Catalunya s’enfronta a un dels reptes socials, econòmics i estructurals més grans de la seva història recent: l’envelliment accelerat de la població i la creixent demanda de serveis per a la gent gran i dependent
Les polítiques actuals s’han demostrat insuficients per atendre les necessitats d’avui i, si no s’apliquen canvis dràstics immediats, el sistema corre el risc de col·lapsar de cara al futur.
Segons dades de l’Idescat, actualment a Catalunya hi ha prop d’1,5 milions de persones majors de 65 anys.
El “tsunami” demogràfic que ja és aquí
La pressió sobre el sistema d’atenció a la dependència està destinada a multiplicar-se amb l’arribada a la tercera edat de la generació del baby-boom, aquells nascuts entre el 1960 i el 1975. Les dades de projecció són contundents: s’espera que el nombre de persones grans creixi a un ritme del 2,48% anual.
L’envelliment, a més, ve acompanyat d’un augment de la longevitat. El percentatge de població major de 80 anys passarà del 6% actual a un 7,11% l’any 2035, i gairebé es duplicarà fins a arribar al 10,05% l’any 2050. Tot i que fer-se gran és un èxit com a societat, comporta un augment de la dependència que exigeix un cost econòmic i de recursos assistencials sense precedents.
Un sistema desfasat i col·lapsat
El sistema actual, dissenyat fa 20 anys, ha quedat totalment desfasat davant d’aquesta realitat. Les sol·licituds de dependència s’han duplicat en l’última dècada. Mentre que avui dia hi ha unes 250.000 persones rebent algun servei, n’hi ha gairebé 130.000 que es troben bloquejades en tràmits burocràtics.
La lentitud del sistema és alarmant: per obtenir una valoració del grau de dependència s’estan trigant uns 400 dies de mitjana, superant amb escreix els 180 dies que marca la llei. A més, 38.002 persones més estan en llista d’espera a Catalunya per a l’assignació d’un Pla Individualitzat d’Atenció (PIA), amb un temps mitjà de resolució de 275 dies. Com a resultat, un 13,87% de les persones es troben en el que les entitats denominen els “llimbs de la dependència”.
La manca crítica de places i professionals
Si mirem les infraestructures físiques, el dèficit també és preocupant. Actualment hi ha 18.787 persones en llista d’espera per accedir a una plaça de residència. Les 63.213 places residencials i les 20.177 places de centre de dia actuals són insuficients per cobrir la demanda. La cobertura per a majors de 80 anys a Catalunya és de 12,9 places per cada 100 persones, xifra inferior a la mitjana europea (16,3 places).
La patronal de les residències (ACRA) adverteix que d’aquí a 10 anys faran falta 80.000 places residencials més i la contractació de 26.000 nous professionals. Malauradament, les condicions laborals d’aquests professionals són poc atractives pel dèficit de finançament; els treballadors d’entitats de l’ACRA arriben a cobrar entre un 17% i un 18% menys que els professionals amb convenis de la Generalitat en l’àmbit sanitari.
El problema de fons és el finançament: Espanya dedica només el 0,9% del PIB a l’atenció a la dependència, la meitat de la mitjana de l’OCDE (1,79%), la qual cosa genera aquestes llargues llistes d’espera i perjudica la qualitat del servei. L’any 2023, la Generalitat va haver de finançar el 77% d’aquesta despesa per compensar la manca d’aportacions estatals.
Cap a on han d’anar les polítiques?
Davant d’aquest escenari, les solucions passen per canvis integrals en l’organització i en les inversions:
- Agilització i mesures de xoc (el Pla CURA)
El Govern català ha anunciat reformes per escurçar els tràmits de dependència a un màxim de dos mesos i passar de 25 a 500 punts de valoració. S’ha introduït l’abonament d’una prestació provisional de 200 euros en un màxim de 15 dies per a casos de dependència severa (grau III) i malalties greus com l’ELA, que permetrà accelerar uns 65.000 casos anuals.
- Integració sociosanitària
Cal posar fi a la descoordinació històrica entre el sistema de salut i el de serveis socials. L’aposta actual és la creació de l’Agència d’Atenció Integrada Social i Sanitària (AGAISS) per oferir un referent únic per a cada usuari, evitant que una persona hagi de ser atesa per una vintena de professionals diferents sense connexió.
- Més finançament i impuls a l’atenció domiciliària
S’exigeix elevar la inversió en dependència com a mínim al 2% del PIB per millorar les condicions laborals. A més, les prioritats han de canviar cap a la creació de “plataformes de serveis” que portin la tecnologia i el suport directament al domicili, atès que el servei d’atenció domiciliària actual només cobreix un 4,3% dels majors de 65 anys (davant del 10,1% europeu) i ofereix poques hores d’atenció.
En conclusió, garantir un envelliment digne és el gran repte del futur immediat a Catalunya. Passar d’un sistema desfasat a un model modern, integrat, ben finançat i amb prou professionals, ja no és una opció política, sinó una necessitat demogràfica vital.
Lluís Carrasco Martínez
Molins de Rei, 1 de maig de 2026