El canvi climàtic és el present que ens obliga a repensar el territori, l’economia i la vida quotidiana futura.
A Catalunya, durant aquesta tardor, hem mirat el cel amb inquietud més d’una vegada. Els aiguats han castigat pràcticament tot el territori, amb prop de cent litres en poques hores en alguns punts. Hi ha hagut rescats, carreteres tallades, suspensió de serveis bàsics, carrers convertits en rius i víctimes mortals. I, sense temps per refer-nos, va arribar la DANA Adam, la primera de gran impacte de la temporada.
Aquests episodis han tingut un tret comú i nou: el seu caràcter gairebé tropical fruit de l’escalfament de la Mediterrània. Són xàfecs molt intensos, molt localitzats i molt difícils de preveure amb precisió, i suposen una novetat respecte a episodis ja coneguts con les gotes fredes episòdiques de cada tardor. Estem davant d’un fenomen meteorològic que ens visitarà recurrentment? En qualsevol cas, DANES i medicanes, són ja l’expressió més ferma i real de les conseqüències de l’escalfament global.
N’hi ha d’altres, molt menys espectaculars i més constants, com ara la sequera. Els períodes sense pluja s’allarguen, les reserves d’aigua baixen, els pantans s’assequen i els municipis han de restringir el consum. No és una emergència puntual que s’acaba amb un temporal, sinó una condició estructural. Al mateix temps, les onades de calor es tornen més intenses i successives. L’hivern escurça el seu fred i l’estiu s’endinsa en la tardor. Els ritmes que donàvem per fets es mouen. Tot canvia i tot ho canvia.
Això té una traducció immediata en l’economia. L’agricultura pateix per la manca d’aigua i pels episodis extrems; el turisme, motor del litoral, depèn d’uns estius i unes platges que ja no són el que eren; les assegurances encareixen les cobertures en zones de risc; i la indústria ha de fer front a costos energètics i a una logística més fràgil. El canvi climàtic no és un cost futur: ja és un cost comptable que paguem cada exercici.
I hi ha una dimensió encara menys visible, la que toca els costums i els hàbits. Cada cop més, haurem de decidir no només què fem, sinó com ho fem, com ens desplacem, què comprem, com climatitzem les cases, quanta aigua gastem, però també decidir com adaptem els nostres calendaris i els nostres temps de feina i d’oci. Habitar un territori és també això: ajustar la vida quotidiana als seus límits.
El clima ha canviat, el territori encara no
I aquí rau la segona part del problema. La costa catalana concentra bona part de la població i de l’activitat econòmica del país. És també un dels espais més fràgils: rieres, torrents, planes al·luvials i deltes que existeixen, per naturalesa, per conduir i acollir l’aigua. Tot i això, els hem tractat com a sòl disponible.
El que hem fet al litoral no ha estat ordenació del territori, sinó ocupació. Hem convertit rieres en carrers, hem aixecat polígons en zones inundables i hem impermeabilitzat el sòl fins a fer de qualsevol xàfec intens una trampa hidrològica. Les infraestructures han seguit la mateixa lògica: dissenyades per costar el mínim i rendir el màxim, en un model econòmic que mesura l’èxit a curt termini i que no comptabilitza el risc fins que el risc es fa realitat. Aleshores la factura no la paguen els qui en van treure profit, sinó les veïnes que veuen com l’aigua els entra a casa.
Ocupar i habitar no són el mateix. Ocupar és prendre possessió d’un espai, fer-lo servir i treure’n profit sense preguntar-li res. Habitar és establir-hi una relació: conèixer-lo, entendre’n els ritmes i els límits, i fer-hi una vida que pugui durar. Durant dècades hem ocupat el territori. Ara ens cal tornar aprendre a (re)habitar-lo.
Els nostres avantpassats ho sabien fer, per pura necessitat. Les masies s’aixecaven enlairades i lluny del curs de les rieres. La mateixa toponímia era un avís: «la Riera», «els Aiguamolls», «el Prat», «la Bassa». Els noms recordaven allò que el sòl era. El creixement accelerat del segle XX va esborrar aquella memòria, i l’asfalt va fer creure que el territori era una superfície neutra on tot era possible.
Aprendre a construir una nova geografia vol dir recuperar aquella mirada atenta i combinar-la amb tot el coneixement científic que tenim avui. I vol dir, sobretot, acceptar tres veritats incòmodes.
La primera, que el territori té límits. Hi ha llocs on no s’ha de construir i activitats que no s’hi podran fer. Reconèixer-ho no és un fracàs: és maduresa.
La segona, que el clima d’ahir ja no ens serveix de referència. Les sèries històriques de pluja, les normes de drenatge i els períodes de retorn amb què hem dissenyat ciutats, conreus i infraestructures responen a un món que ja no existeix. Seguim fent un urbanisme i una economia del segle XX en un clima del segle XXI.
La tercera, que habitar és una tasca col·lectiva. No n’hi ha prou amb bons plans i bons tècnics. Cal una ciutadania que conegui el risc del lloc on viu, que sàpiga què fer quan arriba un avís i que participi en les decisions sobre el seu territori. La cultura del risc és tan important com qualsevol col·lector.
Construir una nova geografia és, en definitiva, entendre que natura i societat no són dos mons separats, sinó un sol sistema. L’aigua, el sòl, la vegetació, l’energia, les persones i les infraestructures formen part d’una mateixa xarxa de relacions. Quan una peça s’altera, totes les altres se’n ressenten. Aquesta és la geografia que hem d’aprendre a llegir i a viure.
Sota aquesta mirada, reconstruir el que s’ha perdut tal com era equival a preparar el pròxim desastre. L’adaptació és urgent, i no es pot reduir a aixecar murs o ampliar col·lectors.
Adaptar-se, sí, mitigar també
Adaptar-se vol dir retornar espai a l’aigua allà on li pertany, recuperar rieres i zones inundables, i entendre els espais agrícoles i oberts com a infraestructures de resiliència. Vol dir que els mapes de risc, les simulacions hidrològiques i els escenaris climàtics han de ser el punt de partida del planejament, no un annex. Vol dir permeabilitzar carrers i places, multiplicar el verd urbà que absorbeix l’aigua i esmorteeix la calor, i reforçar els sistemes d’alerta davant de fenòmens cada cop més imprevisibles. I vol dir també preparar-se per a la sequera. Adaptar-se és també aprendre a viure amb la seva absència.
Però adaptar-se sense mitigar és resignar-se. Si només ens preparem per als impactes, acceptem que aniran a més, i que cada tardor serà una mica pitjor que l’anterior. L’adaptació té límits: no hi ha pantà ni col·lector capaç d’absorbir un clima desbocat. Per això la mitigació no és el complement de l’adaptació. És la condició perquè l’adaptació sigui possible.
Mitigar vol dir transformar la mobilitat, encara dominada pel vehicle privat i el combustible fòssil, amb un transport públic potent, la mobilitat activa i l’electrificació del que no es pugui evitar. Vol dir fer projectes d’energies renovables i l’abandó progressiu i constant de l’economia fòssil, vol dir rehabilitar energèticament els edificis, repensar el model urbà, amb ciutats compactes dins el teixit ja consolidat i serveis de proximitat. Vol dir canviar el consum i la producció: menys residus, més economia circular, més alimentació de proximitat, menys malbaratament i una agricultura que torni a ser aliada del territori.
I vol dir, per damunt de tot, canviar el model energètic. Gairebé totes aquestes transformacions passen pel mateix lloc: deixar de cremar combustibles fòssils.
Les energies renovables un factor de canvi decisiu
El pas de les energies fòssils a les renovables és un canvi de paradigma plausible, tècnicament madur i econòmicament competitiu. I seria un error reduir-lo a un debat ambiental.
Apostar per les renovables és apostar per la sobirania, perquè el sol i el vent són recursos que tenim aquí i ara, cada dia, és apostar per la sostenibilitat, perquè trenquem la dependència de recursos finits i contaminants. És apostar per la seguretat i la pau, perquè els combustibles fòssils ens lliguen a la volatilitat dels mercats internacionals i a conflictes geopolítics que no controlem.
És, també, apostar per més democràcia. El model renovable permet distribuir la generació: ajuntaments, cooperatives, comunitats energètiques i ciutadania poden passar de consumidors a productors. L’energia deixa de ser un negoci d’uns pocs i esdevé un bé comú. I en darrer terme, la transició energètica és una qüestió de supervivència: de la nostra capacitat de mantenir habitable el territori que deixarem a les generacions que vindran.
Habitar una nova geografia també vol dir integrar l’energia al territori amb criteri. Les renovables no poden repetir els errors de l’urbanisme especulatiu. Cal prioritzar teulades, cobertes d’equipaments, aparcaments i espais ja artificialitzats abans d’ocupar sòl agrícola o natural. Una geografia energètica distribuïda, propera i integrada, no imposada.
Polítiques valentes, ens hi posem?
Aquest canvi no és una utopia: ja està passant, i el paper de l’administració pública és clau. Per exemple, a l’àmbit metropolità, la pèrgola fotovoltaica de Sant Boi de Llobregat, impulsada per l’Àrea Metropolitana de Barcelona (a la fotografia), mostra com en l’espai públic es generarà energia neta i alhora oferirà ombra i confort en un clima cada cop més calorós. Una infraestructura que mitiga i adapta alhora i que, si bé en un primer moment donarà servei a equipaments municipals, ha de permetre a la llarga bastir comunitats energètiques i autoconsum.
Per la seva banda la Diputació de Barcelona acompanya els municipis amb suport tècnic i econòmic per instal·lar plaques solars en equipaments, impulsar comunitats energètiques locals i planificar la transició des de l’escala més propera a la ciutadania: la del poble i el barri. I, finalment com a últim exemple, l’Energètica, l’empresa pública d’energia de Catalunya, obre la porta a una cosa que fa poc semblava impensable: que el país disposi d’una eina pròpia per generar i gestionar energia renovable amb criteris d’interès general i no només de rendibilitat.
Són passos, i encara insuficients. Però demostren que, quan hi ha voluntat política, el territori pot deixar de ser només el lloc on patim els impactes del canvi climàtic per esdevenir part de la solució.
Tanmateix, en un llibre de recent publicació, España contra el desierto, d’Emilio Santiago i Héctor Tejero (+) aporta una advertència valuosa: cap política, per encertada que sigui tècnicament, no es manté si no té al darrere una coalició social que la sostingui. La transició no es guanyarà als despatxos, sinó als barris, als pobles i als llocs de treball.
En tot cas, el clima ja ens ha avisat, la geografia també. Ara ens toca aprendre a habitar-la d’una altra manera. Potser les respostes ens estan caient del cel, fem-les nostres, doncs, i no esperem que, com temien els gals, el cel caigui definitivament sobre els nostres caps.
David Prieto Cabeza. Geògraf, regidor de Medi Ambient i Agricultura de Santa Coloma de Cervelló.
Fotografía: AMB
(+) Santiago, Emilio, i Tejero, Héctor: España contra el desierto. Cómo convertir la emergencia climática en un gran proyecto de prosperidad para nuestro país. Barcelona: Arpa, 2025.