Darrerament, a les xarxes socials proliferen comentaris que assenyalen un nou grup estereotípic a ridiculitzar: las Charos. Que si pesades, que si no s’assabenten de res, que si són “d’un altre temps”. Un estereotip barat que serveix per riure una estona… i per amagar, curiosament, unes quantes veritats incòmodes. Perquè mentre alguns es dediquen a dir bestieses des del sofà o la pantalla de l’ordinador, els qui realment manen —els senyors del “lliure mercat o barbàrie”— avancen sense soroll amb els seus plans de sempre: menys protecció social, més llei de la jungla, menys impostos per a ells i més especulació per a tots.
I enmig d’aquesta broma que no fa gens de gràcia, les “Charos” reals viuen, treballen i sostenen el país. Com la Maria, que defensa les pensions públiques mentre altres s’instal·len a Andorra per no pagar impostos. O la Paqui, que repara mitjons, reutilitza pots de vidre i sap distingir tres tipus de contenidors millor que molts influencers molt virils pero que veuen l’agenda 2030 com la gran amenaça mundial.
O la Juani, que fa malabars per cuidar nets, fills, veïnes i mig replà sense esperar medalles. I la Conxi, que té clar el que alguns encara discuteixen: cap dona ha de cobrar menys per la mateixa feina. Punt.
I quan una d’aquestes “Charos” diu al barri que aquí no volem pisos turístics, volem habitatges pels nostres fills o un ambulatori, està fent més per la cohesió i la democràcia que totes les tertúlies que viuen d’alimentar rancúnies i generar odis entre veïns i veïnes.
El més divertit —o el més trist— és que la caricatura que circula per les xarxes no té res a veure amb la realitat. Són aquestes dones les que mantenen vives les comunitats, fan de xarxa, de memòria i de sentit comú. Potser és per això que molesten: perquè no entren al joc de dividir, ni a la cursa absurda de veure qui té les opinions més contundents.
En el dia a dia comprovo com, de forma molt majoritària, son les dones les que organitzen les activitats de les AFAs, les que tiren endavant castanyades i xocolatades als barris, les que acudeixen als tallers d’estalvi energètic a la llar, les que separen els residus a casa per reciclar, o les que sostenen les associacions de famílies que pateixen l’Alzheimer.
Així que sí: visca les Charos. Visca si això vol dir primar la comunitat per davant de l’especulació. Visca les que reparen i eviten el malbaratament alimentari, les que sostenen anònimament i silenciosament les cures. Visca les que no pensen només en negoci i rendibilitat.
Claudio Carmona. Tinent d’alcaldia de Cornellà de Llobregat i responsable de Municipalismes dels Comuns
Fotografia: CCOO
Muy bien
explicado
♥️♥️