L’humorista Pep Plaza tornarà a Martorell aquest mes d’agost amb un doble paper: serà el pregoner de la Festa Major el dijous 14 d’agost, a les 19.45h, i l’endemà, divendres 15 d’agost, a les 21.30h, presentarà l’espectacle El substitut al Teatre El Progrés

Conegut per les seves imitacions d’esportistes, polítics, cuiners i periodistes, Pep Plaza és molt més que un imitador: és també actor, músic i un gran narrador de realitats a través de l’humor.

A El substitut, Plaza explica com ha estat anys fent dels altres, tant en escenaris com en esdeveniments privats, fins que ha decidit deixar enrere aquest rol secundari i reivindicar-se com a protagonista de la seva pròpia història.

En aquesta entrevista prèvia parla amb els companys de Martorell Digital, del pregó, de l’obra, de la seva trajectòria i d’allò que encara el fa vibrar cada cop que trepitja un escenari…

Què representa per a tu fer aquest pregó i tornar a casa nostra?

Representa agraïment per l’estima que Martorell em té per tornar a confiar en mi. Sé que fa molts anys de l’última vegada que hi vaig ser fent un pregó, potser en fa 15 com a mínim. Però tornar a fer el pregó en una vila com Martorell és d’agrair, tant per part de l’Ajuntament com de la gent. Suposo que els farà il·lusió que vingui a fer un pregó diferent.

Ens pots avançar quin to tindrà el pregó d’aquest any? Més emotiu, reivindicatiu, divertit…?

Aquest pregó no serà reivindicatiu ni tampoc massa emotiu. Serà un pregó divertit. Jo sempre he pensat que qui ha de fer les reivindicacions és el poble, o bé l’Ajuntament. El meu paper és fer un pregó de Festa Major. Això vol dir donar el tret de sortida a uns dies que s’han de viure intensament. Ara bé, sempre aprofito per recordar que cal respecte, tolerància… que “no tot s’hi val” en una festa. També remarco que la festa no només són els actes, sinó sobretot la participació de la gent. Sense la gent, la festa no és res.

Quin serà el format del pregó? Hi haurà imitacions, música…?

Exacte! No serà un pregó llegit d’un full, perquè això seria un pregó més. El que faig és imaginar com seria si el pregó el fes el Pedro Sánchez, o el Rajoy, o el Guardiola… o el Quim Monzó. A més, hi ha una part final musical, amb guitarra inclosa, on animo la gent a escalfar la veu, a moure l’esquelet i a entrar de ple en la festa. Sempre m’inspiro en les orquestres que tocaran a la vila per fer alguna referència final… així que ja us aviso: heu de venir preparats per cantar, fer coros i ballar!

L’endemà del pregó presentes El substitut a El Progrés. D’on va sortir la idea s’aquest espectacle?

Neix arran d’una conversa amb en Quim Masferrer. Em va animar a fer un espectacle amb escenografia, on tot fos meu, amb un fil conductor, una trama i només amb un actor: jo. Sense el Quim, potser no m’hi hauria posat, perquè amb els meus monòlegs improvisats ja m’ho passo molt bé. També tinc un altre espectacle musical amb la Big Band Jazz Maresme, que m’encanta. Però El substitut és diferent, és una comèdia teatral, amb escenografia i sense improvisació o molt poca. Parteix d’una autoficció on hi surten la meva mare, el meu avi (que ja no hi és), l’Espartac Peran, el Quim Masferrer, el Joan Pera, l’Òscar Dalmau… tots imitats per mi.

Quin és l’argument de El substitut?

És la història d’un noi que de petit descobreix que pot imitar altres persones. Un amic seu li diu: “Escolta, això pot ser un negoci!”. I comença a fer d’ells. Però arriba un punt en què vol deixar de ser “el substitut” i vol ser ell mateix. Però no li és fàcil, i tot plegat agafa un gir final molt divertit. És un espectacle que emociona, fa riure i sorprèn.

Aleshores sí que té una part autobiogràfica, no?

Sí, és autoficció, però amb molta veritat. Hi ha imatges reals, històries reals… la gent que em coneix o que m’ha seguit hi reconeixerà molt de mi. Té molt de fons personal.

Recordes quin va ser el primer personatge que et va fer adonar que tenies aquest do per a les imitacions?

Sí, clar: l’Eugenio. Quan era petit, al cotxe dels meus avis escoltàvem cintes de casset amb acudits seus. Em fascinava aquell to tan seriós, la manera de parlar… i el vaig començar a imitar per fer broma. Fins que em vaig comprar una barba i unes ulleres, i al festival de final de curs vaig fer d’Eugenio. Tenia veu de nen, però feia la seva cadència, aquella musicalitat tan seva… i tothom reia! Allà vaig veure que això m’agradava molt i que no ho podia deixar escapar. I no només per fer imitacions, sinó també per fer teatre, perquè sempre m’he sentit actor. Ara amb El substitut torno una mica a aquestes arrels.

Hi ha algun personatge que t’hagi costat especialment d’imitar, o que no t’atreveixis a fer?

Molts! En David Broncano em va costar molt, el Pedro Sánchez també i amb el José Montilla…no hi havia manera! N’hi ha que no surten, i no passa res: si no surten, no els faig.

Com és fer humor avui dia, en un context tan analític? Has hagut d’adaptar-te?

Per sort, jo no he hagut de canviar gaire. Sempre he fet humor blanc, familiar, i crec que això ara mateix és el que més es valora. És cert que alguns acudits antics, com els de l’Arevalo o fins i tot del Joan Capri o en Gila, avui no estarien ben vistos. Però jo sempre he anat per una altra línia.

I quin públic et fa més feliç: el del teatre, la televisió, el carrer…?

Tots són especials, perquè et mostren gratitud. Però si he de prioritzar, em quedo amb el teatre. Allà és on noto l’escalf directe, on l’agraïment és automàtic. També m’agrada molt sortir després de les funcions, saludar la gent, fer fotos, parlar amb ells uns minuts. Després vindria la ràdio, que estimo molt perquè vaig començar a la ràdio local, a Argentona. La televisió és un gran aparador i estic agraït, però és més freda. A la tele estàs subjecte a un guió, no pots improvisar, tot és més limitat. A Polònia, per exemple, no podem sortir-nos del guió ni una coma.

Quina imitació et demanen més i quina és la teva preferida?

No en tinc una de preferida… m’agraden totes! Però si n’he de destacar algunes, doncs en l’àmbit culinari, m’encanten el Nandu Jubany, el Ferran Adrià, i el Karlos Arguiñano. En teatre, el Joan Pera, que també surt a l’obra i hi té un paper important. I per entranyables, em quedo amb l’Eugenio, el Jordi Pujol i el Joan Pera. Aquest trident sempre m’ha acompanyat. Amb el temps, vaig ser “el substitut” de molts d’ells i ara és l’hora de ser jo mateix. Això és el que reivindico a l’espectacle.

Ens pots convidar, com un dels teus personatges, al pregó i a l’espectacle?

(Com a Joan Pera) Amics i amigues de Martorell! El dia 14 no us podeu perdre el pregó d’en Pep Plaza per donar el tret de sortida a la Festa Major. I el dia 15, no us perdeu El substitut, que jo també hi surto! Veniu al teatre, que us hi esperem. Ja queden poquetes entrades!

Font: Ajuntament de Martorell