DEL “VOLEM DECIDIR-HO TOT” AL “N’HI HA MASSA”
Durant una etapa important de la nostra història recent, a Catalunya es va obrir un cicle polític intens, amb mobilitzacions massives. Van ser mobilitzacions diverses i complexes. Una part important del moviment —amb el qual molts i moltes podríem conversar malgrat les discrepàncies— reclamava la capacitat de decidir-ho tot: no només la sobirania nacional, sinó també sobiranies compartides com l’energètica, l’alimentària o l’hídrica. Era una expressió d’autoorganització popular i de voluntat de transformar el model de país des de baix.
Però també es va manifestar una altra corrent dins del moviment, caracteritzada per un alineament amb tendències globals de reconfiguració política reaccionària, on es combinava una creixent desafecció institucional, l’afirmació d’un individualisme neoliberal radical i una deriva autoritària amb contingut identitari que invocava la sobirania popular com a pretext per restringir drets col·lectius i redefinir la pertinença nacional en termes excloents. I aquí s’inscriu una part de l’independentisme de dretes, que va cristal·litzar primer en diferents sectors que van confluir en l’espai de Junts per Catalunya i que, en part, ha acabat derivant en l’extrema dreta xenòfoba d’Aliança Catalana.
Quan un projecte col·lectiu es buida de sentit, no s’evapora: es condensa en formes excloents. Aquest neoindependentisme conservador, tot i mantenir una façana institucional moderada, ha començat a incorporar elements del que diríem nou relat demogràfic, posant el focus en el control migratori, en la “preservació cultural” i en la “capacitat d’acollida limitada”. Són expressions que funcionen com a eufemismes d’un fons molt més perillós: el de la teoria de la substitució. Aquesta teoria, importada de l’extrema dreta europea i nord-americana, afirma que la població autòctona serà reemplaçada per poblacions d’origen immigrant. És una idea conspirativa i supremacista, sense base empírica, però amb una gran capacitat d’arrelament emocional i electoral entre sectors desencantats.
Un exemple clar d’aquesta deriva es pot veure en la proposta de Junts de vetar l’accés a l’habitatge protegit a persones que no portin més de 10 anys empadronades al municipi. Aquesta mesura, a banda de ser legalment qüestionable i contrària al principi d’igualtat d’oportunitats, parteix d’una lògica excloent: la d’establir un dret de pertinença restringit, com si la residència o la ciutadania fossin privilegis heretats i no drets compartits. És un exemple pràctic de com es tradueix el demografisme en polítiques públiques discriminatòries.
I la pregunta és: Què estem perdent realment?
Quan algú diu que estem perdent la nostra identitat, cal interpel·lar-se:
Què vol dir “nosaltres”?
Què vol dir “identitat”?
I què vol dir “perdre”?
Com va exposar fa uns dies la presidenta del Grup dels Comuns, Jèssica Albiach, al debat de política general del Parlament de Catalunya: “potser el que hem perdut no és cap essència catalana, sinó coses molt més concretes: El forn del barri, substituït per una franquícia amb nom anglès; la papereria de sempre, tancada perquè no pot pagar el nou lloguer, el bar del vermut, ara un brunch de temporada gestionat per una app; els veïns i veïnes, que marxen perquè el pis ha passat a ser turístic, el nom de les botigueres, que ja no coneixem perquè només hi són uns mesos, o la tranquil·litat del diumenge, engolida pel trànsit d’un model pensat per als que hi passen, no per als que hi viuen.”
Potser el que ens fa sentir estranys als nostres carrers no és que arribi gent nova, sinó que s’hi quedi tan poca gent. Potser no estem perdent la llengua perquè vingui algú de fora, sinó perquè falten motius i espais per socialitzar-la, perquè no hi ha oferta suficient de cursos de català i per això han quedat fora centenars de persones que el volen aprendre. Potser no és una crisi identitària, sinó una despossessió quotidiana, feta de preus impossibles, feines precàries i barris buits de vincles.
El demografisme que parla de “massa gent” i ens diu qui sobra, no només és perillós: és intel·lectualment pobre. És un relat curt que s’alimenta del cansament i la impotència. I quan l’única cosa que ofereix la política és una versió institucionalitzada de la queixa, guanyen aquelles veus que simplifiquen la complexitat.
I simplificar, en aquest cas, vol dir assenyalar. Apuntar amb el dit cap al costat, no cap amunt. Fer veure que el problema és qui comparteix l’escala, no qui imposa contractes precaris o aquell qui expulsa veïnes amb cada renovació del lloguer.
Fer creure que el problema és qui arriba, i no qui especula, és desviar el focus. Quan se’ns diu que cal “recuperar la ciutat” perquè ja no és nostra, potser cal preguntar-se: de qui és, exactament? El problema no és que hi vingui gent nova, sinó que hem perdut el control col·lectiu sobre com s’hi pot viure. Ja no decidim qui pot accedir a un habitatge, amb quines condicions, ni amb quin horitzó de permanència. La ciutat no és perd per un excés de presències, sinó per un dèficit de poder democràtic.
En aquest context, no podem oposar-nos al demografisme des del bonisme o amb dades, sinó amb política transformadora i quotidiana. Amb propostes que no parlin de la nació com una essència, sinó com una pràctica vital compartida. La ciutat, el poble —i el país— que volem no el defineix qui hi va néixer, sinó com s’hi pot viure.
El que ens fa poble —que vol dir que ens fa país— no és tenir la mateixa història, sinó tenir un futur compartit. No és haver nascut al mateix lloc, sinó poder quedar-s’hi.
No hi ha identitat més forta que la de qui sap que el seu veí o veïna podrà pagar el lloguer, que la seva filla anirà a una escola amb recursos, que la llengua servirà per comunicar-se i no per excloure. La identitat es fa amb drets, no amb fronteres.
El futur no es protegeix amb una calculadora demogràfica, sinó ampliant els marges del “nosaltres”. I això només ho fa una política que és capaç de pensar en gran i cuidar en petit.
Catalunya ha estat, i volem que continuï essent, una terra diversa i acollidora. No hi ha nació sense història, però tampoc sense voluntat de ser. I el projecte nacional català és justament això: una construcció permanent, oberta, plural i diversa, on tothom pot sentir-se part. Vingui d’on vingui. Parli la llengua que parli a casa.
Catalunya no s’ha construït des de la puresa, sinó des del mestissatge. Des de la suma de vides que han vingut a arrelar, a treballar i a compartir. Moltes d’aquestes persones han fet les feines més dures, més invisibles, més mal pagades. No han arribat per ocupar despatxos o alts càrrecs, sinó per sostenir, dia rere dia, la vida quotidiana del país. I ho han fet amb dignitat i esforç, buscant no privilegis, sinó futur.
No són les essències el que fa una nació, sinó els vincles. El futur no s’escriu als discursos solemnes, sinó als patis d’escola on infants de famílies diverses juguen en català; als parcs, als casals, als equips esportius, als carrers dels nostres barris. És aquí on la catalanitat es renova i es resignifica cada dia, com una identitat viva, compartida i oberta.
Per això és tan perillós trencar el fil històric d’un catalanisme popular que sempre ha sabut sumar, integrar i projectar. Quan una societat es replega sobre si mateixa, quan tanca portes o construeix murs imaginaris, no es protegeix: es debilita. El replegament identitari no ens fa més forts, sinó més petits.
Ser nació no és custodiar una herència, sinó construir col·lectivament un projecte. No som una essència que s’ha de preservar, sinó una voluntat que s’ha de renovar constantment: una voluntat de convivència, de llengua compartida, de drets garantits i de justícia social.
El futur no s’escriu amb por, sinó amb política. Amb vincles. Amb coratge.
Lluís Moreno. Responsable de Suport Municipal de Comuns. Exregidor d’Esparreguera
Fotografia: UAB