Diuen que plora la metzina del temps
i el breu i limitat atzar del fum
que s’enfila i s’ofega
tendre i temut
entre bocins de vides escapçades
mentre el mar de lluny
s’arronsa ferotge i crida:
– Em bull la llar, em bull el puny.
I s’estén i s’ofega i s’apila
el parany dels febles
mentre escultures de fang
es desfan
quan observen que s’esmuny la vida
dins la síndria de l’horror.
El cor buit, el cap a terra,
de genolls i suplicant;
que algú aturi el genocidi.
– Em bull la llar, em bull la sang.
Ensuma el fum, l’oblit, el cel, la pols, el plor, la runa, les armes, la por
i el preu i la nit i la lluna i la llum i el mur i l’amor
i es llança al mar
per obligar-se a recordar
que el silenci és l’assassí
i nosaltres
hem de ser far.
Txell Bosch Ximeno. Filòloga
Fotografia: Amnistia Internacional