Hi ha moments inevitablement repetibles a la vida. El Nadal n’és un d’ells. Sempre torna, encara que vulguem evitar-lo. Hi és, com el vent i les onades. S’encenen els llums que consumeixen pressupostos altíssims, augmenta la caravana per entrar a Barcelona i gastar encara més, les botigues s’omplen d’ofertes i de Pares Noel que fan més angunia que tendresa i les famílies, encara que els més petits ja no haguem anat a missa ni estiguem batejats, ens reunim per celebrar, com déu mana, la tradició.
Així que, tot i renegar d’aquesta festivitat que anima al consum incontrolat, que s’aferra a les desigualtats i que enalteix l’arribada d’una criatura que sembla ser algú important, quan s’apropen les dates, l’ambient es carrega d’una essència que s’assembla a la nostàlgia i la vida ens ordena que ha de ser una època on tot ha d’anar bé. I cadascú a casa seva, mentre anuncis de joguines i colònies llisquen per les retines, fa balanç, de l’any i de la vida, de les coses que han canviat, de les coses que han de venir, de les pèrdues i dels guanys. I de cop, ve de gust que arribin els llums i els regals, i decorar la casa i trobar-te amb els teus, perquè al cap i a la fi, és el que toca, no?
Potser, simplement, el Nadal és una excusa per estar obligats a estimar-nos una mica més. Una excusa per haver de prioritzar el dinar familiar enlloc del partit de pàdel o el vermut amb les amigues, per haver de posar-nos a la pell del nostre cosí que fa mesos que no veiem i pensar què podríem regalar-li tot i que ja no sapiguem què necessita. Una excusa per cuinar com ho feia l’àvia o per deixar que l’àvia cuini per última vegada. Una excusa per les primeres vegades, els grans anuncis i els comiats inesperats. Una excusa per fer veure que tot va bé.
Hi ha tanta pressió perquè el Nadal sigui una abraçada de felicitat que la por consumeix aquells qui no poden gaudir-lo. Que tot passi, que tot sigui, però no per Nadal. Perquè si la vida s’esmuny i s’ensorra enmig de l’època inevitablement repetible som plenament conscients que el dolor reapareixerà, també inevitable, cada any. I el vermell i el verd i el blanc del Nadal quedaran per sempre tacats de negre. És per això que tot i l’horror del dolor, tot i les males passades, les pèrdues i els comiats nadalencs, la tradició, la pressió i l’afany per ser feliços, ens fan celebrar-lo igualment. Cuinaré igual. Menjarem igualment l’escudella. Posarem un plat a taula que quedarà buit. Farem un brindis. Llegirem desitjos. No deixarem de fer la carrera de neules. Crec que ho hem salvat, oi?
Però el Nadal salvat de taca negra passa i, inevitablement, en ve un de nou. Un Nadal que s’apropa amb uns aires renovats, sense olor ni dolor de comiat, i com que som víctimes o còmplices d’aquest engranatge, ens deixem endur per les ganes de tornar a celebrar-lo. Aquest any sí. Assumint que la vida és diferent, que ja no hi som tots però som un més, que un bocí del cor segueix tenint regust de taca negra però que tenim ganes de trobar-nos i de regalar-nos el més valuós de tot; el nostre espai i el nostre temps. Llavors, junts, asseguts a taula, ens adonem que el que més desitgem és allò; que tot i que res sigui igual, nosaltres fem el mateix de sempre. El mateix gust. La mateixa llar. El mateix caliu. La mateixa tribu. El mateix niu.
Així que sí, més enllà del consum i de la llum, més enllà de la religió i la màgia, existeix un Nadal quotidià que únicament serveix per donar-nos un toc d’atenció i recordar-nos que la vida passa, igual que l’estrella fugaç dels Reis d’Orient, i que no passa res per deixar-nos endur per la força d’una tradició que, ens agradi o no, és la nostra, i riure una estona amb els pastorets, i cagar el tió a casa l’àvia i fer l’amic invisible amb les amigues i dormir malament la nit de reis tot i estar prop dels trenta.
De manera que jo, després de dos anys on la foscor ha intentat apagar els llums dels arbres, no me n’amago i reconec el desig quotidià que per fi, inevitablement, torni a arribar el Nadal.
Txell Bosch Ximeno. Filòloga
Fotografia: Gastronomia