En les converses amb amics, amigues i coneguts d’edats i situacions diverses, hi ha un tema que apareix de manera recurrent. El problema que més preocupa avui a la ciutadania, tant a Catalunya com al conjunt d’Espanya, és l’accés a l’habitatge. En aquestes converses hi ha un consens ampli: falta habitatge, o almenys habitatge assequible. I especialment en àrees com l’àrea metropolitana de Barcelona, on la pressió demogràfica, econòmica i social es concentra, s’argumenta que la manca d’oferta és evident i té conseqüències greus.
La regulació dels lloguers, la contenció dels preus i el compliment efectiu de la norma són mesures necessàries en el context actual. No serveix de res aprovar lleis si després se’ls obre la porta del darrere a allotjaments turístics il·legals, a contractes temporals fraudulents o d’altres formes d’eludir la llei. Les administracions han de restringir les compres especulatives i frenar el segrest d’habitatge a grans ciutats com Barcelona per part d’usos que no són residencials.
Ara bé, s’imposa una diagnosi compartida: també cal construir més habitatge. Però no qualsevol habitatge. L’experiència ens mostra que la majoria dels pisos de nova construcció de venda lliure tenen preus absolutament inassumibles per a la majoria de les famílies dels nostres barris i ciutats. Aquest model només fa créixer la bombolla i consolida un mercat que afavoreix qui ja té patrimoni o capacitat d’accedir a crèdit.
La vella temptació d’un urbanisme desbocat
En aquest context, torna a sorgir la vella temptació de buscar sòl i créixer urbanísticament a gran velocitat, com ja es va fer durant el franquisme i en dècades posteriors. El resultat ja el coneixem: urbanitzacions sense serveis, barris nous sense equipaments, plans que prometen escoles i centres de salut que triguen dècades a arribar —quan arriben— i que, fins i tot quan existeixen, no disposen del personal i dels recursos necessaris. Recordeu aquelles imatges en blanc i negre del barri de Sant Ildefons de Cornellà, en aquell moment la Ciudad Satélite: una parada de metro en mig de carrers sense asfaltar rodejada només d’enormes blocs de pisos. Era el que calia en aquell moment: generar sostre ràpid perquè hi poguessin dormir els treballadors i les treballadores que havien de garantir el creixement econòmic amb les seves mans. Les lluites veïnals i obreres van fer veure que als barris no només s’hi dorm, que també calen escoles, mercats, centres mèdics i espais per a activitats esportives, socials i culturals. Aquelles lluites van aixecar els serveis que avui la ciutadania de Sant Ildefons, i de la resta de barris, poden gaudir.
Salvant les distàncies, aquest urbanisme sense criteri social avui també és una amenaça que té conseqüències profundes. Les persones joves que s’emancipen en entorns sense serveis públics de qualitat desenvolupen una predisposició cap a models individualistes: assumir que cadascú s’ha de buscar la vida, renunciar als espais comunitaris i desconfiar dels serveis públics, arribant a la conclusió que cal rebaixar impostos perquè “l’Estat no serveix”. És una deriva cultural i política que ens empobreix com a societat.
Per això cal defensar un urbanisme social i verd, socialment i mediambientalment sostenible. Allà on es construeixin habitatges, hi ha d’haver també escoles, llars d’infants, centres mèdics, transport públic eficient, espais verds i comunitaris. L’urbanisme és una eina de construcció de ciutadania, no només de mercat.
I els ajuntaments, què podem fer?
La planificació urbanística és l’instrument que té l’administració local per garantir aquesta cohesió social a l’hora de construir els nostres barris. Hi ha un contrast evident arreu del territori espanyol. Les urbanitzacions aïllades, dependents del cotxe i allunyades dels serveis públics per un cantó, i la planificació de concentracions de població entorn de centralitats urbanes amb serveis i vida comunitària per un altre. Per un costat es generen individus aïllats i suposadament autosuficients i per l’altra comunitats que comparteixen espai, patrimoni comú i activitats. Bona part del Baix Llobregat i de l’àrea metropolitana de Barcelona conté bones mostres d’aquesta segona via. Amb molts punts millorables en molts casos.
Cornellà, per exemple, ja no té gaire marge de creixement urbanístic més enllà de l’ARE Ribera-Salines. Per això les operacions actuals són de remodelació: és el cas del sector de l’antic Llobregat Centre (l’Eroski). Aquí tenim l’oportunitat de fer les coses bé: garantir el màxim possible d’habitatge protegit, vinculat a equipaments, mobilitat sostenible i espais comunitaris i verds. Una oportunitat per recosir la ciutat, donar oportunitats a joves i famílies de la ciutat per accedir a un habitatge digne i en un entorn de qualitat. Un entorn no només per viure, sinó per créixer i desenvolupar els projectes personals. Amb un parc a tocar, amb equipaments com biblioteques o el Citilab i amb un intercanviador de transport públic de primera (tramvia, tren, metro i autobusos).
Aquesta planificació amb criteri social és necessària als ajuntaments, però podrien fer molt més amb finançament i competències. En el context actual la Generalitat de Catalunya hauria d’apostar per dotar les oficines locals d’habitatge de recursos per gestionar bosses de lloguer amb garanties per als propietaris i seguretat per als inquilins; posar en marxa amb celeritat la nova Llei de barris verds per impulsar programes de rehabilitació en barris envellits; i assumir des de l’administració la responsabilitat de fer de propietària en el parc públic, garantint manteniment, convivència i intervenció social.
De la urgència al canvi de model
La pressió que generen les enquestes no pot empènyer els responsables polítics a repetir velles receptes que ja han demostrat ser un error i que, de fet, han aprofundit la crisi de l’habitatge. No podem continuar alimentant el model heretat del franquisme: un país de propietaris on l’habitatge s’entén sobretot com una mercaderia i un instrument d’herència. Cal girar full i apostar decididament per un model basat en el dret a l’habitatge i en la seva funció social. Per això també cal comptar amb un lideratge públic; l’administració no només regula també ha d’intervenir; i un sector privat responsable socialment que no esperi el rendiment econòmic immediat sinó sostingut en el temps.
Habitatge no és només un sostre: és el punt de partida de qualsevol projecte vital. No hi ha vida digna sense habitatge digne. El repte és enorme, però la resposta ha de ser clara: deixar enrere el model especulatiu i construir un futur on l’habitatge sigui un dret efectiu i no un privilegi.
Claudio Carmona, Tinent d’alcalde de Cornellà. Responsable de Municipalismes dels Comuns
Fotografia del sector Can Mercader: Cornellà en Comú