Hi ha persones que, quan marxen, deixen un buit. Però n’hi ha d’altres que, a més, deixen una manera de fer. I això és infinitament més valuós. Ara fa deu anys que el company i amic Jordi Miralles no hi és entre nosaltres. I ell forma part d’aquesta categoria humana poc habitual i imprescindible, el de la gent que no només fa política, sinó que la fa millor.
Quan el vaig conèixer, jo tot just començava a enganxar cartells en campanya electoral, i ell ja venia amb aquella serenitat seva que no tenia res a veure amb la resignació, sinó amb la saviesa de qui sap que les coses importants sempre requereixen temps, paciència i convicció. El Jordi observava, escoltava, deixava parlar tothom i, al final, amb aquell to tranquil que no necessitava alçar la veu, posava ordre al caos. Ho feia sense grandiloqüència, sense imposar-se, sense frenar ningú. Simplement posava sentit. Ho feia fàcil.
Amb els anys he entès que aquesta era la seva manera de liderar: amb coherència, discreció, lleialtat i una generositat política poc habitual. El passat 14 de novembre, al Castell de Castelldefels, li vam retre un homenatge. No va ser un acte de nostàlgia, ni un record del passat. Va ser, sobretot, una reivindicació d’una manera de fer política que avui és més necessària que mai. Els que el coneixíem ho vam sentir amb força. El Jordi no tornava com a memòria, sinó com a brúixola.
I recordant les qualitats personals que en destacaven els companys i companyes que van compartir trajectòria amb ell; la seva perseverança tossuda que en destacava la Isabel Ribas, el pragmatisme del “bon comunista” que reivindicava el Joan Herrera, el “gastar sabata” i l’organització constant que recordava el Toni Salado, la combinació d’idees i acció que explicava la Lourdes Carreras, com aplicava en la seva vida personal i política el pensament de “Viu com penses o acabaràs pensant com vius” en paraules de la Rut Garrido; o la manera en com la seva germana, la Mercè Miralles, recordava que el Jordi va decidir moure “cel i terra” per reparar la memòria del seu avi, empresonat pel franquisme; he entès que tots parlàvem del mateix: una manera d’entendre la vida i la política que avui necessitem recuperar amb urgència.
La manera de fer política del Jordi no era una teoria. Era una pràctica. I, com ell acostumava a dir, tenia tres idees essencials: la primera, que la unitat de les esquerres és una obligació democràtica. No és un eslògan, ni un recurs, ni una foto forçada. És un acte de responsabilitat. El Jordi ho practicava allà on estava: a la seva vida militant, a la negociació del Pacte del Tinell, al Parlament, a la seva feina als moviments socials i, finalment a Castelldefels, quan vam començar a gestar Movem. En aquelles reunions amb ERC, amb el PSC, amb entitats socials, veïns i veïnes, ell era qui recordava que la ciutat necessitava una alternativa compartida al govern de dretes que llavors ocupava l’alcaldia. I que només ho aconseguiríem si sabíem renunciar a part de nosaltres mateixes per fer créixer el projecte comú.
En segon terme, el pensament del Jordi, plenament vigent avui en dia, és que la política s’ha de fer al carrer, amb la gent. S’havia de “gastar sabata”. Ho repetia sempre. I també: “que de tot el que fem en quedi alguna cosa organitzada”. Avui, en un temps de política accelerada i líquida, aquesta idea és revolucionària: parlar menys, escoltar més, trepitjar territori i fer comunitat. No només per guanyar eleccions, sinó perquè l’essència de la democràcia és precisament això, teixir aliances, connectar persones amb altres persones per tal de contribuir col·lectivament a la millora de la societat.
I finalment, el valor de la coherència com a acte de valentia. El Jordi era honest quan era fàcil i quan no ho era. Quan militava i quan el van apartar de la primera línia política. Quan tenia responsabilitats institucionals i quan va haver de tornar a treballar de carter. Sempre va posar per davant la dignitat personal i política. I això, que sembla poca cosa, és un actiu essencial en un temps on massa sovint el soroll vol substituir el projecte.
El deure col·lectiu de les esquerres
Aquestes idees no són només memòria: són el nucli, l’essència de tot un programa polític. Són una brúixola, una línia estratègica que podem aplicar-nos per encarar el futur. Perquè, avui, les esquerres tornem a tenir un deure col·lectiu. I no és menor. Ho veiem a Catalunya, a l’Estat i arreu del món:
l’extrema dreta avança gràcies al desgast social, gràcies al desencant polític i a la fragmentació de les nostres forces. I ho fa mentre s’agreugen problemes que afecten la majoria social: el dret a l’habitatge, el deteriorament dels serveis públics, la regressió en l’ús social del català, la precarietat que colpeja especialment els joves, la crisi climàtica i energètica.
Davant d’aquests reptes, el Jordi ho tindria claríssim: o hi anem juntes, o no hi anem. No es tracta de fer veure la unitat. Es tracta de practicar-la. No es tracta de repartir-se espais. Es tracta d’assumir responsabilitats. No es tracta de guanyar hegemonies internes. Es tracta de guanyar la vida digna de la gent. I això vol dir renunciar. Vol dir pactar. Vol dir assumir que ningú té tota la raó. Vol dir entendre que les sigles són importants, però que mai són més importants que el projecte col·lectiu.
La política avui necessita exactament el que el Jordi Miralles representava: unitat, humilitat i compromís amb la majoria social. Fer política des d’aquí és el millor homenatge que li podem retre. I és també la millor manera de defensar la democràcia davant d’aquells que la volen erosionar. Conservem el seu llegat, buscant punts de trobada, defensant la pluralitat amb generositat, demostrant que la política no és soroll, és tenir cura d’un projecte col·lectiu. La unitat de les esquerres és una necessitat del present i una condició per tenir futur. I aquest futur, com diria el Jordi, només serà possible si el fem entre tots i totes.
Candela López, coordinadora nacional dels Comuns i portaveu municipal de Movem En Comú Podem Castelldefels
Fotografia de l’acte del 14 de novembre: La Voz de Castelldefels