El PSUC
El proper mes de juliol farà noranta anys que es va fundar el Partit Socialista Unificat de Catalunya. El PSUC va néixer el 1936 agrupant quatre formacions polítiques: la Unió Socialista de Catalunya (USC) , el Partit Comunista de Catalunya (PCC), el Partit Català Proletari (PCP) i la Federació Catalana del PSOE. El cop d’estat militar va accelerar el procés de fusió que ja era en marxa. El PSUC va formar part del Govern de la Generalitat republicana, va jugar un paper destacat en la resistència armada al cop d’estat del general Franco, va ser el partit capdavanter de la lluita antifranquista, va impulsar l’Assemblea de Catalunya, va formar part del govern de la Generalitat provisional encapçalat pel president Tarradellas, va participar activament en l’elaboració de la Constitució de 1978 i va obtenir 25 diputats en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya amb l’activista pels drets nacionals, Josep Benet, com a cap de llista.
Iniciativa per Catalunya
Després vingueren temps difícils marcats pel trencament del partit l’any 1981. L’any 1987, el PSUC va crear Iniciativa per Catalunya, al costat del Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) i dels independentistes de l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerres (ENE), encapçalats per Joan Armet, provinents del Partit Socialista d’Alliberament Nacional( PSAN). El PSUC acabaria cedint la seva activitat política a Iniciativa per Catalunya. Iniciativa va reactivar aquest espai polític sumant tradicions diferents; Rafael Ribó va impulsar la col·laboració de les esquerres sobiranistes, també anomenades perifèriques, començant per les del País Valencià i les Illes, quan Gabriel Rufián encara era menor d’edat; ICV va assumir l’ecosocialisme i la coordinació amb els Verds europeus, seguint l’estela de l’Antoni Gutiérrez Díaz; va començar a entendre que el feminisme ha de ser una característica indestriable de l’esquerra, i va ser decisiva per a dotar Catalunya d’un govern catalanista i d’esquerres entre el 2003 i el 2010.
El 15M. Els Comuns
L’any 2011 esclatà un fenomen nou que va alterar el mapa polític de les esquerres i la seva forma de relacionar-se amb la societat: el 15M. En un principi aquest moviment i la tradició que venia del PSUC i ICV es miraren amb desconfiança. Però aviat entengueren que calia sumar i no pas dividir. I ICV s’incorporà a Barcelona en Comú, primer, i als Comuns, després. No va ser fàcil i va caldre generositat per les dues bandes. Però l’any 2015, Barcelona en Comú aconseguia l’alcaldia de Barcelona, amb Ada Colau, inaugurant una etapa de profundes transformacions de la ciutat que van provocar les ires de les dretes econòmica i política; el 2015 i el 2016 Catalunya en Comú guanyava dues vegades les eleccions generals a Catalunya amb la candidatura que encapçalava Xavier Domènech . Avui és la segona força catalana al Congrés, tot i que TV3 ho oblidi de forma permanent i indignant, i Ernest Urtasun, és ministre de Cultura en el Govern de coalició progressista. I l’eurodiputat Jaume Asens forma part del Grup Verd europeu.
La trajectòria d’una part dels membres dels Comuns té arrels al PSUC i a Iniciativa, la d’una altra part neix amb l’activisme que va donar lloc al 15M. Evidentment hi ha més procedències, totes elles respectables, però aquestes són les dues principals. La relació de simpatia es va començar a construir davant la càrrega indecent ordenada pel conseller convergent Felip Puig, el maig de 2011, a la Plaça Catalunya de Barcelona, i s’ha enfortit en el treball conjunt preparant programes electorals i mobilitzacions, o en la decisió d’acompanyar la ciutadania l’1 d’octubre de 2017, davant l’agressió brutal de la Policia espanyola, tot i discrepar de les tesis del processisme encapçalat pel president Puigdemont. Avui, cada dia pesa menys l’origen polític personal del que tothom pot sentir-se orgullós; s’ha creat una complicitat que supera les nostàlgies corporatives que, de vegades, tenen la temptació de reaparèixer. El projecte estarà definitivament consolidat quan tothom entengui que n’hi ha prou amb militar als Comuns, que no cal cap etiqueta més.
Drets nacionals i sobiranisme
Un dels trets característics de les tres formacions polítiques, PSUC, ICV i Comuns, és el seu sobiranisme, un concepte que sovint de forma interessada hi ha qui vol fer confondre amb independentisme. La trajectòria en aquest sentit de PSUC i ICV és molt clara. El conseller de la Generalitat i fundador del PSUC, el menorquí Estanislau Ruiz Ponsetí, afirmava l’any 1936, que “en l’ordre del dret a l’autodeterminació, nosaltres no tenim limitacions “. I el secretari general del partit, Joan Comorera, defensava l’any 1940, des de l’exili, el dret de Catalunya a l’autodeterminació, aclarint que “el dret a la separació, però, no vol dir que la nació té l’obligació de separar-se”, tot assegurant que “únicament la República Popular d’Espanya dirigida per la classe obrera permetrà a Catalunya el respecte estricte i absolut a l’expressió de la seva voluntat sobirana”.
Durant la lluita antifranquista, l’Assemblea de Catalunya, clarament inspirada pel PSUC, va formular l’any 1971 els seus quatre punts programàtics; el tercer deia “El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret l’autodertminacio”. El dirigent del PSUC, Alfonso Carlos Comín, en un míting al Parc de la Ciutadella l’any 1977 recordava que allà, “en un altre temps hi havia el Parlament de Catalunya, institució per la que lluitem avui en el marc de la restitució dels principis i institucions de l’Estatut de 1932 com a primer pas per al ple dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya, que aviat conquerirem”.
Certament el dret a l’autodeterminació no es va aconseguir i la Constitució de 1978, a la que el PSUC va donar suport, no el va reconèixer. Per això és bo recordar que l’any 1989, en motiu de desè aniversari de l’Estatut de 1979, el Parlament va aprovar, amb els vots d’Iniciativa, una resolució que deia “El Parlament manifesta que l’acatament del marc institucional vigent, resultat del procés de transició política des de la dictadura a la democràcia, no significa la renúncia del poble català al dret a l’autodeterminació , tal com estableixen els principis dels organismes internacionals i es dedueix del Preàmbul de l’Estatut d’Autonomia del 1979. Afirma, com a conseqüència, que en el moment que ho cregui oportú, i a través de les actuacions previstes en el mateix ordenament constitucional, podrà incrementar les cotes d’autogovern fins allà on cregui convenient i, en general, adequar la regulació dels drets nacionals a les circumstàncies de cada moment històric”. En nom del grup d’Iniciativa, el diputat del Baix Llobregat, Ignasi Riera, va afirmar: “El dret a l’autodeterminació pot arribar fins on arribi la voluntat dels qui exerceixen aquest dret”. Anys després vindria la lluita pel nou Estatut que en la versió aprovada pel Parlament definia Catalunya com una nació, la sentència centralista del Tribunal Constitucional del 2010 que per a Iniciativa va suposar la ruptura del pacte constitucional del 78, o la participació activa d’ICV en la formulació de la consulta del 2014 i en la seva celebració. Avui els Comuns tornen a reivindicar el concepte de catalanisme popular i la defensa del dret a decidir. D’aquesta tradició venim alguns i en aquesta tradició continuem.
Noranta anys després
Avui, noranta anys després del naixement del PSUC, és important que a l’esquerra dels socialistes continuï existint un espai polític amb voluntat certa de transformar la realitat, de combatre la corrupció, de fer compatible la lluita pels drets socials i nacionals, de propugnar polítiques agosarades d’habitatge o mediambientals, d’eixamplar l’autogovern de Catalunya i defensar la seva capacitat d’exercir el dret a decidir quan correspongui, d’entendre les potencialitats del municipalisme i que el que passi a Espanya i a Europa no ens és indiferent, de voler cooperar, des de la pròpia sobirania, amb les esquerres d’altres territoris, i de continuar treballant per a que Catalunya sigui un sol poble.
Jaume Bosch. Ex membre del Comitè Executiu del PSUC i exvicepresident d’ICV. És membre del Consell Nacional dels Comuns
Imatge: Antoni Tàpies