Fa uns dies, el meu admirat amic Jaume Bosch va presentar el llibre Fer política, un autèntic manifest a favor de la política com a pràctica, com a pilar fonamental de la democràcia, el diàleg, el consens i l’entesa, respectant posicionaments i adversaris, i amb empatia per construir. És per això que m’impulsa a respondre a la seva crida amb fer municipalisme, l’expressió més dura i elevada de la política. Política en viu, sense filtres ni edicions.
En temps de retrocés i incertesa, fer municipalisme no és només una aposta política: és una forma d’estar al món. Una manera concreta de comprometre’s amb les vides, els barris i els drets. És també una forma d’interpel·lar la realitat, d’assenyalar-ne les fractures i d’habitar-les sense rendir-se. És una crida a no normalitzar la injustícia, a no assumir com a inalterable allò que ens volen fer creure que és inevitable.
Davant els reptes socials, ecològics i democràtics que travessen els nostres municipis, es fa urgent reivindicar un relat transformador, que no només descrigui el que passa, sinó que assenyali cap a on anem i amb qui ho volem fer. I per fer-ho, cal situar-nos des d’una perspectiva crítica que reconegui tres actituds possibles davant la realitat: la inhibició, la denúncia i el compromís.
La inhibició: acceptar la realitat tal com és
La inhibició és còmoda. És quedar-se al marge. És mirar cap a una altra banda mentre creixen les desigualtats, mentre es privatitzen drets, mentre es destrueix el territori, mentre hi ha un genocidi. És acceptar que les coses són com són i que no hi ha alternativa. Però fer política des del municipalisme transformador exigeix rebutjar aquesta passivitat. Perquè qui s’inhibeix, col·labora —encara que sigui per omissió— amb l’ordre establert.
La denúncia: veure la injustícia, però des de fora
La denúncia és un primer pas. És posar nom a la injustícia, fer-la visible, expressar el rebuig a allò que no es pot acceptar. És el crit que irromp davant l’abús, la pobresa, la discriminació o la destrucció. Però si es queda en el gest, si no es transforma en pràctica política, pot acabar essent estèril. La denúncia, sense compromís, pot derivar en impotència, en espectacle o en frustració. El municipalisme no pot ser només un espai de crítica: ha de ser un espai de construcció.
El compromís: ser i estar incòmode
Comprometre’s és entrar en el fang. És estar dins de les institucions i al carrer. És lluitar per la transformació des de dins i des de fora, sabent que cap dels dos espais és pur. El compromís implica assumir contradiccions, desafiar l’ordre existent, construir alternatives i sostenir-les en el temps. Comprometre’s és estar i ser incòmode, perquè transformar vol dir incomodar interessos, qüestionar privilegis i imaginar formes noves de viure i conviure.
Fer municipalisme, des d’aquesta mirada, és molt més que gestionar recursos o resoldre problemes. És posar la vida al centre, democratitzar la presa de decisions, redistribuir poder, i fer dels barris i dels pobles espais on es pugui viure amb dignitat. És també posar en qüestió els límits de la institució, tensionar-la, fer-la permeable als moviments socials i a les demandes populars.
Un relat per avançar
Necessitem, doncs, un relat que no tingui por de dir que la realitat és injusta, que no es resigni davant la impotència, i que sigui capaç de sostenir l’esperança en col·lectiu. Un relat que posi rostre a les desigualtats, però també a les lluites. Que expliqui que transformar no és fàcil ni ràpid, però que val la pena. I que, per fer-ho, cal ser-hi. Cal comprometre’s.
Perquè el municipalisme transformador no és un lloc des d’on parlar, sinó una trinxera des d’on lluitar per un món més just, des del lloc concret on vivim. Sense inhibició, més enllà de la denúncia, amb tot el compromís.
I per això necessitem el cap als núvols i els peus al fang.
El cap als núvols per no deixar mai de somiar, per imaginar ciutats i pobles radicalment més habitables, justos i feministes.
Per creure que un altre món és possible i que el podem començar a construir des d’aquí, des del que tenim a prop. Somiar no és fugir: és marcar el nord de cap a on anem.
Però també els peus al fang. Arrelats a la realitat. Compromesos amb els conflictes i les lluites concretes. Trepitjant el carrer, escoltant les veïnes i els veïns, picant pedra dins les institucions, sostenint el teixit comunitari. Amb consciència de les dificultats, de les contradiccions i dels límits. Sense por de tacar-nos si és per empènyer col·lectivament.. Perquè el que no es construeix, no transforma.
I davant de totes les crisis —climàtica, social, democràtica, de cures—, tenim el deure de no cedir al cinisme ni al derrotisme. Tenim el deure d’organitzar l’optimisme. D’alimentar l’esperança, no com un acte ingenu, sinó com una aposta col·lectiva. Com una estratègia de resistència i de construcció.
Fer municipalisme és això: somiar sense desarrelar-se, lluitar sense resignar-se, construir sabent que el futur s’escriu des del present. Amb les mans plenes de compromís, el cap ple d’horitzons i els peus clavats a la terra.
Lluís Moreno. Coordinador de Política Municipal dels Comuns. Exregidor d’Esparreguera
Fotografia de la Casa de la Vila: Ajuntament d’Esparreguera