Aquest 14 de juliol de 2026 es compleixen els 50 anys de l’aprovació definitiva del Pla General Metropolità de Barcelona (PGM). Una efemèride important per l’urbanisme de Catalunya que corre el risc de passar injustament desapercebuda. Pel camí a aquesta commemoració se’ns han marxat persones que van ser essencials per assolir tant la seva entrada en vigor com l’execució posterior. Al voltant del pastís d’aniversari s’acumulen les absències: Joan Antoni Solans, Albert Serratosa, Solà-Morales, Ole Thorson, Manuel Herce o fa pocs dies, Jordi Borja. A més, altres persones que foren fonamentals per la seva gestió dissortadament no seran conscients en aquest commemoració, com el President Pasqual Maragall. La vigència del PGM és tan formidable que els seus autors segurament no intuïen que ben entrat el Segle XXI encara no es disposi d’una una data certa per la seva derogació.
El PGM va ser impulsat per la Corporació Metropolitana de Barcelona, entitat supramunicipal creada l’any 1974, que el va aprovar inicial i provisionalment. L’aprovació definitiva fou de la Comissió Provisional d’Urbanisme de Barcelona, que era un òrgan depenent del Ministeri de l’Habitatge del Govern. És molt important tenir present el context històric de la seva elaboració. En les acaballes de la dictadura, els seus redactors tenien la ferma creença que l’ordenació del territori i l’urbanisme eren eines útils en mans d’institucions democràtiques que fossin actives en la posada en marxa i manteniment de sistemes públics i que vetllessin pel compliment de la legalitat.
Un dels drames del país era que la Llei del Sòl de l’any 1956 i el pla d’ordenació de Barcelona i de la seva zona d’influència, aprovat per llei l’any 1953, eren sistemàticament infringits, apareixent construccions residencials en sòls no urbanitzables o barris sense serveis urbans ni zones verdes. La idea de què aquesta vegada anava de debò es basava en dos factors. El primer era la solvència tècnica del document. El PGM va inspirar-se en planejament urbanístic elaborat a Itàlia, adaptant-se a la realitat física i urbana metropolitana i innovant en eines jurídiques, que foren introduïdes simultàniament en el Text refós de la Llei del Sòl de l’Estat de 1976. El PGM ha estat un cànon a seguir de molts plans d’ordenació urbana de Catalunya i de fora del país. El segon factor era l’existència d’una Administració disposada a fer-lo complir, com fou la Corporació Metropolitana, els 26 municipis que la conformaven i la recuperada Generalitat.
El PGM necessitava d’un poder públic fort que corregís els greuges territorials que havia fomentat la dictadura, i alhora, servís per modernitzar la societat. Per aquest motiu preveia omplir el territori de terrenys qualificats de zona verda i d’equipament d’interès metropolità, reservava espais estratègics on concentrar inversions públiques (els denominats Centres Direccionals) o preservava sòls de la urbanització pel seu interès natural o agrari, alhora que preveia una densa reserva de xarxa viària. Es tractava de disposar d’unes eines harmònicament situades que permetessin superar la consideració de país en vies de desenvolupament i assolir els estàndards europeus, repte que es visualitzà en l’organització dels Jocs Olímpics.
Hereus del PGM son determinades infraestructures i òrgans de gestió com el túnel de Vallvidrera, el Patronat de la Serra de la Collserola (actual Consorci del Parc Natural), i el Consorcis del Parc Agrari del Baix Llobregat, dels Espais Naturals del Delta del Llobregat, del Parc Tecnològic del Vallès o del Parc de l’Alba.
Part de les inversions viàries previstes no s’han arribat mai a executar atesa la intensa contestació ciutadana, com ha succeït amb el Túnel d’Horta o la Via de Cornisa. La societat ha canviat notòriament i la preservació dels espais naturals compta amb un ampli consens des de fa temps, el que evidencia que el PGM té elements de marcada obsolescència. L’any 1976, malgrat que la davallada de la biodiversitat era perceptible, la lluita contra el canvi climàtic no figurava en les agendes internacionals.
Un fet que marcà un abans i un després del PGM fou la dissolució de la Corporació Metropolitana de Barcelona l’any 1987 mitjançant la Llei de conurbació de Barcelona, atès que des de llavors va faltar una Administració amb una visió global i coherent del conjunt metropolità. Es va iniciar un ritme incessant de modificacions d’aquest planejament, pactades entre l’Ajuntament respectiu i la Direcció General d’Urbanisme de la Generalitat de Catalunya. El PGM ha evidenciat una gran versatilitat, acumula més de 1.200 modificacions des del seu naixement, però alhora, aquestes han desvirtuat la visió coherent global que existí fins la dissolució de la Corporació.
Un dels objectius inherents de la Llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona de l’any 2010 fou precisament recuperar una mirada supramunicipal. El Pla Director Urbanístic de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (PDUM), que engloba alguns municipis més que el PGM, aposta per una conurbació metropolitana policèntrica i solidària. El PDUM s’ha aprovat inicialment per segon cop el febrer de 2026 i s’espera que estigui aprovat definitivament a finals de l’any 2027. No obstant, l’entrada en vigor del PDUM no comportarà la derogació del PGM. Caldrà que posteriorment, l’Àrea Metropolitana de Barcelona aprovi un altre instrument que concretarà el règim jurídic de cada finca, el denominat Pla d’Ordenació Urbanística Metropolità, que potser sigui una realitat (després d’una llarga i complexa tramitació) dins d’uns 10 anys. És a dir que , amb molta probabilitat, el PGM arribarà als 60 anys, esdevenint un veritable supervivent d’una altra època.
Moltes de les persones que superem la cinquantena i que ens vam implicar en l’activisme ambiental des de la joventut hem sentit animadversió pel PGM, que legitimava, entre altres actuacions, camps de golf privats o rondes metropolitanes enmig del Parc de Collserola o se sotmetia a interpretacions molt restrictives a la desclassificació de sòl per la seva protecció. Part d’aquestes amenaces es van esvair gràcies al Pla Territorial Metropolità de Barcelona, instrument d’ordenació territorial aprovat per la Generalitat de Catalunya l’any 2010, al qual el PGM no pot contradir, que ordena la consolidació dels espais oberts, l’extinció o reducció dels sòls urbanitzables, les xarxes de transport públic i que preveu que en un futur el PGM serà substituït per un nou planejament urbanístic metropolità.
No obstant, hem de reconèixer la cabdal contribució del PGM en la doctrina urbanística i la profunda creença que el motiva, basada en una administració pública rectora que prioritzi l’interès general.
Convé que ho recordem amb insistència ara que bufen vents tenebrosos que justifiquen la desaparició de les lleis d’urbanisme i del planejament mitjançant la irrupció del lliure mercat com a solució a la crisi de l’habitatge.
Rafael Bellido Cárdenas. Advocat urbanista i del medi ambient. Membre del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat.