“Rufián era un miratge” Per Jaume Bosch

Gabriel Rufián i Joan Tardà s’han passat mesos preconitzant candidatures unitàries de les esquerres alternatives a l’Estat espanyol i a Catalunya. Mentre ells dos predicaven la unitat, la direcció d’Esquerra actuava en sentit contrari. A Igualada, es rebutjava l’acord al que havien arribat, el març d’aquest any,  ERC, els Comuns, la CUP i persones independents per presentar una llista conjunta a les properes eleccions municipals sota el nom d’Ara Igualada, fet que va provocar la dimissió de l’executiva local denunciant “ingerències” de la direcció nacional. A Sitges, on ERC governava amb els Comuns i va aconseguir l’alcaldia mitjançant un pacte que establia que el passat mes de juny els republicans els hi cedirien la màxima responsabilitat municipal, quan va arribar el moment, ERC es va negar a fer el canvi i els Comuns, en un gest de lògica dignitat, van abandonar el govern municipal.

Gabriel Rufián té una gran habilitat per utilitzar les xarxes i fer declaracions contundents que en moments de polarització com els que vivim agraden a molta gent d’esquerres. La seva popularitat va provocar que diversos dirigents polítics  catalans  i espanyols el veiessin com un possible cap de llista d’una candidatura unitària de les esquerres alternatives a tot l’Estat. Però, quan ha arribat el moment, ha optat per la comoditat d’encapçalar la llista d’ERC per Barcelona, intentant aprofitar els nervis de la direcció del partit per mirar d’imposar les seves condicions: una representació parlamentària més submisa, després de provocar la retirada dels qui no li reien les gràcies (Jordi Salvador i Pilar Vallugera al Congrés, i Sara Bailac i, de retruc, Joan J. Queralt, al Senat), i un curiós acord amb Podemos que implica  que els de Pablo Iglesias tinguin alguna candidata com a independent a les llistes d’Esquerra i que Rufián  doni suport a Irene Montero a Madrid.

Rufián mai no ha paït que en les eleccions de 2023 els Comuns quedessin per davant d’Esquerra a Catalunya, obtenint a la circumscripció de Barcelona  cinc diputats mentre ell passava de set a quatre. Després d’intentar afeblir-los,  davant les crítiques que li queien al damunt, va proposar el darrer dia una negociació ERC-Comuns mentre la direcció d’Esquerra es negava ni tan sols a seure amb els d’Ada Colau.

Rufián ha reconegut compungit que ha fracassat. Té raó. La direcció d’ERC, que controla el partit, li ha imposat una candidatura farcida de persones fidels a Oriol Junqueras que el marcaran de prop a Madrid; potser les insinuacions sobre la possibilitat de tirar la tovallola neixen d’aquest fet. De totes maneres, també va dir l’any 2015 que s’estaria només divuit mesos al Congrés i han passat onze anys i, en canvi, es va presentar com a candidat a l’alcaldia  de Santa Coloma de Gramenet l’any 2023 per acabar deixant el càrrec de regidor abans de dos anys. A Madrid, Rufián ha vist que allò que l’interessa és la política espanyola. L’acord amb Podemos ha desfermat una tempesta dins Esquerra i dins el món independentista. Pactar amb el partit de Pablo Iglesias, que l’any 2017 va afirmar que si fos català no aniria a votar en el referèndum de l’1 d’octubre, i de Ione Belarra, que fa pocs mesos va impedir, al costat de PP i Vox, que el Congrés aprovés la proposta del govern de PSOE i Sumar de delegar a Catalunya les competències en immigració, tal com demanava Junts, no ha agradat a bona part de la militància d’ERC: algunes, com Dolors Bassa, ho diuen i d’altres callen, però la majoria pensa que això és donar munició a Junts en la lluita pel vot independentista, i fins i tot hi havia qui confiava que Rufián no acceptés les condicions imposades per la direcció i es decidís a cedir el pas a Jordi Albert.

Una vegada fet l’acord d’ERC amb Podemos i que hagi estat impossible un pacte entre Frente Amplio i el partit liderat a l’ombra per un Pablo Iglesias dominat per la rancúnia, ha començat una lluita pel relat, per demostrar qui és més o menys responsable de la frustració de molta gent que confiava en una candidatura unitària de les esquerres alternatives per intentar evitar un govern de PP i Vox. El més fàcil i el menys compromès és dir que tothom n’és culpable, però alguns són molt més culpables que d’altres. I aquest lamentable debat l’han perdut clarament Podemos i Rufián: només cal recuperar les dues entrevistes de Silvia Intxaurrondo a TV1 a una Irene Montero nerviosa, desubicada i sense arguments, i a una Ada Colau que va formular propostes tangibles per assolir la unitat. O escoltar el contundent editorial de Júlia Otero a Onda Cero d’aquest dissabte. A Irene Montero només li valia ser cap de llista per Madrid per així poder participar en els debats televisius de candidats a la presidència del govern: així de trist; així de real. Per això va rebutjar anar de dos per Madrid, un lloc molt per damunt del que li corresponia  com a força extraparlamentària a l’Assemblea de la Comunitat i a l’Ajuntament de la capital espanyola. Ella vol guanyar visibilitat de cara al futur donant per fet un govern de la dreta i l’extrema dreta que molta gent ens neguem a assumir que sigui inevitable. Per això sempre ha estat impossible un acord a Madrid i, de retruc, a Catalunya: l’operació era aquesta.

Rufián, molt sensible a allò que diuen d’ell els mitjans de comunicació i les xarxes, acostumat com està a rebre elogis, es mostra visiblement afectat perquè sap que ara les crítiques han superat amb escreix  les lloances. Una de les desqualificacions més cruels ha sorgit de l’exdirigent d’ERC, Ernest Maragall, que des de BTV s’hi ha referit  com “aquest conegut líder de Podemos que té la generositat de venir a encapçalar la llista d’ERC per Barcelona”. De fet, la decisió del Frente Amplio de nomenar candidata a la presidència del govern Ada Colau, encapçalant la llista dels Comuns per Barcelona, en un gest clarament plurinacional, acompanyada del ministre de Cultura, Ernest Urtasun, que liderarà la campanya a Catalunya, i la designació d’Emilio Delgado, que és molt popular i no té pèls a la llengua, com a cap de llista per Madrid, han trastocat les previsions  de Rufián i el deixen en una situació delicada.

Rufián va afirmar de forma interessada, fa pocs dies, que a” l’esquerra del PSOE no hi ha res” per poder justificar els seus moviments. Al final, ell ha estat un miratge i el Front Ampli, impulsat pels Comuns, Movimiento Sumar, Izquierda Unida i Más Madrid, ha estat capaç de construir acords que es venien gestant des de fa mesos no tan sols amb les forces sobiranistes que l’any 2023 s’havien presentat sota el paraigües de Sumar ( Compromís al País Valencià, Ara Més a les Illes i la Chunta Aragonesista) sinó amb altres organitzacions estatals com el Partit Verd o Recortes Cero i d’àmbit  territorial d’Astúries, Navarra, Canàries o Andalusia. I el Frente Amplio ha pactat amb el PSOE candidatures unitàries de progrés al Senat a 45 províncies per tal d’intentar donar la volta a la majoria absoluta del PP a la Cambra Alta i, en tot cas, assegurar que PP i Vox no puguin controlar l’elecció de membres del Tribunal Constitucional que podrien promoure una lectura reaccionària de la Constitució que retallés drets nacionals, civils i socials.  O sigui, que sí que hi havia alguna cosa a l’esquerra del PSOE. I la llàstima és que Rufián, enlloc de treballar per enfortir-la, ha intentat complicar-li la vida

Reconec que a mi no m’ha agradat mai Rufián: ni quan va encapçalar el discutible experiment de Súmate, ni quan va publicar el tuït de les 155 monedes de plata contra Puigdemont ( malgrat les meves diferències polítiques amb l’expresident), ni quan, per gelosia de Yolanda Díaz, va estar a punt de provocar que no s’aprovés una de les obres legislatives principals del govern progressista, la reforma laboral avalada per UGT i CCOO, per veure si així aconseguia la dimissió de  la vicepresidenta. Però, tot i així, hagués acceptat votar-lo a contracor si la seva presència hagués facilitat una candidatura unitària de les esquerres alternatives. Entenc els que han intentat comptar amb ell fins el darrer moment. Tal com ha acabat la cosa, em sap greu que s’hagin  frustrat les esperances de molta gent, però em sento alleujat  de no haver de votar-lo. Però encara hi ha partit; i allò que els pactes no han aconseguit del tot, potser ho farà possible la ciutadania amb el seu vot. Ens hi juguem massa. Avui toca recordar els coneguts versos de Salvador  Espriu: “A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble; però mai no ha de morir un poble per un home sol”.

Jaume Bosch. Advocat  Ha estat diputat al Parlament i ponent de l’Estatut de 2006. Sant Feliu de Llobregat

Fotografia: EFE