En els darrers temps, molts ciutadans estem profundament preocupats i escandalitzats pels nous casos de corrupció que afecten a persones amb poder dins del PSOE. Però aquesta indignació no és nova: anys enrere va esclatar amb força quan es van destapar trames de corrupció massiva al Partit Popular, i abans encara amb els casos vinculats a Convergència i Unió. La corrupció, malauradament, no ha estat patrimoni exclusiu de cap sigla política, sinó un símptoma d’un problema més profund i estructural: una cultura arrelada de permissivitat i d’abús del poder, que travessa partits, institucions i també la societat.
Quan parlem de corrupció, tendim a imaginar grans escàndols protagonitzats per polítics: malversació de fons, suborns, adjudicacions manipulades. Però aquesta imatge, encara que real, és incompleta. La corrupció no és només el delicte d’uns quants poderosos; és també una malaltia social profundament arrelada, que es manifesta en milers de petits gestos quotidians que molts consideren “normals” o fins i tot inevitables. També inclou les pràctiques habituals d’algunes empreses per evadir impostos, falsejar balanços o crear estructures opaques per traslladar beneficis a paradisos fiscals, contribuint així a l’empobriment dels serveis públics i a la desigualtat econòmica.
La nostra literatura clàssica ja retratava aquesta degradació ètica. A “La Celestina”, els personatges actuen moguts per l’interès, i l’engany es converteix en una eina habitual. Més endavant, el gènere de la picaresca va elevar el “pícaro” a la categoria d’heroi popular: un supervivent que enganya, roba o estafa com a forma de vida, perquè entén que, en una societat injusta, el trampós no és el problema, sinó la víctima que ha après a defensar-se. Aquesta lògica —justificar el frau com una forma d’adaptació— ha deixat una empremta fonda en la nostra cultura col·lectiva.
Obres com “La vida de Lazarillo de Tormes” (segle XVI) presenten un nen pobre que ha d’enganyar els seus amos i el món per poder menjar. La seva astúcia esdevé l’únic recurs per sobreviure enmig d’una societat hipòcrita. També en la literatura catalana trobem exemples d’aquesta mirada crítica. A “L’Espill”, de Jaume Roig (segle XV), s’hi retrata una societat plena d’enganys, manipulació i relacions interessades. I a “Tirant lo Blanc”, de Joanot Martorell (segle XV), tot i ser una novel·la de cavalleria, s’hi inclouen escenes realistes on la picardia i l’enginy serveixen per aconseguir favors amorosos o polítics, reflectint una societat on l’astúcia també era valorada.
Avui, aquella mentalitat segueix viva. La trobem en qui imprimeix documents personals o fa fotocòpies amb recursos de l’empresa; en qui es porta material de la oficina o de la feina com si fos de lliure ús; en qui, davant l’oblit d’un mòbil o un rellotge a la piscina, decideix quedar-se’l. També en qui es cola al metro o pesa menys fruita de la que realment s’endú. O en qui cobra ajudes públiques sense complir tots els requisits, o fa servir carnets de jubilat, estudiant o família nombrosa d’una altra persona per aconseguir descomptes.
Altres exemples habituals són: fingir una baixa laboral per allargar unes vacances, declarar menys ingressos per pagar menys impostos, manipular dades per accedir a una beca, presentar justificants falsos de despeses, o deixar que algú utilitzi la nostra targeta sanitària o d’aparcament. Són accions que sovint no es perceben com a greus i que es justifiquen amb frases com “ningú no en surt perjudicat”, “tothom ho fa” o “ja ens roben des de dalt”.
Però totes aquestes actituds responen a una mateixa lògica: aprofitar-se del que no és propi, saltar-se les normes en benefici personal i afeblir la confiança col·lectiva. Si molts ciutadans practiquen aquesta ètica de la trampa, amb quina legitimitat podem exigir integritat als polítics?
Més encara: aquesta tolerància social envers la petita corrupció prepara el terreny per justificar la gran. Quan es voten candidats amb antecedents per corrupció, o s’accepta que “tots roben”, el que s’està fent és legitimar aquest model. I aquí cal plantejar una pregunta incòmoda però necessària: si realment rebutgéssim la corrupció com a societat, com pot ser que tornin a ser elegits polítics que s’han corromput clarament i han estat condemnats per això? La resposta sovint rau en la manca de coherència. Es condemna la corrupció amb paraules, però es relativitza en la pràctica. S’odia el corrupte aliè, però es perdona el propi si “va fer coses pels meus interessos” o “va robar, però va governar bé”. Aquesta doble vara de mesurar és, potser, la forma més perillosa de complicitat.
I tanmateix, hi ha un aspecte que sovint queda en segon pla: la figura del corrupte actiu, el corruptor. Cap polític es corromp sol. Sempre hi ha una mà que ofereix, una empresa que paga, un interès privat que compra decisions públiques. I massa sovint, el polític només assumeix les conseqüències si l’enxampen, mentre l’empresa corruptora continua operant impunement, obtenint contractes públics i acumulant beneficis com si res.
Per això cal una legislació clara i efectiva que no només castigui el corrupte, sinó també —i amb contundència— el corruptor. Les empreses condemnades per corrupció haurien de quedar automàticament inhabilitades per contractar amb l’administració pública. Sense excepcions, sense escapaments legals. Perquè més greu que qui accepta un suborn és qui el proposa com a estratègia de negoci. I mentre el poder econòmic no afronti conseqüències reals, el sistema seguirà sent vulnerable.
Per combatre de debò la corrupció cal anar més enllà del càstig als culpables: cal educar en valors ètics des de l’escola, garantir la transparència real en la gestió pública i protegir els qui denuncien. També és imprescindible limitar les portes giratòries, controlar millor el finançament dels partits, reforçar la participació ciutadana i exigir responsabilitat penal efectiva tant a polítics com a empreses.
La lluita contra la corrupció no comença als jutjats ni acaba a les urnes. Comença en cada persona i en cada gest. Hem de ser honestos i transmetre aquest valor ètic als nostres fills. Només així tindrem autoritat moral per exigir transparència i exemplaritat a qui ens governa.
Perquè la corrupció no és una fatalitat inevitable. És un hàbit après. I, com a tal, es pot —i s’ha de— desaprendre.
Lluís Carrasco Martínez. Molins de Rei.
Imatge de El Lazarillo de Tormes: Larousse