Entrevista a David Fernàndez: “No es pot parlar de corrupció política i econòmica i oblidar la periodística”

Entrevista a David Fernàndez: “No es pot parlar de corrupció política i econòmica i oblidar la periodística”

Dijous, 14 de setembre, Sant Feliu de Llobregat. El Cinebaix acollia la projecció del famós documental Las cloacas de Interior, en el que es destapa el funcionament corrupte d’una part important dels alts comandaments de la política i la seguretat espanyola.

David Fernàndez, l’ex-líder de la CUP al Parlament de Catalunya, havia de presentar l’acte, juntament amb l’ex-diputat Jaume Bosch. Mirar el documental. I encetar un Cine Fòrum després. Però la pluja arribà aviat. Ell, conseqüentment, arribà tard. I el documental ja estava sent projectat quan Fernàndez va fer acte de presència.

Resultat: En comptes de 5 minuts ràpids de preguntes pre-documental, ens quedarem a fora de la sala, sense la cotilla opressora del temps, sense presses. I acabaran sent 40 minuts.

Només una demanda, sortir a fora del recinte, que tenia ganes de fumar.


Mentre nosaltres parlem, s’està projectant el documental Las cloacas de Interior. Es queda curt?

Sí. I a més, crec que Jaume Roures, el director, no estaria en desacord. L’experiència de les lluites universals contra la impunitat dels delictes d’Estat és que sempre ens quedem curts. Al cap d’uns anys, quan es desclassifiquen documents, o quan algú s’atreveix a parlar, descobrim que encara era pitjor del que vam saber en un primer moment.

Això, per tant, és només una part d’una guerra bruta molt ubicada en un dels cossos de seguretat de l’Estat. Però si això és el que passa a la Policia Nacional, què és el que fa el CNI? Què faran les unitats especialitzades de la Guàrdia Civil?

Molt em temo que l’ombra allargada de la guerra bruta és encara més llarga i encara més ampla. I, sobretot, que és política. No tinc cap mena de dubte. Almenys això demostra el que sabem fins ara: i és que té com a líders de la trama al Cap de Gabinet de Mariano Rajoy, Jorge Moragas, i a l’exministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz.

Paul Slovic és un psicòleg que ha dedicat la seva carrera a la comprensió de ‘per què l’ésser humà ignora massa sovint les atrocitats massives?’. Un exemple, el drama dels refugiats. I aquest psicòleg ho explicava a un mitjà estatunidenc, el Vox. Deia: la percepció del valor de la vida decreix en relació al nombre de persones afectades. És a dir, una situació dramàtica d’un sol individu desperta molta més empatia que la d’un col·lectiu, tot i ser més greu. A major número, menor empatia i comprensió. I jo et pregunto, no fa la sensació que amb els casos de corrupció ocorre el mateix? La superpoblació els ha banalitzat?

És just això. I d’aquesta reflexió tan profunda i bèstia, hi ha diversos elements sobre els que caldria reflexionar. Per exemple, l’increïble de la capacitat humana, en sentit negatiu, de com ens adaptem a tot. És lamentable. I és una veritat d’aquelles tristes, però és cert que t’hi acostumes. I aquí neix una vessant d’investigació que caldria aprofundir. Per entendre-la, per donar-li sentit i per revertir-la.

Cal matisar que, també, per sort, és impressionant la condició de resistència i denúncia que en certs moments hem aplicat en clau positiva.

Has dit “diversos elements”. Què més et ve al cap?

La reflexió aquella que diu “una víctima propera genera molta empatia, i quan hi ha moltes acaba sent una estadística”. Jo crec que això cal trencar-ho en nom de la defensa de la vida. Cal defensar la humanització.

Per contraposició a…

A la banalitat del mal, que deia Hanna Arendt. Em preocupa perquè, al segle XXI, derivem cap a un règim general d’indiferència. Estem rodant contínuament per unes autopistes d’informació que han banalitzat el sofriment. Ho explicava Arendt tot denunciant com arribem a normalitzar horrors i com ens estem insensibilitzant a marxes forçades.

I, en l’àmbit polític espanyol, la prova és que avui som aquí, i estem empatitzant amb una persona situada a les antípodes polítiques com és en Xavier Trias precisament per a no caure en la banalitat de l’escàndol. Tal i com mostra el documental, a Trias el van trinxar a base de mentides nascudes de les clavegueres de l’Estat. I segurament en altres latituds i cultures democràtiques hagués suposat la dimissió en cadena de molts ministres i de tota l’estructura que ho ha permès, a sobre, amb diners públics.

Aprofitant que esmentes el terme ‘dimissió’, a una entrevista a El matí de Catalunya Ràdio, Jaume Roures, el director de Las cloacas de Interior, deia aquell ABC de l’argumentari del resignat polític: “En un país normal… ja hi hagués hagut conseqüències”. En quin moment de la transició en que adoptàvem tot allò aparcat durant 40 anys ens vam saltar l’assignatura d’aplicar la responsabilitat política i, per tant, el verb ‘dimitir’?

En el mateix moment en que es forgen els pactes de la transició. És el precís instant en el que es va tancar, de facto, un acord entre elits al qual se’l va anomenar Transición. La transició tanca per dalt, i en un pacte entre pocs, el que molta gent volia obrir per baix.

I segurament no va ser un procés que impliqués a tanta gent com la que a vegades s’ha dit, perquè si no, avui gaudiríem d’una altra cosa prou diferent. Jo no puc jutjar aquell espai temporal crucial, principalment pel respecte que em mereix la vida anti-franquista. Ara bé, la prova del delicte és que han hagut de passar quatre dècades per a que el Parlament de Catalunya pogués anul·lar els 81.000 processos sumaríssims del franquisme contra ciutadans i ciutadanes que s’hi van deixar la pell per la seva societat.

I allò origina això.

En part, sí. Allò va generar un marc polític que, precisament, es basa en una cultura política elitista. I aquesta cultura troba la seva raó en la defensa pràcticament endogàmica d’aquells que arrepleguen el poder. Que, a la vegada, són els que provenen d’una cultura política arrossegada. És un mal cercle.

Hi ha un guionista espanyol que a mi m’apassiona, que és el Rafael Azcona, i diu que la política d’aquest país es resumeix en dues frases: “Usted no sabe quién soy yo” i “¿Qué hay de lo mío?”.

“En part, sí” dius. A què més hem d’agrair la situació de corruptela política actual?

A un model que, a partir dels anys 90, va establir-se sobre la cultura de l’enriquiment fàcil i la tupinada. Resumint: a la política entesa com un negoci i no com una vocació de servei públic. Amb molt honroses excepcions, com la del Jaume Bosch.

Han degradat tant l’activitat política i el seu sentit que ens hem deixat – perquè també som corresponsables – construir un model fonamentat sobre la impunitat. Especialment la de les elits. Es diguin ‘banquers’ (recordem que la última decisió de José Luis Rodríguez Zapatero va ser indultar a el número 2 del Banco Santander), es diguin ‘membres de batallons del terrorisme d’Estat com els GAL’ (que van acabar amb privilegis penitenciaris escandalosos), es diguin ‘Fèlix Millet’ (que ha estat 13 dies a la presó) o es diguin avui els artífex de la guerra bruta. Que no només no han estat apartats de les seves tasques públiques, sinó que han estat ascendits, condecorats i premiats per allò que han destrossat. I, de nou, en un país normal Jorge Fernàndez Díaz no presidiria la Comissió de Peticions del Congrés del Diputats.

Després de veure Las cloacas de Interior, encara rebem més llenya al foc: Immediatament després es publicava al diari Público  que, segons l’informe extret de les notes del comissari Villarejo, es demostra la participació de José Luis Olivera en el muntatge de l’Operació Catalunya. José Luis Olivera en aquell moment era el director de la UDEF (Unidad de Delincuencia Económica y Fiscal) i ara està al capdavant del CITCO (Centro de Inteligencia contra el Terrorismo y el Crimen Organizado). Quants organismes de l’Estat relacionats amb la màxima seguretat queden nets a hores d’ara?

Pocs. I crec que és important enfocar-ho des del punt de vista de l’escola del Xavier Vinader, que tant ens va ensenyar a saber discernir amb rigor. Estem en un sistema dual. Per una banda és formalment legalista. Això significa que per a certes accions, hi ha un marc legal que assegura el correcte funcionament social. Però, d’altra banda, hi ha una estructura paral·lela. Aquesta estructura, que treballa al marge de l’oficialisme públic, sempre ha funcionat igual perquè és un botó que s’activa quan cal. Quan una problemàtica se surt d’allò formalment legalista, accedeix a la seva vessant paral·lela.

I és una estructura que està molt tacada. Ja no només per Fernández Díaz i aquests màxims comissaris de la UDEF, CITCO i Afers Interns, sinó per un càrrec de màxima responsabilitat actual com és Jorge Moragas. Recordem que és ell qui organitza l’inici de l’Operació Catalunya.

Quins ingredients necessita un sistema per gestionar aquesta dualitat?

Com totes les guerres brutes, viu de dues condicions: molt silenci i molta desinformació. I sobre això jo recordo una frase duríssima de Sáez de Santamaría, un general de la Guàrdia Civil que no té res a veure amb l’actual vicepresidenta, que deia a una entrevista sobre el casos del GAL: “Hi ha coses que no es fan. Si es fan no es diuen. I si es confirmen es desmenteixen”.

Això demostra que tots els estats tenen una maquinària trinxadora de drets i de vulneració de llibertats. I en aquests casos nosaltres hem d’exigir una triple ‘R’: Reconeixement del que ha passat. Reparació del dany causat. I garanties de no Repetició. Però sóc molt escèptic.

Has citat la necessitat de la desinformació i el silenci. Carlos Enrique Bayo, a la mateixa entrevista amb la Terribas que comentàvem abans, es posava les mans al cap:

Entre les complicitats que permet les trames de les que parlem està també el silenci dels grans mitjans de comunicació de masses. Pensem què està passant amb la Comissió d’Investigació del Congrés dels Diputats sobre l’ús partidista del Ministeri de l’Interior amb Fernández Díaz per atacar a partits i dirigents polítics. Resulta que pels grans mitjans de comunicació basats a Madrid pràcticament aquesta comissió no existeix. La ràdio i televisió pública que paguem entre tots els contribuents sembla que no s’hagi assabentat tampoc. I això que és la primera comissió d’investigació des dels atemptats de l’11-M. I que per primer cop està investigant les accions d’un ministre que podrien constituir delicte”

Com arribem a assumir tal grau de denigració informativa?

Primer, perquè s’ha devaluat i degradat la democràcia fins a límits insospitats. Mal que ens pesi, és una tendència global. I, segon, amb una vessant autocrítica, perquè ho hem permès. I no hem sigut prou exigents. Ser ciutadà costa. I ser demòcrata costa. Implica unes quantes tardes lliures per dedicar-te a denunciar-ho.

Concretament, què ens ha portat a permetre-ho?

La gran concentració del poder mediàtic, per exemple. Perquè no es pot parlar de corrupció política, de corrupció econòmica, i creure’s que el periodisme ha estat exempt de la taca corruptiva. La corrupció és un fenomen transversal. I per suposat que hi ha hagut corrupció periodística. I avui s’està corrompent la percepció de la realitat.

I la llei del silenci que s’ha aplicat a grans mitjans, particularment a Televisió Espanyola, té un fenomen molt curiós. El mateix dia t’indignes amb una cobertura informativa i al dia següent, com ha ocorregut una altra que l’atropella, ja se t’ha oblidat la primera. Però queden remeses que hem d’intentar no oblidar. Per exemple, quan el guió de la notícia de la compareixença de Mariano Rajoy al judici del cas Gürtel va ser passat pel mateix Partit Popular directament a les mans de la periodista que l’havia de redactar.

Sort de les queixes del Comitè Professional de RTVE, que són constants en la denúncia i la pressió.

Clar, el nivell d’incidències del comitè és altíssim. N’hi ha cada dos per tres. Això prové del conflicte entre la voluntat del polític de controlar els mitjans públics i la del periodista, d’informar genuïnament. Per això, vetllar avui per la independència d’uns mitjans públics plurals i respectuosos amb la complexitat de la societat, que ho sàpiguen explicar i que estiguin compromesos amb la vulneració de drets, és una utopia necessària.

I aquí ens han fet dimitir d’aquests ideari. Ens han fet desistir dient-nos “que todo va bien, que España va bien”, i no és així. I els seus mitjans, en la seva vessant d’indústria de relacions públiques del règim, estan dibuixant un desert intel·lectual. Aquests dies, entens millor Catalunya llegint Le monde o The Guardian que llegint la premsa espanyola. Als mitjans de Madrid predomina la cridòria, la propaganda i la reproducció del discurs del poder.

En relació amb el llenguatge del documental Las cloacas de Interior, vull citar-te al periodista de RAC1 Jordi Basté. Ell va dir a TV3, a l’Això no és un trio, que li preocupava una tendència negativa respecte al món de la informació, i és que estem fent “periodisme per a periodistes”. Jo ho ampliaria potser a ‘per a polítics i economistes’. Tu ets periodista. Estem fallant a l’hora de saber explicar el que està passant?

La crisi econòmica també s’ha emportat al periodisme per endavant. I l’ha portat a la UVI, pràcticament. Abans parlàvem de responsabilitats… Com és que ningú explicava les preferents el 2007? No hi ha periodistes econòmics que sabessin que allò era un frau a un milió d’estalviadors?

Aquestes preguntes que em fas, ens les hem de fer com a país. I el que tenim clar és que no volem que els propers 30 anys siguin com els dels darrers 10.

Més concretament, pregunto si, potser, no estem explicant amb un llenguatge i unes formes prou entenedores la gravetat i complexitat de l’actualitat.

És cert que el periodisme hauria de fer prevaldre un major grau de síntesi. Ara bé, no acabo d’estar d’acord amb el que planteges. Perquè hi ha un error del periodisme, que és tractar a la gent com imbècil. L’any 1920, el degà dels periodistes nord-americans Walter Lippman, ho va plantejar explicant la teoria del ramat, que diu que “un 1% de la societat pensa pel 99% i li explica el que ha de fer”. Això passa en règims totalitaris, però en una democràcia, la gent és més espavilada del que sembla.

En tot cas, als periodistes sempre ens quedarà la via Vinader: consciència crítica, armament cultural, vocació, rigor i compromís. Jo no crec en l’objectivitat, perquè la percebo com un mite complex. Però sí crec en el rigor. Perquè tinc idees. I quan selecciono una notícia i unes fonts ja estic triant com informo. Però la importància de la nostra tasca rau en tractar al lector i lectora com una persona molt intel·ligent que ja farà el seu propi criteri.

Això dit així és molt bonic, però ho has de pensar cada dia quan et plantes davant del full.

I en aquesta democràcia, l’any 2017, els mitjans estan recuperant-se?

Encara hi ha una remesa important de feblesa social. Això és perquè els mitjans estatals habitualment, en especial sobre la secció política-informativa, sotmeten l’oferta a rigors polítics. Fins i tot aquí, eh. Jo vaig ser molt crític amb els últims nomenaments de TV3. Perquè va ser un repartiment de càrrecs entre Convergència i Esquerra Republicana, que no van passar per un hearing parlamentari. Això és incorrecte a totes llums i calen processos de selecció més honestos.

I a la vegada, són necessaris més mitjans de comunicació socials. I, per suposat, recordar la fertilíssima trajectòria com a país en aquests altres mitjans. Els mitjans comunitaris, la premsa obrera, la del moviment veïnal, les ràdios lliures. Hi ha hagut molt bones experiències en aquesta tasca d’informar amb rigor a Catalunya.

Aquest documental presenta un volum d’informació i complexitat prou feixuc. I la meva àvia, després de veure’l, em preguntava “De tot això llavors, què és el que m’ha de quedar?”. Què li respondries?

Que l’Estat delinqueix. I per tant, l’Estat incompleix i vulnera la llei. I, sobretot, que hi ha una estratègia política comandada pel PP que recorren a la guerra bruta i a la persecució de l’adversari polític per vies totalment il·legals. Vies repressives i autoritàries. Vies que intenten doblegar allò que és incapaç de seduir en condicions democràtiques i normals. És a dir, la guerra bruta forma part de la cultura de l’Estat Espanyol. És el major escàndol des dels GAL. Que el PP és una gran maquinària de delinqüents. I sent això greu, jo em quedaria amb un altre punt. El pitjor és la impunitat. Ja no és que passi. És que quan passa, no passa res.

I, per tant, una tria personal és la de dir: jo tinc ganes de marxar d’aquest estat. I que la nova institució que formem no reprodueixi aquestes pràctiques.

I el curiós és que, a Catalunya, sense tenir un estat, ja tenim un estat en contra. Que és un doble problema.

Suposo que això és extensible a la impunitat desmesurada i al silenci desmesurat que estem vivint amb un altre escàndol soterrat sota la normalitat: La pèrdua dels 42.000 milions d’euros del rescat bancari. Aquell pel que el PP va assegurar que no tindria cap cost pel contribuent. No és més violent això que cremar un contenidor? Com es combat aquest passotisme que els funciona tan bé?

Entre d’altres coses, amb periodisme. Amb el que parlàvem abans. Amb aquell que va néixer com a quart poder, que es deia aleshores, per controlar a la resta.

I això que dius em fa recordar tres pensaments que acompanyo sovint amb mi.

Un. Hi ha una proclama de la Junta Tuitiva de La Paz, a Bolívia, del 1808 que diu “Estamos guardando un silencio bastante parecido a la estupidez”.

Dos. Jo sempre he pensat que un dia, d’aquí 20 anys, se’ns aproparan els nostres fills i filles i ens preguntaran “Com ho vau permetre? Com us van robar tants diners a la cara amb tanta impunitat i no vau fer res?”.

I tres. És d’un periodista que tinc en ampli reconeixement, que és Ernesto Ekaizer. Quan va començar la sessió de dels judicis de Bankia, que consta d’un forat de 23.000 milions d’euros, va dir “Amb el que avui s’ha sentit en aquesta sessió, n’hi ha prou per proclamar la tercera república. I no ho hem fet”.

El sentiment de vergonya és total. I és un frau democràtic. Però també ho és moral i, sobretot, econòmic. No és només que haguem perdut aquests 42.000 milions, és que ho hem hagut de pagar amb menys escoles, amb menys hospitals i amb menys drets socials.

I la pregunta té un efecte mirall, que és aquest “com ho hem tolerat?”. Quan ens titllen d’anti-sistema, a mi sempre m’agrada citar a Freud. Al Malestar a la cultura deia, anant al rovell de l’ou dels que em demanes, “La pregunta no és ‘Per què la gent es rebel·la?’ és ‘Per què no ho fa?’”.

Una manera de fer-ho és denunciar-ho. I tu has format de la Comissió contra el Frau i la Corrupció Política al Parlament. Vas passar durant un temps de la lluita al carrer a la dels escons. Com es combat la política des de la mateixa?

A tota societat humana sempre hi ha dos tipus de llestos, els tirans vocacionals que ho volen manar tot sobre tots, i els lladres estructurals que volen viure a costa dels altres. I contra totes dues tiranies, la política i l’econòmica, des de fa segles, només hi ha dos instruments, que són fràgils, vulnerables i cal defensar cada dia. Es diuen democràcia política i ètica de la decència. I no hi ha res més. Res més. No hi ha final de conte, ni varetes màgiques.

I, per tant, des de dins de la política es combat amb ètica, amb llums i taquígrafs i amb l’exemple. El millor que podem fer és demostrar que una altra forma de fer política és possible. Perquè i tant que és possible! La pregunta és “com és possible aquesta que tenim ara?”.

 

Deixa un comentari

© 2012 - elBaix.cat  |  Un projecte de Social Mirror i desenvolupat per Cabans

Tornar adalt