Amb cridar no n’hi ha prou, per Lluís Ruf

Amb cridar no n’hi ha prou, per Lluís Ruf

Fa ja un any de les famoses concentracions i protestes conegudes com 15M o moviment dels indignats, i girant la vista enrere, sento molt discrepar amb com s’han estat portant a terme unes molt bones intencions inicials. Això si, sense deixar de costat el fet d’estar molt satisfet amb algunes de les fites aconseguides pel moviment, un moviment que per altra banda pot llegir-se cada vegada més dissolt i desorganitzat.

L’acte reflex com a protesta i com a resposta a certes injustícies i desigualtats socials, és símptoma de salut d’una societat, quelcom lícit i tal vegada necessari, però una vegada perpetrat aquest acte reflex, és necessària una reflexió i un esforç si el que es vol aconseguir són canvis profunds en el nostre sistema.

El fet assembleari en si, ha demostrat no ser ni útil ni un model vàlid en la complexa societat en la qual vivim, i més quan es tracta d’assemblees tan multitudinàries on les opinions i sensibilitats són tan dispars. Ens agradi o no, i aquí ja no entrem, les regles del joc de la nostra societat les marca el sistema democràtic, amb totes les seves virtuts i els seus nombrosos defectes, caient fins i tot en el mateix fet contradictori de l’assembleari que representa un parlament o un senat. El “no ens representen” (referit als partits polítics) que tan sovint hem escoltat aquest últims any ens duu a la reflexió sobre qui és que realment ens representa. No se senten representats per ventura els 24,5 milions de votants de les ultimes eleccions generals? Potser  la formulació d’aquest slogan -darrere d’una representació populista autoatorgada- sigui errònia i el que necessitem realment són grups organitzats que si que ens representin als que ens sentim forçosament exclosos del joc. Es conten ja nombrosos exemples en altres països d’Europa que sovint posem com a exemple, com Suècia i Alemanya, on ha sorgit un nou tipus de partit pirata que actua com revulsiu al descontentament general, i que dóna la possibilitat de ser representada a aquesta part de la població rebel, mitjançant unes bases ideològiques i intel·lectuals consolidades. Cal doncs reflexionar i considerar aquests nous camins, sense fer d’ells necessàriament un dogma o alguna cosa canònica a seguir a ulls clucs.

L’organització per tant, ha de ser quelcom prioritari, ja que sense líders ni programes d’actuació clara i concisa, el moviment s’autocondemna al fracàs. Ja no n’hi ha prou amb convocar manifestacions i ocupar places, l’acte reflex de la protesta i la potent imatge de les multituds empipades i revoltant-se contra allò establert, ha estat absorbida pel nostre imaginari i pel nostre enteniment i ja no és tan efectiva com en un primer moment ens resultava. El que al meu parer li falta al moviment 15-M si se li vol donar credibilitat, és això, una cristal·lització del pensament, unes bases intel·lectuals i propositives potents, que permetin emprendre una ruta d’acció contra el que es creu injust o susceptible de ser modificat. El talent, les ganes de canvi i la set d’una societat més justa per a tots, hi son, ara solament fa falta posar-s’hi i no caure en la superficialitat d’una protesta acceptada i permesa ja pels actuals grups polítics sense excepció.

L’esterilitat del moviment, de seguir com fins a la data, està garantida i condemnada a una mort paulatina i silenciosa a les places del nostre país.

Lluís Ruf, arquitecte i estudiant de post-grau

Deja un comentario

© 2012 - elBaix.cat  |  Un projecte de Social Mirror i desenvolupat per Cabans

Scroll to top