Cada setembre, amb l’inici de curs, es renova una de les conquestes més valuoses de la nostra societat: l’escola pública. No és només un servei, és un dels grans estàndards de la nostra democràcia, una eina de cohesió, de justícia i d’igualtat d’oportunitats. Els meus pares van ser d’aquells immigrants que, als anys setanta, sortien al carrer amb la pancarta que deia “los hijos de los obreros queremos estudiar”. I ho van aconseguir. Gràcies a aquella lluita, jo vaig poder ser el primer universitari de la meva família. Avui, la meva vida i la de tants altres que provenim de famílies humils, és millor que la dels nostres pares perquè vam tenir accés a una escola pública que ens va obrir portes.
Aquest llegat, però, es veu amenaçat. Avui guanya força una internacional reaccionària enemiga de la Il·lustració: líders polítics que neguen el canvi climàtic, discursos que qüestionen la igualtat de gènere, moviments que banalitzen la democràcia. Enmig d’aquest panorama, l’escola pública és més necessària que mai: ha de ser mur de contenció i espai on es forgin els valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Fa uns dies vaig veure a la televisió com s’elogia un jove emprenedor de 14 anys, que ja ha creat tres empreses, que defensava que l’escola havia de ser només pràctica i productiva. És una idea perillosa: reduir l’educació a engranatge del sistema econòmic. La realitat és que l’escola ha de ser també teòrica, històrica i cultural. Només així hem pogut avançar com a humanitat i construir societats més justes i democràtiques.
A Catalunya tenim encara molt camí a fer. El nostre sistema educatiu pateix un infrafinançament crònic: la despesa pública en educació és del 3,8% del PIB, molt lluny del 6% que fixa la Llei d’Educació de Catalunya i de la mitjana europea. Aquest infrafinançament, sumat a la doble xarxa, ha generat una segregació escolar profunda que perpetua desigualtats i converteix algunes escoles en guetos i altres en espais elitistes.
Per això cal reforçar la pública: reduir ràtios, desplegar de veritat el decret d’escola inclusiva, millorar les plantilles i les seves condicions, invertir en l’etapa 0-3 i garantir que el 80% de l’alumnat català estudiï en centres públics. I també cal defensar amb tota la força el menjador escolar. El migdia no és un servei accessori: ha de ser un espai educatiu i de protecció de drets dels infants. Un espai per a l’alimentació digna i saludable, un espai de convivència i d’igualtat, una trinxera contra la pobresa infantil. No podem acceptar que més de 146.000 infants vulnerables a Catalunya comencin el curs sense beca menjador. Universalitzar aquest dret és una obligació moral i democràtica.
Defensar l’escola pública és defensar la memòria de les lluites obreres, la dignitat dels nostres pares i mares, i el futur dels nostres fills i filles. Cada cop que un infant travessa la porta d’una escola pública, hi entra també l’esperança de viure en una societat més justa i igualitària. És la millor herència que podem deixar.
Claudio Carmona. Tinent d’alcaldia de l’Ajuntament de Cornellà. Responsable de Municipalismes dels Comuns .
Fotografia: Ajuntament del Prat de Llobregat