Camino sovint per la plaça de Sant Ildefons. Ho faig gairebé sense adonar-me’n, però cada vegada que hi passo, alguna cosa se m’activa a dins. Potser perquè és la mateixa plaça on, amb deu o dotze anys, jugàvem partits infinits de futbol a les tardes. Partits que acabaven sovint amb un estrip als pantalons, amb els genolls pelats i amb una intensitat que només ara entenc: per a nosaltres, cada partit era com una final de la Champions.
Avui, un dia qualsevol com tants altres, la plaça continua plena de vida. Veig nois, sobretot nois, jugant a futbol. Veig també un altre grup de nois i noies ballant davant d’un mòbil, repetint una coreografia, gravant-se, rient. Són joves que, per la seva aparença, podrien ser d’origen nord-africà, llatinoamericà o asiàtic. I, tanmateix, el que fan és exactament el mateix que fèiem fa trenta anys els fills d’andalusos, extremenys o gallecs en barris com Sant Ildefons, a Cornellà.
Aquest gaudi de l’espai públic no és casual. Sovint neix de la necessitat. De viure en pisos de cinquanta o seixanta metres quadrats, compartits amb molts familiars. Com passava als meus pares, que convivien set o vuit persones en aquells pisos petits del carrer Camèlies o del carrer Caoba. Quan la casa és petita, el carrer esdevé una extensió del menjador. I la plaça, una escola de vida comunitària.
El contrast és clar quan penso en les noves urbanitzacions que creixen en barris perifèrics de la ciutat com Almeda o Fontsanta-Fatjó. Habitatges de quatre-cents o cinc-cents mil euros, amb garatge subterrani, piscina comunitària i zones privades. Famílies que arriben, de la feina o el centre comercial, amb el cotxe, entren al pàrquing i desapareixen. Espais còmodes, sí, però freds. Sense comerç de proximitat, sense vida al carrer, sense trobades espontànies. Urbanitzacions pensades per viure bé, però no per viure junts.
Durant anys se’ns va dir que aquest era el destí inevitable. El fi de la història, com va teoritzar Francis Fukuyama, amb la consolidació d’un nou ordre liberal-democràtic que, amb alguns ajustos correctors de la socialdemocràcia i l’estat del benestar, havia de posar fi al conflicte social. La democràcia liberal, el mercat i una certa redistribució serien suficients. Però la diagnosi era errònia. Els conflictes no han desaparegut. Les desigualtats persisteixen. I aquells que volen maximitzar beneficis econòmics a costa de destruir les relacions socials i el nostre entorn continuen tenint molt poder. Massa. El resultat no és estabilitat, sinó fragmentació, aïllament i una sensació creixent de desprotecció.
I aquí és on les administracions públiques tenen una responsabilitat central. Dotar les ciutats d’infraestructures socials que permetin reproduir la vida comunitària: equipaments esportius, culturals, educatius, espais de trobada que afavoreixin les relacions socials, l’intercanvi i el diàleg. Però no n’hi ha prou amb la infraestructura física. Calen polítiques socials actives perquè aquells que viuen en urbanitzacions benestants i aquells que viuen en pisos de cinquanta metres quadrats coincideixin. Que comparteixin activitats esportives, culturals, artístiques o educatives. Que cooperin, treballin junts i construeixin comunitat.
Perquè quan no es construeixen aquests espais comuns, s’obre una fractura social. I aquesta fractura genera desconfiança, por i polarització. És el terreny adobat perquè arrelin els discursos d’odi, especialment els racistes, que assenyalen el veí en lloc de les desigualtats, que defensen la destrucció del que és públic i del que és comunitari. Discursos reproduïts per influencers establerts a Andorra per evadir les seves responsabilitats fiscals.
Ens van prometre que el progrés ens faria més lliures, més segurs, més feliços. Però la paradoxa és evident: com més benestar material acumulem, més ens aïllem; com més ens aïllem, menys benestar social i subjectiu tenim. Més metres quadrats, però menys plaça. Més comoditats, però menys vincles. Més seguretat privada, però menys confiança col·lectiva.
I quan es trenquen els vincles, el que apareix no és la llibertat, sinó la por. No és l’autonomia, sinó la desconfiança. No és el benestar, sinó el malestar. És en aquest buit comunitari on arrelen els discursos d’odi, on creix la polarització i on es qüestiona tot allò que és públic i compartit. Potser el veritable progrés no consisteix a viure millor portes endins, sinó a viure millor portes enfora. A reconstruir comunitat, a tornar a omplir les places, a entendre que no hi ha benestar individual possible sense benestar col·lectiu. Perquè, al capdavall, si el final de la història era estar sols, potser el repte del nostre temps és escriure’n un altre.
Claudio Carmona. Tinent d’alcaldia de Cornellà de Llobregat. Responsable de Municipalismes dels Comuns
Fotografia: SanIldesound
Totalmente de acuerdo