“La meva generació”, per Núria Pradas

“La meva generació”, per Núria Pradas

Acabo de fer 58 anys. La gent de la meva generació vam anar a una escola que parlava i ensenyava en castellà (recordeu?: a, ante, bajo, cabe, contra…) No vam haver de cantar el Cara al sol abans d’entrar a classe; ja no. Però no havíem sentit mai Els Segadors. Segurament, a casa, la majoria de nosaltres no sentíem parlar gaire del passat; i , malgrat això, els nostres avis, els nostres pares, havien viscut una guerra. Sovint, l’exili.

D’adolescents vam convertir La gallineta del Llach en el nostre himne i a la universitat, on fèiem més assemblees que classes, vam descobrir  un món de paraules, poemes i poetes que ens havia estat negat. Va ser llavors quan van matar el Puig i Antich i vam sortir al carrer per primera vegada. Ho vàrem fer amb llàgrimes de dolor. I amb llàgrimes d’esperança vam clamar per l’Estatut a Sant Boi.

Corrien els 70 i, alguns, ja érem pares primerencs. Vam seguir vivint les vicissituds que la vida va tenir a bé enviar-nos, bressolats amb la pretesa calma d’una democràcia acabada d’estrenar. Els fills se’ns han fet grans. Alguns ja som avis. I fa només uns dies, l’11 de setembre, ens vam tornar a trobar pels carrers de Barcelona. Ens vam reconèixer de seguida, perquè nosaltres, la gent de la meva generació, fills d’un moment particular de la nostra història, duem escrit als ulls un “ja n’hi ha prou” amb majúscules i no podem dissimular el desencís que ens porta a plantar cara de nou.

Necessitem arribar, ja, on fa temps que hauríem de ser. La gent de la meva generació, la gent que va haver de buscar una entitat que se li havia negat, volem veure com aquesta nació, la nostra, alça el cap d’una vegada i es converteix en una nació sobirana de ple dret. I avisem: duem pressa. Ja n’hem fet 58.

 

 Núria Pradas, escriptora i veïna de Sant Esteve Sesrovires

Deja un comentario

© 2012 - elBaix.cat  |  Un projecte de Social Mirror i desenvolupat per Cabans

Scroll to top