ENTREVISTA A Ildefonso Falcones, escriptor

ENTREVISTA A Ildefonso Falcones, escriptor

No tots els escriptors poden dir que la seva primera novel·la és un bestseller amb més de sis milions de lectors. Un d’aquests pocs és Ildefonso Falcones (Barcelona, 1958) que no té problemes per reivindicar l’èxit de L’Església del Mar (Grijalbo, 2011), la seva opera prima, i el seu desig de repetir-lo. La va escriure amb 53 anys i ara, amb dues novel·les i dos lustres més a l’esquena, reprèn el fil de la Barcelona Medieval per escriure Els Hereus de la Terra (Grijalbo, 2016). Del món mariner de L’Església del Mar als camps, les vinyes i el vi. Breu, sense extraordinàries pretensions intel·lectuals, respon les preguntes vestit amb la mateixa camisa rosa, descordada fins al tercer botó, que llueix a la contraportada del llibre

Textos: Xavier Puig / Clack

Fotos: Pol Alfageme / Clack


Què és el que li permet explicar la Barcelona Medieval que l’ha escollit dues vegades escenari de les seves històries?

El que m’ho permet és justament Barcelona. Una ciutat rica, absolutament dinàmica, una ciutat que és una de les més importants en aquella època al Mediterrani, que té una població canviant, una situació canviant. Barcelona és el que permet fer dos, tres, quatre llibres i fins i tot deu sobre aquesta època. L’Edat Medieval és una època meravellosa per Barcelona.

I doncs?

Per la riquesa, la cultura, el comerç. Per la tensió entre la ciutat i els feudataris, la ciutat i el rei, la ciutat i els nobles. Tot això proporciona a qualsevol autor una sèrie de trames que són meravelloses. En una ciutat no tant rica com Barcelona probablement no hi podríem trobar tota aquesta varietat de situacions que, a part de la trama, fan rica la novel·la.

Té algunes vinculacions amb la Barcelona actual aquella Barcelona?

No! Gràcies a Déu. L’època medieval va ser molt dura, el 99 per cent de la gent estava sotmesa als poders fàctics. Té algunes rèmores, però que crec que es van perdent, que són l’esperit comercial i mercantilista que va néixer en aquella època.

Com ha evolucionat Ildefonso Falcones en els deu anys que van entre L’Església del Mar i Els Hereus de la Terra?

Espero haver evolucionat poc. A mi el que m’agradaria és repetir L’Església del Mar. Els Hereus de la Terra està tenint un èxit similar. Intento seguir plantejant històries atractives, àgils, que enganxin al lector, amb una prosa ràpida i que no sigui complicada. Intento evolucionar el menys possible.

L’Església del Mar és la seva obra preferida?

Per mi no, però per la gent sí. Aquí no sóc jo qui jutja; ha de fer-ho el públic. Evidentment, per ser la primera novel·la i pel gran èxit que ha tingut… li tinc una estima especial.

Què trobarà de nou i què de conegut a Els Hereus de la Terra qui hagi llegit L’Església del Mar?

De conegut, poc: Santa Maria. Estem parlant d’una continuació. Els personatges principals són nous; els secundaris si que realment tenen orígens a L’Església del Mar. Trobaran Barcelona, una altra Barcelona, el barri del Raval, que ja no el de la Ribera. És un barri que s’està emmurallant i que es pretenia que fos part de la ciutat, tot i que s’atura la pesta. Per tant, el Raval va seguir sent un barri. Tot amb un fil conductor que és el món del vi.

Què té d’especial el món del vi?

El vi en aquell moment era un producte de primera necessitat. Als malalts se’ls tractava amb vi, no se’ls donava aigua. Els nens bevien vi, els soldats, els mariners, tothom en bevia. Tot el que anava de muralles fins aquí on estem asseguts [l’Hotel Hesperia Presidente, Muntaner amb Diagonal], per sobre la Diagonal, eren vinyes. Estem al final de la reconquesta, portem vuit-cents anys de dominació musulmana a Espanya. Els musulmans no beuen alcohol, per això tota aquella tècnica que existia s’havia anat perdent. Totes les històries, tota la documentació que tenim del vi de llavors, ens parlen d’un vi agre, d’un vi que no aguantava tres mesos, que s’avinagrava, que s’havia d’especiar per treure-n’hi l’olor de vinagre. Ens trobem amb un protagonista que es proposa recuperar aquesta elaboració del bon vi que ja es feia en època romana.

Li ha calgut fer de nou una tasca de documentació?

He hagut de continuar investigant; els fets històrics no tenen res a veure. Estem parlant de grans fets històrics com la destrucció del Call Jueu de Barcelona, com és el Cisma de l’Església d’Occident i sobretot una situació transcendental per Catalunya que va ser el Compromís de Casp, que va significar la fi de la dinastia de la Casa Comtal de Barcelona i l’entrada d’un rei castellà a Catalunya. Aquests fets són nous i és a través seu que es desenvolupa la novel·la.

Què va suposar per la Barcelona real el procés de successió de Martí l’Humà?

La seva mort sense descendència legítima va suposar un gir importantíssim en la història de Catalunya. El compromís de Casp, que realment no va ser un compromís, sinó gairebé una acció de guerra per part de Ferran d’Antequera, va suposar la fi de la casa comtal i l’entrada d’uns reis que ignoraven la cultura catalana i que tenien unes altres pretensions que els reis de la casa comtal.

Com entra a la història, això?

A la novel·la és un fet que els protagonistes viuen de manera directa. Es veuen aclaparats per aquesta situació.

Quines reflexions hi ha al llibre al voltant de valors que esmenta a la contraportada com la lleialtat i la venjança?

El que és reflexionar… la veritat és que intento reflexionar molt poc. Les meves novel·les són d’entreteniment, vull que la gent s’entretingui. A les reflexions, si a partir de la lectura algun lector hi arriba, em sembla molt bé. Però jo l’únic que busco és que el lector s’ho passi bé. No em veig en cor de donar lliçons a ningú; en tinc prou amb intentar entretenir.

Se l’ha comparat amb Ken Follett. Què en pensa?

Encantat. És un gran autor, que crec que té un punt de vista en el sentit de què vol entretenir la gent, fer novel·les que no volen ensenyar res a ningú. És un autor d’èxit, per tant estic encantat que em comparin amb ell.

El veu com un referent?

No, he llegit les seves novel·les, però no el considero un referent.

Quins serien els seus referents?

No en tinc. Intento donar als lectors el que a mi m’agrada dins la novel·la, que és divertir-me. Com que intento això, tot el que no em diverteix ho deixo de banda. Tampoc llegeixo amb esperit crític i per tant puc estar llegint avui un autor i l’endemà un altre de diferent. Tinc aquells referents de la joventut, d’aquell moment en què se’m permet llegir les novel·les d’adult; aquestes si que les tinc gravades. Les de Harold Robbins o novel·les com seria Chacal o seria Tiburón. Totes aquelles novel·les que després, al cap de trenta anys, han acabat essent pel·lícules, però que abans havien estat llibres.

Està previst que aviat s’estreni la sèrie sobre L’Església del Mar. Què n’espera?

N’espero un gran èxit. Em consta que hi ha hagut una gran producció, un gran repartiment d’actors, recursos suficients per fer una sèrie magnífica i sobretot il·lusió a l’hora de fer-la.

No hi ha participat?

No. M’ho han proposat, he llegit el guió, he vist que s’adapta a la sèrie, però no és la meva funció ser guionista. Prou feina tinc per escriure! El món audiovisual és completament diferent; els recursos són diferents, les eines són diferents, les trames… per fer això ja hi ha bons directors i productors.

El preocupa que no s’assembli al llibre?

Per mi seria un gran error de la productora. Aquest llibre l’han llegit sis milions de persones; si no s’assembla al llibre, serà un fracàs per a ells.

Ha criticat molt a la mateixa crítica i al “mundillo literari”. Quina relació hi manté?

Una relació normal. No critico al món literari, critico a segons quins personatges del món literari, a segons quins mecanismes dins d’aquesta endogàmia tan tremenda que és el món literari. Després hi ha grans personatges dins el món que són francament agradables. Però sí que hi ha una endogàmia que a vegades és preocupant. I respecte la crítica, quan un es troba amb un crític que alhora és competència seva… és difícil creure que la crítica sigui tan objectiva com hauria de ser. No es pot ser jutge i part a la vegada. Els crítics realment professionals em semblen fantàstics. Segons quines crítiques de persones que comparteixen estanteria a les llibreries amb tu…

Viu la relació amb els altres autors com una competició?

No. A vegades són la premsa i els mitjans els que parlen d’aquesta competició. No es tracta de competir, es tracta d’arribar al màxim nombre de gent. Però indubtablement els mercats són fixes. Si tens un mercat de cent persones i tens quatre llibres, aquests s’han de repartir. Si n’hi ha cinc, toquen a menys persones per llibre. No sé si es vol parlar en termes de competència, però la realitat és aquesta.

Deixa un comentari

© 2012 - elBaix.cat  |  Un projecte de Social Mirror i desenvolupat per Cabans

Tornar adalt