El foment del ‘vot útil’
En moltes tertúlies de les que organitzen diàriament els mitjans de comunicació, diversos periodistes i politòlegs utilitzen, des de fa setmanes, de forma reiterada el concepte ‘vot útil’. És fàcil escoltar com es considera que el vot que no es tradueix en l’elecció d’un diputat o diputada és un vot “llençat a les escombraries” i que, des d’una perspectiva d’esquerres, cal concentrar el vot en el PSOE. Aquesta visió és profundament contrària al sentit de la participació política en una democràcia.
És evident que les eleccions han de servir per escollir els nostres representants. Però el vot també ens permet expressar el nostre pensament i identificar-nos amb un projecte polític, més enllà de si, en la circumscripció electoral en la que estem censats, el partit pel qual optem obté molts diputats, pocs o cap. La idea del vot útil portada a l’extrem empobreix el sistema democràtic i fomenta un bipartidisme en el que bona part de la població no se sent reconeguda. Un ministre o una diputada de Sumar han tingut en aquesta legislatura la força que els hi atorgaven els més de tres milions de vots obtinguts en les eleccions del 2023, independentment que una part d’aquests vots no s’haguessin traduït en escons. El sistema electoral espanyol, basat en la província com a circumscripció, distorsiona la proporcionalitat: l’any 2023, el PSOE, amb menys del triple de vots que Sumar, va obtenir quatre vegades més escons. Si la Constitució hagués consagrat la comunitat autònoma, enlloc de la província, com a circumscripció electoral, les coses serien ben diferents. És més que discutible que els mitjans públics de comunicació fomentin de forma descarada l’anomenat ‘vot útil’.
El vot útil del 1982
Els que tenim una edat podem recordar i explicar com van funcionar les eleccions generals del 28 d’octubre de 1982. Després del cop d’estat de 1981, milions de persones van optar per confiar en el PSOE amb la voluntat de superar aquells moments difícils i angoixants. El resultat fou aclaparador: els socialistes, encapçalats per Felipe Gonzàlez, van aconseguir el 48’3 % de vots i una majoria absoluta de 202 diputats i diputades. A Catalunya, el PSUC, que en les eleccions generals anteriors havia aconseguit 8 escons, es va quedar tan sols amb un diputat. El PSOE va escombrar tots els rivals i va governar fins el 1996.
El balanç d’aquella època és contradictori. El PSOE va impulsar importants millores socials en matèries com la sanitat o l’ensenyament, però també va aplicar dures mesures de reconversió industrial. I va convocar un curiós referèndum per assegurar la pertinença d’Espanya a l’OTAN. També és interessant analitzar allò que, gràcies al suport electoral, va poder fer (els canvis en les Forces Armades), i allò que, malgrat el suport electoral, no va voler fer (reformar el poder judicial). I en relació a l’autogovern de Catalunya va aplicar en la pràctica els principis restrictius i centralitzadors de la LOAPA per “harmonitzar” el procés autonòmic, tot i que el Tribunal Constitucional havia declarat anticonstitucional aquella Llei. Però potser la part més negativa del síndrome de la majoria absoluta, que pot fer creure a qui governa que està legitimat per fer qualsevol cosa, es va concretar en la creació dels GAL, un grup terrorista que va practicar la guerra bruta (amb més d’una vintena de víctimes assassinades o torturades) contra un altre grup terrorista com ETA, amb el factor afegit inacceptable que els GAL eren finançats amb fons reservats de l’Estat: el ministre de l’Interior, José Barrionuevo, acabaria a la presó per aquest motiu. Durant el govern de González, els sindicats van haver de convocar les primeres vagues generals de la democràcia. I el seu mandat va anar acompanyat de nombrosos casos de corrupció (Flick, Filesa, Juan Guerra, comissions il·legals a les obres de l’AVE..). Molta gent d’esquerres es va anar penedint d’aquell il·lusionat vot útil del 1982 que havia deixat el PSOE sense cap contrapès a la seva esquerra. Avui, hi ha qui es sorprèn que Felipe González i Alfonso Guerra es mostrin més propers al PP que al seu partit: és una qüestió d’edat o ja els hi ve dels anys vuitanta? Les eleccions de 1982 poden ser un bon recordatori per a qui estigui dubtant entre votar els Comuns o votar el PSC.
El vot més útil, el vot decisiu: el 10 % al Front Ampli
Criticar la manipulació del concepte de ‘vot útil’ no vol dir menysprear els efectes que el sistema electoral pot tenir en els resultats de les eleccions generals, i més en un cas com la convocatòria del 29N on ens hi juguem moltes més coses de les que algunes persones i grups, càndidament, pensen. Per això, en l’espai de l’esquerra transformadora ha sorgit, certament amb retard, el Front Ampli, que agrupa quinze partits d’àmbits geogràfics diferents des d’una perspectiva plurinacional. Es tracta d’evitar els efectes negatius que la divisió provoca però també de generar propostes compartides, il·lusió i esperança.
Un dels reptes del Front Ampli és combatre la idea del ‘vot útil’ al PSOE. A mesura que s’apropa el dia 29, determinats candidats del PSOE i del PSC i alguns mitjans afins difonen aquesta idea reduccionista de la pluralitat. A les xarxes apareixen llistats gens neutrals de províncies en les que s’afirma que votar el Front Ampli és tirar el vot.
Enfront el concepte reduccionista de ‘vot útil’ cal reivindicar el sentit profund del ‘vot decisiu’. Només si el Front Ampli aconsegueix superar el 10 per cent de vots obtindrà un número de diputats i diputades que, sumats als del PSOE, faran possible derrotar PP i Vox. És impossible que el PSOE arribi a la majoria absoluta, ni de lluny. Però sembla com si alguns dels seus dirigents i periodistes propers es conformessin amb intentar que el PSOE tingui uns pocs diputats més que el PP, encara que després no es pugui revalidar el govern progressista; per aconseguir aquesta pírrica victòria cal xuclar vot del Front Ampli i afeblir-lo: un error monumental.
El PSOE està combinant dues argumentacions: culpar el Front Ampli d’una hipotètica derrota de les esquerres pels problemes reals que ha tingut per construir una aliança més extensa, com si els casos de corrupció que han afectat als socialistes o la mala gestió de RENFE no hi tinguessin res a veure i, alhora, presentar com a propis molts dels avenços que el Govern ha acordat a proposta de Sumar, sovint en contra de l’actitud obstruccionista de ministres socialistes com la d’Economia, Nadia Calviño, o la d’Habitatge, Isabel Rodríguez . La comparativa del balanç de govern entre els ministres socialistes i les iniciatives impulsades, de vegades públicament, d’altres amb discreció, pels ministres i el grup parlamentari de Sumar no té color: en l’anterior legislatura, la reforma laboral aconseguida per Yolanda Díaz enmig de moltes travetes, començant per la de Gabriel Rufián, o l’indult als líders independentistes treballat per Jaume Asens i, ja en aquesta legislatura, la llei d’Amnistia, la pujada del Salari Mínim Interprofessional, el reconeixement de l’estat de Palestina i la condemna del genocidi perpetrat per Israel a Gaza, l’aprovació en Consell de Ministres dels dos decrets d’habitatge exigits pel Sindicat de Llogateres, els reforç als ajuts a la dependència impulsat pel ministre Bustinduy, la defensa aferrissada dels drets dels menors arribats a Ceuta assumida per la ministra Sira Rego, l’aposta de la ministra Mónica García per la sanitat pública enfront la política privatitzadora de la Comunitat de Madrid, les mesures de suport a la llengua catalana aplicades pel ministre Urtasun al País Valencià i les Illes per compensar els atacs discriminatoris de PP i Vox, les noves prestacions aprovades aquesta setmana a les famílies monomarentals o la imminent (esperem) concessió de la nacionalitat espanyola a les persones sahaurís que disposaven de DNI l’any 1977, liderada per la diputada Tesh Sidi. I podríem continuar: sense Sumar al govern el balanç de la legislatura hauria estat radicalment diferent.
Però és el PP qui té més clar que allò que pot frenar un govern de la dreta i l’extrema dreta és un bon resultat del Front Ampli. Per això, el mateix dia que insultava els sindicats o anunciava que vol prohibir el català al Congrés o tornar a instaurar el delicte de sedició, el PP ha proposat que en el debat previst a la televisió pública entre les quatre principals opcions electorals (PP, PSOE, Vox i Front Ampli) s’incorpori Podemos, un partit amb menys diputats que ERC, PNB, Bildu o Junts, i al que les enquestes atorguen al voltant d’un 1% dels vots. El PP sap que cada diputat que Podemos faci perdre al Front Ampli computa a favor de Núñez Feijóo. D’això abans s’en deia “la pinça”.
El 29 de novembre la ciutadania té la possibilitat d’optar pel vot decisiu a Comuns- Front Ampli: perquè (fet doblement insòlit) presenta per la circunscripció de Barcelona, no des de Madrid, una dona catalana, l’exalcaldessa de la capital, Ada Colau, com a candidata a la presidència del govern; perquè proposa un reguitzell radical de mesures sobre habitatge o de lluita contra les desigualtats (des de l’impost als grans propietaris i les grans fortunes a la recuperació de la jubilació als 65 anys) que queden a anys llum dels tímids i limitats retocs que plantegen PSOE i ERC; perquè és imprescindible per formar una majoria progressista plurinacional; i perquè és l’única opció a l’esquerra del PSOE que deixa clar que, si es donen les condicions, es mullarà formant part del govern i, en aquest cas, compensarà les febleses i la poca valentia dels socialistes amb polítiques d’esquerres de debò.
Jaume Bosch. Advocat. Exdiputat al Parlament de Catalunya. Sant Feliu de Llobregat
Fotografia: ACN