Segurament t’ha passat alguna vegada. Vas a un bar amb un home. Tu demanes una cervesa; ell, una coca-cola. Quan arriben les begudes, la cervesa la deixen davant d’ell. No és mala intenció. Ningú no ho fa per fer-te sentir menys. Però passa. Passa sovint. I gairebé sempre passa igual.
Aquesta escena, tan quotidiana i aparentment inofensiva, explica molt bé una forma de masclisme profundament arrelada: aquella que no crida, no insulta, no agredeix, però que col·loca, pressuposa i reparteix rols sense preguntar. Aquella que fa que, encara avui, moltes dones haguem d’estar constantment reafirmant que sabem què volem, què fem i quin lloc ocupem.
Porto temps pensant-hi arran d’algunes experiències recents. No han estat episodis flagrants. No hi ha hagut comentaris explícits ni situacions escandaloses, però sí petits desplaçaments, silencis, converses a les quals no se’m convida tot i ser la persona que té el coneixement, la tasca i el mandat per parlar sobre aquell tema.
Fa anys que tinc diverses responsabilitats polítiques, sempre amb grans companys i companyes intel·ligents, amb molta capacitat, i feministes. Anys de feina, de coneixement del territori, de processos, de conflictes i d’acords. I, sovint, quan es demana algú per coordinar-se, per opinar, o per prendre alguna decisió, la trucada o el missatge sovint és per a ells. La cervesa, un cop més, va cap a ell.
No crec que això passi per mala fe. Però sí que passa per una inèrcia molt profunda: la tendència a reconèixer autoritat, veu i representativitat als homes abans que a les dones, fins i tot en espais que es defineixen com a feministes, transformadors i d’esquerres.
I aquí és on crec que cal fer una pausa i mirar-nos. No per culpabilitzar, sinó per prendre consciència. Preguntar-se:
– A qui escolto quan parlem?
– A qui truco quan vull resoldre un tema?
– A qui dono per fet que “porta aquella carpeta”?
– Qui queda fora de les converses informals on, sovint, es decideixen moltes coses?
Perquè el masclisme que més costa de combatre no és només el que s’identifica fàcilment, sinó el que s’expressa en forma de desplaçament, invisibilització i manca de reconeixement. El que fa que moltes dones acabem dubtant de nosaltres mateixes, preguntant-nos si exagerem, si realment som suficients, si hem de parlar més fort o callar més.
Aquest article també va per a les dones que ho pateixen en silenci. Per les que senten que no valen per al lloc que ocupen. No és veritat. El problema no és la vostra vàlua, sinó un sistema de relacions que encara no reparteix el poder de manera justa.
Si volem organitzacions realment feministes, no n’hi ha prou amb discursos o resolucions. Cal revisar les pràctiques quotidianes, els gestos petits, les decisions invisibles. Cal preguntar-nos, cada dia, a qui li estem posant la cervesa… i per què.
Perquè la transformació també comença aquí: en aprendre a mirar, escoltar i reconèixer d’una altra manera. Però també a decidir que, aquesta vegada, la cervesa la portem nosaltres.
Sílvia López Valentín. Regidora de Castelldefels i co-coordinadora dels Comuns del Baix Llobregat
Fotografia del cartell del 8M: CCOO