L’any 2023, la pel·lícula Upon Entry (La llegada) va ser reconeguda en diversos festivals i premis de prestigi, amb una presència destacada als Premis Goya, als Premis Feroz i al Festival de Màlaga. La història segueix en Diego, urbanista veneçolà, i l’Elena, ballarina de Barcelona, que arriben als Estats Units amb els visats aprovats i amb la il·lusió d’iniciar una nova vida. Volen créixer professionalment i formar una família a la suposada “terra de les oportunitats”. Però en travessar el control d’immigració de l’aeroport de Nova York són conduïts a una sala d’inspecció secundària. Allà comença un interrogatori llarg, fred i psicològicament extenuant, on tot és sospitós i on la dignitat queda en suspens. Amb una posada en escena austera i claustrofòbica, la pel·lícula construeix una tensió constant que interpel·la directament l’espectador.
Aquesta pel·lícula inspira diferents perspectives i reflexions. A mi, personalment, em va fer pensar en el contrast amb el projecte europeu. La Unió Europea és, amb totes les seves imperfeccions, un dels projectes polítics més ambiciosos i valuosos de la història contemporània. Un continent marcat per guerres devastadores va iniciar un camí, després de 1945, de renúncia al conflicte armat intern, aposta per la cooperació, reforç de la diplomàcia i construcció d’institucions comunes basades en la democràcia i l’estat de dret. La Declaració Schuman, els Tractats de Roma, el Tractat de Maastricht i la creació de l’euro són decisions polítiques que van posar la pau, la llibertat de moviments i els drets al centre. La gran tragèdia humana que va suposar els feixismes i la gran guerra al continent va generar una explosió de capital social i infraestructures democràtiques que encara avui gaudim dels seus efectes, tot i que actualment trontollen. Un exemple és el constitucionalisme democràtic sorgit després de la II Guerra Mundial que avui comença a passar la gran prova d’estrès que suposa que les extremes dretes arribin al poder.
Avui, tot això es tradueix en el nostre dia a dia en una sèrie de facilitats que sovint donem per fetes. Podem viatjar per oci o per feina per gairebé tot el continent sense controls fronterers ni visats, només amb el nostre DNI, exercint drets i llibertats que fa no tants anys eren impensables. Compartim una mateixa moneda que ens permet treballar, comprar o estalviar sense canvis ni comissions, i disposem d’una targeta sanitària europea que garanteix l’accés a l’assistència mèdica bàsica arreu de la Unió. Podem estudiar amb programes com l’Erasmus, treballar en un altre país sense perdre drets socials, fer trucades o utilitzar dades mòbils sense sobrecostos, consumir amb garanties comunes de protecció al consumidor o veure reconeguts els nostres títols acadèmics i professionals. Són conquestes quotidianes, discretes però profundes, que configuren una ciutadania europea real i tangible, i que expliquen millor que cap discurs abstracte per què la Unió Europea és, malgrat tot, un projecte que val la pena defensar i aprofundir.
Aquest projecte, però, avui sembla caminar sense el lideratge que exigiria el moment històric. En un context global sacsejat pel retorn de l’autoritarisme, per la guerra, per la competència geopolítica i per l’ascens de la Xina com a potència econòmica, la Unió Europea hauria de reforçar la seva unitat d’acció política i econòmica i exercir un lideratge democràtic i moral clar. En canvi, massa sovint el que veiem és manca d’altura de mires, poca ambició europeista i una actitud submisa davant el neoimperialisme feixista de Donald Trump.
Trump, desesperat davant els símptomes de col·lapse de l’economia i del lideratge nord-americà, dispara a tort i a dret. Amenaça, imposa aranzels, menysté aliats i exigeix respecte a base de força, precisament perquè ja no el té ni econòmicament ni políticament. El més preocupant no és només el seu discurs, sinó la resposta europea: líders incapaços de plantar cara fins i tot quan Trump declara obertament que el seu següent objectiu és Groenlàndia, un territori que pertany -de moment- a Dinamarca, estat membre de la Unió Europea i de l’OTAN. O quan es permet ridiculitzar en públic el president de la República Francesa, Emmanuel Macron, sense que hi hagi una reacció ferma. Aquesta submissió no és pragmatisme: és feblesa política.
En aquest escenari, la sobirania europea passa necessàriament per l’energia. Descarbonitzar l’economia europea no és només una resposta al canvi climàtic, és una qüestió estratègica. Reduir la dependència del gas rus o del petroli controlat per Trump significa guanyar autonomia, seguretat i competitivitat. Per això resulta especialment greu que es posposin decisions clau, com la fi dels vehicles de combustió fòssil a partir de 2035, una mostra clara que el lobby del petroli continua condicionant la política europea.
La transició verda, però, no és un fre al creixement. Al contrari. L’experiència recent demostra que reduir emissions de CO₂ i créixer econòmicament és possible. L’Estat espanyol n’és un exemple: creixement per sobre de la mitjana europea, millors dades d’ocupació de la història recent i una evolució de les emissions continguda.
Europa té davant seu una oportunitat històrica que depèn d’orientar bé els fons públics: rehabilitar energèticament els edificis per reduir emissions i dignificar les condicions de vida; electrificar llars i indústries substituint gas i petroli; impulsar les energies renovables i millorar els sistemes de distribució i emmagatzematge; incentivar la fabricació de vehicles elèctrics i abaratir-ne el preu; i apostar decididament per una mobilitat col·lectiva eficient, segura i assequible, basada en el tren i el tramvia. Tot això no només redueix emissions, sinó que reforça la cohesió social i crea ocupació de qualitat.
Enmig de la mediocritat generalitzada del lideratge europeu, cal assenyalar una excepció: el paper del govern espanyol. No només per la gestió econòmica, sinó també per un lideratge moral que molts altres governs han evitat exercir. Un lideratge que s’ha manifestat amb claredat davant agressions inadmissibles, com les del govern de Benjamin Netanyahu a Israel, o davant les amenaces i ingerències de Trump. En un món cada cop més cínic, aquesta coherència és política en majúscules.
Upon Entry no és només una pel·lícula sobre immigració o controls fronterers. És un mirall incòmode sobre el món que estem construint i sobre el que podríem construir. Europa, amb totes les seves contradiccions, continua sent una de les millors respostes polítiques que tenim davant la por, l’arbitrarietat i la força bruta. Però perquè això sigui cert, cal lideratge, valentia i convicció. Sense això, el projecte europeu corre el risc de quedar-se, com els protagonistes de la pel·lícula, tancat en una sala d’espera, paralitzat per la por i incapaç de decidir el seu propi futur.
Claudio Carmona. Tinent l’alcaldia de Cornellà de Llobregat. Responsable de Municipalismes dels Comuns
Fotografia: Parlament Europeu