El reconeixement a una trajectòria i a la vigència del sindicalisme de classe
Recentment, la Generalitat de Catalunya ha atorgat la Medalla al Treball President Macià a la cornellanenca Ana Rosa Sevillano, un acte que no és només un reconeixement personal. És també un homenatge a tot allò que representa l’Ana Rosa: sindicalisme de classe, la lluita per les petites i les grans coses, que sap que els drets laborals i socials no es defensen només als despatxos o a les taules de negociació, sinó també a peu d’empresa, als centres de salut, als carrers i a les institucions.
Des dels 16 anys, quan es va incorporar al món laboral i va començar la seva militància sindical, fins al seu nomenament com a Secretària General de Sanitat de CCOO de Catalunya, la seva trajectòria ha estat marcada per un compromís profund amb la classe treballadora, amb Cornellà i el Baix Llobregat. Un profund esperit de dignificació i transformació dels serveis i de les persones treballadores públiques. Defensora convençuda de l’atenció primària com a eix central del sistema de salut, ha entès sempre que la salut pública no és només una estructura tècnica, sinó una eina de justícia social, de cohesió comunitària i de dignitat col·lectiva.
Al Baix Llobregat i a ciutats com Cornellà, el sindicalisme ha estat –i encara és– una gran referència i una de les grans escoles de civisme i ciutadania. Aquí, on la classe treballadora ha aixecat barris, ha consolidat drets i ha defensat la sanitat i l’educació públiques, figures com l’Ana Rosa són part del nostre patrimoni col·lectiu. Formen part d’una generació que va viure la clandestinitat, que va resistir la reindustrialització, acomiadaments massius, la irrupció de les polítiques de privatització, delegació, concertació i externalització generalitzada als nostres serveis públics i no es van resignar, sinó que van ser capaces de construir alternatives quan tot semblava en contra.
Però el sindicalisme de classe no és només una herència. És també una necessitat urgent avui. Davant de noves formes de precarietat, davant de l’augment de la segregació i la pobresa assalariada, davant d’un increment de la productivitat i dels marges empresarials que no es tradueix en una millora dels salaris, els sindicats són més necessaris que mai. I ho són per defensar el repartiment de la riquesa, per impulsar la reducció de la jornada laboral, per millorar les condicions dels sectors més precaritzats, per combatre la bretxa salarial entre homes i dones, i per garantir temps per viure millor. Aquests darrers anys hem vist com els sindicats de classe han sabut llegir el moment. Ens recorden que la transformació energètica, la plena ocupació, l’accés a un habitatge digne, la creació d’una xarxa pública de cures o una política migratòria inclusiva i amb drets, constitueixen grans reptes per al nostre país. Un programa social de transformació més necessari que mai en termes de civilització, de ciutadania, de classe, i també de desenvolupament econòmic.
També amb orgull hem vist, més recentment, el paper de CCOO denunciant l’explotació dels falsos autònoms de plataformes digitals de repartiment a domicili o com es mobilitzen per canviar un sistema injust provocat per les conseqüències pernicioses de moltes empreses, que competint a la baixa als processos de licitacions de serveis públics a sectors com el servei d’atenció domiciliària, els autobusos urbans de viatgers o la gestió dels residus, menystenen i devaluen les condicions laborals de les persones treballadores.
Aquests dies de juliol commemorem el 31è aniversari de la mort de Joan N. García-Nieto, referent del moviment obrer i del sindicalisme a Cornellà i al Baix Llobregat. García-Nieto, analitzant les aportacions del líder sindical francès Edmond Maire, ja advertia fa més de tres dècades dels riscos que suposaven els canvis tecnològics i les noves tècniques organitzatives: la descentralització de la producció, la proliferació del treball “independent” o “autònom”, i la dificultat creixent dels sindicats per vincular-se a aquest treballador perifèric. Avançava així una de les tensions actuals més grans del sindicalisme: com mantenir la consciència col·lectiva en un món laboral cada cop més fragmentat.
També insistia en la necessitat de negociar la introducció de noves tecnologies amb una participació eficaç i democràtica dels treballadors. Defensava un sindicalisme capaç de proposar un nou model de creixement i un nou estil de vida, en què la reducció de la jornada laboral no fos només una mesura per repartir la feina, sinó una oportunitat per reivindicar que el temps fora de la feina té valor en si mateix.
Aquest és, també, el sindicalisme de l’Ana Rosa Sevillano. Una manera de practicar sindicalisme feminista que no s’ha limitat mai a gestionar, sinó que ha construït alternatives, ha organitzat solidaritat i ha eixamplat drets de ciutadania. És per això, que rebre aquest reconeixement no és una anècdota personal, sinó un símbol de la vigència d’un estil sindical de proximitat i visió llarga que no s’ha rendit mai i que és absolutament vigent.
I per als més joves, aquest reconeixement hauria de ser també una crida: sindicar-se és protegir-se. Tenir sindicats forts és un contrapès democràtic necessari, una trinxera de dignitat als centres de treball que significa tenir convenis col·lectius, millors condicions, més capacitat de negociació, menys por i una oportunitat per guanyar col·lectivament drets i benestar per a tothom. Allà on no hi ha comitès d’empresa, on els sindicats són absents, es normalitza la precarietat, s’invisibilitzen les vulneracions de drets i s’accentuen les desigualtats.
Gràcies, Ana Rosa, per la teva trajectòria, per continuar militant i aportant. Gràcies a tu i a tots aquells companys i companyes anònimes, que continuen inspirant-nos practicant els valors de la solidaritat, la igualtat i la llibertat, per assegurar a les generacions actuals, i a les que vindran, un horitzó d’esperança i un món millor: habitable, més social i més humà.
Fonts:
- L’honestedat d’un compromís. Joan N. García-Nieto. Editat per l’Ajuntament de Cornellà l’any 1989.
- elbaix.cat: La sindicalista de Cornellà, Ana Rosa Sevillano, rep la Medalla al Treball President Macià. Publicat el 9 de juliol de 2025.
Claudio Carmona. Tinent d’alcaldia de Cornellà de Llobregat. Responsable de Municipalismes dels Comuns
Fotografia: CCOO