El director britànic signa una adaptació visualment extraordinària que converteix el poema d’Homer en una reflexió sobre la guerra, la culpa i el final d’una civilització
Hi ha pel·lícules que s’acaben quan s’encenen els llums de la sala. I n’hi ha d’altres que comencen aleshores. L’Odissea, de Christopher Nolan, pertany clarament a aquesta segona categoria.
Qui esperi una adaptació literal del poema d’Homer probablement hi trobarà absències importants i decisions que poden sorprendre. Qui accepti, en canvi, la mirada del director descobrirà una obra que dialoga constantment amb el text clàssic, però que s’atreveix a formular preguntes molt contemporànies sobre la guerra, el poder i el pes de les decisions.
Un espectacle cinematogràfic al servei de la història
Abans de qualsevol altra consideració, cal reconèixer que Nolan ofereix una experiència cinematogràfica d’una força extraordinària.
La fotografia, els paisatges, la monumentalitat dels escenaris i l’ús d’efectes pràctics sempre que és possible transmeten una sensació física poc habitual en el cinema actual. Els gegants imposen pel seu pes i volum més que no pas pels efectes digitals, la violència resulta corpòria i incòmoda, i seqüències com l’interior del cavall de Troia -on els guerrers suporten hores de calor, set i angoixa mentre esperen el moment d’atacar- es converteixen en autèntiques lliçons de tensió cinematogràfica.
També hi ha decisions d’una gran intel·ligència narrativa. Les sirenes, per exemple, no canten per a l’espectador. Només Odisseu les escolta. Nosaltres, igual que la seva tripulació, compartim el silenci i només coneixem aquell cant a través del protagonista. Nolan entén que hi ha misteris que, un cop revelats, deixen de ser misteris.
No és només el viatge d’Odisseu. És el final d’un món.
La gran intuïció de la pel·lícula és probablement aquesta.
Més que explicar el retorn d’un heroi, Nolan sembla interessat en mostrar el final d’una manera d’entendre el món.
La caiguda de Troia no és només la derrota d’una ciutat. És la ruptura d’un ordre moral.
La pel·lícula insisteix repetidament en la pèrdua de la xènia, el principi sagrat de l’hospitalitat que travessa tota la cultura grega. A l’univers d’Homer, acollir un desconegut era un deure gairebé diví. A la pel·lícula, aquest codi apareix constantment erosionat per la guerra.
Fins i tot episodis clàssics com el de Polifem adquireixen un significat diferent. Nolan el deshumanitza deliberadament, convertint-lo gairebé en una força de la natura. Però potser el més interessant no és el canvi del monstre, sinó el canvi d’Odisseu: després de deu anys de guerra, ja no sembla capaç de reconèixer l’altre com un igual.
La guerra no només ha destruït ciutats.
També ha canviat la mirada dels homes.
Un Odisseu profundament humà
Aquest és probablement el gran encert de la pel·lícula.
L’Odisseu de Nolan continua sent intel·ligent, capaç d’enganyar i de prendre decisions impossibles, però el director el despulla progressivament de la seva dimensió llegendària.
No és un heroi invulnerable.
És un home.
Un rei que marxa a la guerra no tant per glòria com per protegir Ítaca de les possibles represàlies d’Agamèmnon. Un líder que manipula els seus homes perquè sap que no existeix una bona decisió. Un vencedor que descobreix que les victòries també poden condemnar qui les aconsegueix.
En aquesta versió, el gran càstig no arriba tant dels déus com de la pròpia consciència.
La pregunta deixa de ser si Odisseu aconseguirà tornar a casa.
La pregunta és si, després de tot el que ha fet, encara se sent digne de tornar-hi.
Personatges que deixen de ser mites
Un dels aspectes més suggerents del film és la manera com transforma alguns dels grans personatges del cicle troià.
Agamèmnon apareix inicialment gairebé com una figura sobrenatural: immens, silenciós, sense rostre, convertit en la personificació mateixa de la guerra. Només al món dels morts recupera la seva humanitat. Sense armadura ni corona, ja no és el conqueridor de Troia, sinó un home que sembla comprendre massa tard les conseqüències de les seves decisions.
Helena també s’allunya del tòpic. Continua sent una figura poderosa, però també profundament marcada pel pes del conflicte. Una de les escenes més emotives arriba quan demana a Telèmac que digui a Penèlope que ho sent. Un gest senzill que reconeix el sofriment de totes dues dones, cadascuna atrapada en una guerra que les ha superades.
Penèlope és, probablement, un dels grans encerts de Nolan. Lluny de limitar-se a esperar el retorn del seu marit, governa Ítaca, sosté el regne durant vint anys i recorda constantment que el tron no està buit perquè és ella qui el manté viu.
Una adaptació que també renuncia a part de la riquesa d’Homer
No totes les decisions convencen amb la mateixa força.
La voluntat de concentrar el relat en la relació entre Odisseu i Penèlope redueix el pes d’altres figures femenines essencials del poema.
Circe i Calipso perden bona part de la seva complexitat simbòlica, Nausica desapareix completament i, amb ella, una de les veus més delicades de l’obra original.
També Polifem es converteix en un personatge molt diferent. L’eliminació del famós episodi del “Ningú” modifica profundament el sentit del relat. Homer construïa una reflexió sobre la intel·ligència, el llenguatge i l’orgull. Nolan prefereix parlar de la deshumanització provocada per la guerra.
No és necessàriament una decisió millor ni pitjor.
És, simplement, una altra lectura.
Una pel·lícula que demana conversa
Potser aquest és el millor elogi que es pot fer a L’Odissea.
No obliga l’espectador a acceptar una única interpretació.
Al contrari.
Convida a continuar parlant-ne quan s’encenen els llums del cinema.
És fidel a l’esperit d’Homer? En molts moments sí. En d’altres pren camins propis.
Però ho fa sempre amb una idea molt clara: els mites només continuen vius si cada època és capaç de tornar-los a llegir.
Al final, Christopher Nolan no sembla demanar-nos que jutgem Odisseu.
Ens convida a fer-nos una pregunta molt més incòmoda:
Què hauríem fet nosaltres?
Quan Odisseu desperta finalment a la platja, no pregunta si és Ítaca. Pregunta on és. I Atena no respon amb el nom de l’illa, sinó amb una pregunta: «Ja no reconeixes casa teva?». És probablement la frase que resumeix tota la pel·lícula. Perquè Nolan no parla només del retorn a un lloc. Parla del retorn a un mateix. I ens recorda que, de vegades, el viatge més llarg no és travessar el mar. És aprendre a conviure amb la persona en què ens hem convertit.
Potser aquesta és la raó per la qual Odisseu continua sent, gairebé tres mil anys després, el més modern dels herois grecs. No perquè sigui el més fort ni el més noble, sinó perquè és el més humà. Aquil·les ens impressiona. Hèctor ens emociona. Odisseu, en canvi, se’ns assembla. I és precisament en aquesta humanitat, plena de contradiccions, on Nolan troba la seva millor adaptació d’Homer.