Aquest 2 de gener de 2026 ha fet vint-i-cinc anys de l’adopció formal de l’euro per part dels països europeus
Des d’aleshores, la moneda única ha estat presentada com una eina d’estabilitat, de modernització econòmica i de convergència social. Però un quart de segle després, la pregunta que cal formular des del territori és molt més concreta i menys retòrica: què ha significat realment l’euro per a una comarca industrial i treballadora com el Baix Llobregat?
Aquest text no pretén fer un balanç tècnic de la unió monetària ni discutir els seus avantatges macroeconòmics generals. Parteix d’una altra premissa: l’euro no és neutral socialment. No crea per si sol els problemes estructurals, però condiciona de manera decisiva com es manifesten les crisis, com s’hi respon i, sobretot, qui n’assumeix els costos.
1. El canvi de fons: perdre la moneda, canviar l’ajust
Abans de l’entrada a l’euro, l’Estat espanyol disposava d’un instrument clàssic per afrontar les crisis econòmiques: la devaluació de la moneda. Aquest mecanisme permetia recuperar competitivitat exterior, alleugerir tensions sobre l’ocupació industrial i repartir el cost de l’ajust de manera més difusa entre sectors i agents econòmics.
Amb l’euro, aquest instrument desapareix. A partir de 1999:
Això no elimina les crisis, però transforma radicalment la manera d’afrontar-les. Sense moneda pròpia, l’ajust es desplaça cap a l’interior de l’economia: salaris, ocupació, despesa pública i condicions de treball.
Per a una comarca com el Baix Llobregat (amb una elevada proporció de treball assalariat, presència industrial, logística i serveis vinculats al cicle econòmic)aquest canvi d’arquitectura monetària és especialment rellevant.
2. 1999–2007: creixement amb desequilibris acumulats
Els primers anys de l’euro no van suposar un empobriment immediat del Baix Llobregat. Al contrari, l’ocupació es manté elevada i l’atur registrat se situa entorn de les 28.000–30.000 persones. L’accés al crèdit és fàcil i barat, i el creixement econòmic sembla consolidat.
Tanmateix, sota aquesta aparença de normalitat es van acumulant desequilibris importants:
L’euro no és la causa directa d’aquests processos, però en facilita el desenvolupament. La moneda única permet finançament barat, però no obliga a reorientar-lo cap a sectors més productius. El resultat és un model de creixement fràgil, especialment per a comarques treballadores com el Baix Llobregat.
3. Crisi i ajust: quan el disseny de l’euro esdevé determinant
Gràfica 1 – Baix Llobregat – Atur registrat (mitjana anual, 2005–2024)
Quan esclata la crisi financera el 2008, l’impacte al Baix Llobregat és immediat i molt intens. L’atur registrat es dispara fins a assolir un pic superior a les 70.000 persones l’any 2013. Aquesta xifra no és només el resultat de la recessió, sinó del tipus d’ajust permès dins la unió monetària.
Sense capacitat de devaluació ni política monetària pròpia, l’ajust es produeix principalment a través de:
La recuperació posterior és lenta. El 2024, l’atur baixa fins a unes 33.000 persones, però la comarca no retorna al punt de partida previ a la crisi. El que torna, sovint, és una ocupació més precària i inestable.
4. L’euro i la desigualtat territorial
Gràfica 2 – Crisi i recuperació: Baix Llobregat vsCatalunya
La comparació amb el conjunt de Catalunya posa de manifest un patró estructural. Quan la taxa d’atur catalana arriba al 23% l’any 2013, el Baix Llobregat ja es troba en una situació de col·lapse social, amb desenes de milers de persones sense feina.
La recuperació també és asimètrica:
Aquest fenomen apunta a un efecte clau de l’euro: la moneda única tendeix a protegir millor els territoris amb major productivitat i capital acumulat, mentre que els territoris de treball intens assumeixen una part desproporcionada dels costos de l’ajust.
5. Salaris: estabilitat nominal, pèrdua real
Gràfica 3 – Catalunya – Evolució del salari real (índex 2000 = 100)
Tot i que els salaris han crescut nominalment, les dades mostren una pèrdua clara de poder adquisitiu. Després d’un màxim abans de la crisi, el salari real cau entre 2009 i 2014 i torna a retrocedir amb la inflació postpandèmia.
En el marc de l’euro, el salari es converteix en la principal variable d’ajust, especialment en comarques amb menor capacitat de negociació col·lectiva i alta dependència del treball assalariat.
6. Habitatge: l’euro com a accelerador del principal factor d’empobriment
Gràfica 4 – Baix Llobregat – Evolució aproximada del lloguer mitjà
L’habitatge és probablement la variable que millor explica la percepció social negativa del període euro. Entre 2000 i 2008, els preus es multipliquen; després de la crisi, tornen a créixer amb força a partir de 2016, especialment en el mercat del lloguer.
Avui, el lloguer mitjà al Baix Llobregat se situa entorn dels 900–1.100 euros mensuals, absorbint sovint més del 40% del salari net d’un treballador. L’euro no crea la bombolla immobiliària, però facilita la financiarització de l’habitatge i limita el marge d’intervenció pública.
7. Cost de la vida: inflació moderada, impacte desigual
Tot i que la inflació mitjana s’ha mantingut relativament controlada, els increments més intensos s’han concentrat en habitatge, energia, alimentació i transport. Precisament els capítols que tenen més pes en el pressupost de les llars treballadores del Baix Llobregat.
Això explica la distància entre inflació “oficial” i inflació percebuda, i ajuda a entendre per què moltes famílies tenen la sensació de viure pitjor tot i treballar.
8. Conclusions: una lliçó empírica des del territori
Si ajuntem:
la conclusió és clara:
L’euro ha estabilitzat la moneda, però ha desestabilitzat la vida material de moltes llars treballadores.
El Baix Llobregat mostra amb dades els límits socials d’una unió monetària que no ha anat acompanyada de polítiques fiscals, industrials i socials suficients per compensar els seus desequilibris.
Aquesta no és una conclusió ideològica ni una percepció subjectiva, sinó una realitat mesurable.
Lluís Carrasco Martínez. Molins de Rei