Aquesta és la 2ª part d’una sèrie de 2 articles sobre la vinculació de la memòria històrica i la fotografia. Dues persones aficionades a aquests dos móns, els han volgut conjugar mitjançant aquest treball que es titula “Negatiu-Positiu: La fotografia com a memòria” i ens parla de la història de la fàbrica SEAT, un dels símbols industrials de la nostra comarca. En aquest segon article, l’historiador Oriol Pastor utilitza aquesta imatge per desgranar interessants preguntes sobre el món laboral, el d’aleshores i el d’avui dia
“My work would be a free manifestation of life, hence an enjoyment of life. Presupposing private property, my work is an alienation of life, for I work in order to live, in order to obtain for myself the means of life. My work is not my life.” Comments on James Mill, Elements of Political Economy Karl Marx, 1844
“My work is not my life”… Quina frase, no? Cent nou anys després apareixia el cotxe que veiem a la imatge (gràcies google). I avui, cinquanta-nou anys després de la foto -més o menys, ja que el cotxe es va fabricar fins al 1964- i cent seixanta-vuit anys després de la frase, veiem una total actualitat del conjunt, un conjunt format per una imatge i una frase que em va venir al cap al veure la imatge que veiem. La intemporalitat és la protagonista d’aquesta imatge: si no hagués existit google no hauria estat tant escandalosament fàcil ubicar temporalment la foto que veiem. I és que la contemporaneïtat té aquestes coses: és pretesament moderna, encarna els més íntims sentiments del futurisme,velocitat, velocitat i més velocitat, immediatesa, però al final, en essència, la intemporalitat s’imposa.
My work is not my life. Però sembla que cal recuperar aquestes velles i poc modernes idees, impròpies del segle XXI segons els nostres savis dirigents, que ens enfonsen dia rere dia. Bravo! En nom de la humanitat i del progrés. I és que la intemporalitat ha picat a la porta del Palau de la Generalitat i de la Moncloa, i ha decidit tornar per quedar-s’hi. I per això la foto podria ser perfectament dels anys trenta, com dels seixanta, i veient les modes que la postmodernitat dicta mitjançant els profetes de la moda de masses (Amancio?), les ulleres estil Buddy Holly i els pantalons arremangats com per creuar el riu, i el rellotge de l’avi, fan que el treballador de la foto no sembli tant llunyà, i cada dia que passa ho sembla menys. En tots els sentits. Només hem parlat de la moda.
Políticament, avancem retrocedint a marxes forcades cap als temps de la foto. Bravo, un cop més! La intemporalitat mana i guanya. Però anem cap el que diuen que és el mirall de l’ànima, de l’esperit. La cara, si la cara d’aquest treballador, que expressa satisfacció amb la feina -ben- feta, una mena d’orgull de treballador, que ha quedat immortalitzat al costat d’un objecte… que probablement ell mai no podria adquirir. Bé, no és ven bé així. De fet (gràcies google, un cop més) aquest cotxe de gamma alta costava 130.000 pessetes, o el que era mateix, 10 anys de treball, segons el sou mig de l’època. Va arribar a ser fins i tot el cotxe oficial dels ministres del Generalísimo, la guàrdia civil i les classes benestants del règim. I tot i això, el que valia era la feina ben feta, llevar-se ben aviat cada dia fins a la vellesa per anar a treballar i no poder-se comprar aquell objecte, però això si, calia estar ben content per la feina ben feta… I si només somreia “forçadament”a la càmera mentre pensava en les seves coses…?
I si mig somreia només perquè la foto la feia algú a qui s’havia de somriure? Alienació? La intemporalitat…un cop més. I és que potser un treballador de l’Anglaterra victoriana d’una fàbrica tèxtil també somreia al costat d’un objecte acabat de sortir de la fàbrica… Avui cada cop produïm menys objectes, però els treballadors seguim sotmesos al lema que tan alegrement ens insereixen al cap des de petits: la feina dignifica. Bé, el meu treball és una alienació de vida, ja que treballo per viure, per obtenir-ne els mitjans de vida. El meu treball no és la meva vida. Però això ja ho va dir Marx, el 1844. Al 2012, segueix sent plenament vigent però sembla que el poder segueix insistint: si no tens feina, suïcida’t, no t’ajudarem i no serveixes per res. I si tens feina, calla, accepta el què hi ha i no et queixis, que n’hi ha que ho passen pitjor que tu! Així, el treballador de la foto, calla, accepta i sospira “quina sort que tinc”. Com avui. Ai, la intemporalitat….
Oriol Pastor, historiador