat com les institucions que regenerarien el país, una oportunitat pels desposseïts.
Tot just arribà la República, en Serra i Moret li va demanar que cedís el seu lloc a la direcció de la Unió Socialista a Joan Comorera, retornat de l’exili argentí, on exercí de parlamentari socialista. La seva experiència, es considerava cabdal pel partit . Aquesta proposta encaixava com anell al dit als propòsits d’en Picarón; no l’hi agradava anaramunt i avall de Molins de Rei a Barcelona; i encara menys haver de suportar les tensions del moment. Solia afirmar que per ell la política anava dels Ponts de Can Baruta a la Riera de Can Miano (límits de Molins de Rei). El seu hàbitat natural era la Federació; en va ser president molts anys.
Jo treballava a l’economat, on els socis de la Federació compraven més barat que als comerços. Vaig començar com aprenent a Barcelona, moltes nits dormíem al taulell o al magatzem, en van acomiadar el 1929 per participar en una vaga. Vaig estar un temps fent feines al camp i a una fusteria que fèiem caixes per empaquetar la fruita,després vaig entrar a l’economat. Mentre feia de jornaler en la recollida de préssecs, els de la federació ens protegien controlant “el destino”, evitant abusos dels propietaris. Per nosaltres la Federació fou una verdadera escola. Estàvem imbuïts per la radicalitat. Aquelles converses ens servien per reflexionar. Pensàvem que les coses anaven massa lentes, no veiem que la truita s’hagués girat. El clero encara manava
molt, i dominava consciències, sobre tot les de les dones que es feien les estretes al ball. Això m’emprenyava molt.
Els de la Lliga, s’oposaven a les lleis republicanes, les que s’aprovaven al Parlament les volien tombar a les Corts. S’encallaven les reformes agràries, posaven moltsentrebancs a les idees laiques d’arraconar les sotanes de les escoles, volien que tot seguís igual.
Dèiem – Tot ha de canviar: com a Rússia!
-Atenció “que totes les oques porten bec”. Llegiu, contrasteu opinions i fets. Volem el socialisme, potser el veurem , però avui consolidem la República i la Generalitat. Avui podem votar i decidir qui ens governa, us sembla poc? I les dones també han de votar!Als sindicats se’ls escolta i respecta.
— Doncs, què passà a Cardona i Fígols amb els miners, i a Casas Viejas amb els jornalers andalusos.
– No matem la República.
– Si però enviar la legió i la Guàrdia Civil per assassinar treballadors, això és la“República integral de los trabajadores” o la dels burgesos escanyapobres?
-Exigim responsabilitats al govern, però no donem peixet als que volen tornar al’Espanya negre, de cacics, frares i militars. L’Àngel Pestaña, un dirigent de pedra picada de la CNT, però contrari a la FAI i crític amb la direcció autoritària que estava prenent la Rússia soviètica, ens alerta sobre els perills d’una revolució sostinguda perla violència. Recordeu l’última controvèrsia que vàrem tenir amb l’article d’en CarlesSoldevila a la revista Rambla?
– Quin article, el de la democràcia i els referèndums i els partits, el que parla dels indígenes i forasters, o bé el que critica l’anarquisme?
– Aquest últim :“Patologia. Com neix i prospera el càncer anarquista”. No crec quel’anarquisme com a idea sigui culpable d’aquesta deriva , sinó els que la utilitzen per justificar el caos i així afeblir la República.
Quina raó tenia! Que injustos vàrem ser titllant-lo de tebi, d’equidistant quan va esclatar el cop d’estat feixista. Intentà que no circulessin armes pel poble i seguí estrictament les poques directrius que enviava la Generalitat. Se la va jugar enfrontant-se als escamots i ajudà a gent que pensava molt diferent, com el mossèn. Sino hagués estat per ell probablement l’haguessin pelat, com va passar després ambd’altres. Quan tot va sortir de mare i esclatà allò que alguns anomenaven revolució, vaplegar d’Alcalde seguint el decret d’un govern de la Generalitat molt debilitat per lasituació. Va marxar a Barcelona i no va tornar al poble fins l’estiu de 1937. Insistia enque havíem d’anar tots junts contra l’enemic i deia “cal guanyar la guerra contra elsenemics de la democràcia i la República”.
Quan entraren els nacionals, fou detingut i jutjat per un tribunal militar il·legítim . Condemnat, romangué força temps a la Model. El tractaren com un leprós, ni tan sols
els que li devien la vida, van defensar-lo. Sortí de la presó malalt per morir a casa, sense renunciar a cap de les seves conviccions.