Fa uns dies vaig veure el documental Almudena, que repassa la vida de l’escriptora Almudena Grandes, i que està dirigit per la seva amiga Azucena Rodríguez. En un moment del documental, apareixia l’Almudena en un vaixell, navegant a l’estiu per la badia de Cadis i deia: “La badia de Cadis per mi és el territori de la felicitat. En primer lloc, perquè jo conservo aquell concepte infantil de l’estiu com l’estació de tot allò bo, l’estiu és l’estació de l’any de la felicitat, dels amics, dels plaers i de la mandra també.” Per Almudena Grandes, Luis García Montero, Joaquín Sabina, Benjamín Prado, Ángel González, i fins i tot Rafael Alberti i molts altres escriptors i literats, els estius a la badia de Cadis eren com tornar a ser nens.
El passat 12 de juliol, al mig del cinquè estiu sense Almudena Grandes, va morir Luis Goytisolo, una de les grans figures de la literatura i germà dels també escriptors, Juan y José Agustín, tots ells molt amics del grup que ha passat molts estius a Rota, Cadis. Així que, tot i l’afirmació de l’Almudena, l’estiu pot ser també l’estació de les males notícies i els comiats, i tenim dret a omplir-lo d’adjectius negatius i a estar tristos i de mal humor. Però en el fons sabem que si aquella mala notícia l’haguéssim hagut d’acompanyar d’una bufanda, uns guants i la fosca nit a les sis de la tarda, hagués estat extremadament més desoladora.
Perquè l’estiu té coses horribles, com la calor extrema, que acaba amb la vida de moltes persones i condemna a treballadors a jornades de feina injustes i perilloses, o els incendis, que arrasen la terra que ens estimem, o concretament aquest, un mundial de futbol que ha tingut atrapat a tothom a la televisió i que el poeta romà Juvenal potser se l’ha mirat de lluny sent conscient que va encertar en criticar allò del panem et circenses. Panem i futbol i així ningú pensa en res més. Però totes les altres coses, les bones, de les que parla l’Almudena, son les que ens atrapen aquesta època de l’any. I és que és ben cert que, tinguis l’edat que tinguis, a l’estiu, torna la felicitat, els amics, els plaers, la mandra i aquell llunyà record de la infantesa. Per alguns els estius son sinònim de vacances a les Maldives en un iot, per altres son estades llargues a un poblet de la Costa Brava envoltats dels amics de sempre, per altres son dijous a la platja de Gavà amb els nens, o matins al Casal d’Estiu, o jornades de feina més curtes, o un contracte temporal en un càmping, o guàrdies a l’hospital més llargues perquè falta personal, o un viatge en moto, però siguin quines siguin les condicions, som una mica més feliços, perquè som éssers de sol i de llum, d’exprimir els dies, d’absorbir la vitamina D que sempre ens falta i de gaudir de sopar tard. I el fred ens consumeix, ens reclou, com els ossos quan hivernen i les tristeses es tornen més profundes. Així que tot i les desgràcies, sempre n’és una de ben grossa perdre la veu d’un escriptor, l’estiu és sens dubte, com deia l’Almudena, l’estació de la felicitat, perquè tot i que ens toquem menys perquè anem sempre ben suats, tenir més hores de llum, tenir més temps per a nosaltres i per compartir amb els altres, ens fa més feliços.
De ben segur que tots hem patit pèrdues de persones importants durant l’hivern i la tardor. L’Almudena va morir un novembre trist i el Luis va seguir estimant-la tot i tenir el cor glaçat. Ángel González va morir un gener i José Agustín Goytisolo va fer-ho un març. Per això, ara que ha tornat l’estiu, aquesta època de felicitat absoluta, on les hores s’allarguen i es modelen com la plastilina i els rellotges de sorra, és quan més trobem a faltar els que ja no hi son. Perquè en la felicitat també hi habita la nostàlgia. I de cop m’he imaginat com deuen estar en aquella casa, on l’Almu, com li deien els amics, ja no es banya a la piscina, i on tampoc hi és ja Ángel González, i on aquelles criatures que els acompanyaven amb l’alegria infantil d’una nit d’estiu, son ja persones adultes que han tingut els seus fills. També m’he imaginat si deuen haver-se trobat, en algun lloc estrany, els tres germans Goytisolo per llegir algun poema o parlar de la por que tenen de l’auge de l’extrema dreta.
Així que crec que és important que cadascú, amb la seves circumstàncies, com deia Ortega y Gasset, exprimeixi la felicitat inevitable que ens regala la llum del sol, la possibilitat de submergir-nos dins del mar i nadar, d’allunyar l’estrès de la feina que vivim com una condemna, d’assaborir gelats d’avellana i de tenir temps de tornar a veure les amigues amb qui cada cop costa més trobar un foradet per quedar. I que dins de tota aquesta alegria infantil, ens permetem també moments per deixar anar les tristeses, i per trobar a faltar no poder compartir aquesta felicitat extrema amb els que ja no hi son.
Quan era petita, cada setembre al tornar a l’escola, en el text que duia per títol Les meves vacances, l’última línia sempre era la mateixa: Ha estat el millor estiu de la meva vida. Un dia, la professora de català va dir-me: Ostres Meritxell, si això segueix així, no vull imaginar-me com seran els estius quan tinguis cinquanta anys! I no s’equivocava, perquè per a mi, com per a l’Almudena Grandes, l’estiu segueix sent l’època de tot allò bo, i per tant, cada any, amb les seves particularitats i les seves diferències, el meu estiu és sempre el millor de la meva vida.
I ho defineix perfecte, com ho defineix tot, Miquel Martí Pol:
Tanmateix, quan és estiu
tot el món somriu
i la gent, rejovenida,
diu que sí a la vida
que és dolça com una bresca
de la mel més fresca.
Txell Bosch. Filòloga
Fotografia de Luis Goytisolo: M. Arias (La Vanguardia)