El Nadal ha anat perdent la seva essència. El 25 de desembre no és una data escollida a l’atzar: se superposa al solstici d’hivern i al Natalis Solis Invicti romà, quan celebraven el retorn progressiu de la llum després de la foscor. Aquella festivitat d’hivern, centrada en la renovació i la trobada comunitària, es va aprofitar més endavant per l’Església, que la va convertir en una celebració religiosa. Amb el pas del temps, però, tot plegat ha derivat en una temporada marcada per l’estrès, el consum i un conjunt d’obligacions socials que sovint ens allunyen del sentit profund d’aquestes dates. L’eix de la festa s’ha desplaçat de la proximitat sincera al ritual de comprar i d’exhibir.
Una de les mostres més clares d’aquesta deriva és la irrupció del Pare Noel, importat i impulsat pel màrqueting global fins al punt de competir (i, en molts casos, imposar-se) a tradicions pròpies com el Tió o els Reis d’Orient. Aquesta substitució no és innòcua: revela un model de Nadal dominat per l’allau de regals i per una cultura de la immediatesa que deixa poc espai per a l’espera, l’esforç o la il·lusió pausada. Els infants acumulen joguines que sovint s’obliden en pocs dies, mentre s’imposa una pressió econòmica que moltes famílies no poden sostenir sense patiment. El miracle del Tió o l’encís dels Reis queden ofegats per una opulència que sembla no tenir límits.
En paral·lel, el veritable esperit d’hivern (fet de pausa, calidesa i retrobament) es dilueix. La publicitat anticipada ens ven àpats abundants, compres frenètiques i una estètica impecable, com si la perfecció fos el requisit imprescindible per celebrar. Mentrestant, el valor de conversar, de compartir temps o de cuidar els vincles queda relegat a un segon pla. Fins i tot la solidaritat (que hauria de ser un pilar natural d’aquestes festes) es redueix a gestos puntuals i mediàtics, lluny d’un compromís comunitari real i continuat. El Nadal hauria de recordar-nos que cap família hauria de quedar enrere i que l’ajuda mútua és tan essencial com qualsevol celebració.
Recuperar les arrels no és un exercici de nostàlgia, sinó de sentit. Cantar nadales en grup, fer cagar el Tió, explicar contes o reunir-nos sense presses són rituals que reforcen la identitat, el caliu i la memòria compartida. Són gestos senzills i profunds que actuen com a antídot davant un Nadal uniformat i buit.
No es tracta de renunciar a l’alegria, sinó de posar límits a l’excés. Si volem un Nadal amb significat, cal contenció en els regals, més experiències compartides i un retorn a la germanor i a la solidaritat quotidiana. Fer del Tió, de les trobades familiars, de les nadales i de les tradicions el centre de la celebració és la via més directa per recuperar no només la llum del solstici, sinó també la nostra pròpia llum col·lectiva.
Lluís Carrasco Martínez. Molins de Rei