Joan Margarit (Sanaüja, 1938) és el poeta viu més llegit de la literatura catalana. Conjugar poesia i popularitat tan sols és a l’abast d’unes plomes privilegiades, però Margarit, arquitecte i catedràtic jubilat de la Politècnica, ha sabut connectar amb un gran nombre de lectors gràcies als seus versos sincers, despullats, intensos i alhora càlids. Guardonada amb el Premi Nacional de Poesia del Ministeri de Cultura i Premi Nacional de Literatura de la Generalitat, entre d’altres, la seva poesia ha estat traduïda al castellà, anglès, l’alemany o l’hebreu. El seu darrer recull de poemes és Des d’on tornar a estimar (Proa). Margarit defensa la poesia com “l’última casa de la misericòrdia que ens queda” i reclama que els plans educatius deixin de treure pes a les humanitats, “l’única protecció que tenim contra la intempèrie moral”
Per AMIC
VOLS VEURE L’ENTREVISTA EN VÍDEO? SEGUEIX AQUEST ENLLAÇ
El vers d’un dels poemes del seu últim llibre sentencia: “Estimar és on”.
Estimar és un lloc i no l’hem de perdre mai de vista, perquè canvia de posició, d’aspecte, d’intensitat, i a poc que et despistis et fuig. Tornar-lo a trobar és difícil. Es tracta d’un lloc subtil, però molt important, perquè és allà on ens hi deixem la vida.
El seu darrer poemari és, com ens expliquen des de l’editorial, una combinació de tendresa i lucidesa?
Amb l’edat lògicament la lucidesa augmenta. Bé, ho fa si la cultives, perquè qui de jove era un ruc, de vell encara és més ruc. Això d’associar vellesa i experiència perquè sí, res de res. La poesia en realitat no admet adjectivacions, però potser sí que en aquests darrers poemes s’hi barregen la lucidesa i la tendresa amb més equilibri que en anteriors etapes. Per exemple, al poema L’època generosa, hi parlo de quan tens fills, els cuides, els banyes i els dones de sopar. És aquella època generosa que et permet escriure “quan un ha pogut donar, la mort és una altra cosa”.
El seu primer poemari el va publicar als 43 anys. I la poesia de joventut?
Quan llegeixo un volum d’obra completa d’algun poeta, prefereixo començar pel final. I normalment no arribo mai al començament, on hi sol haver els poemes primerencs. La meva, per atzars de la vida, l’he pogut suprimir pràcticament tota. Com passa a tots els oficis, si a algú de seixanta anys li posessin sobre la taula com feia la seva feina als vint, s’ho miraria entre el somriure condescendent i la pena.
Als que no som poetes ens costa veure la poesia com un ofici més.
Tampoc és un ofici com els altres, ja que per practicar-lo requereixes d’un do inicial. És com la música o com la investigació científica, necessiten aquest do que és la capacitat d’inspiració, sense la qual no saps cap a on anar. El poema arranca d’una inspiració, que vol dir poder posar en contacte en dècimes de segon elements que la majoria gent habitualment no connecta.
I a partir d’aquí, cal saber construir-lo.
Llavors entra en joc l’ofici. Però tampoc el pots aprendre del tot, ni a l’escola d’escriptura més bona del món et podran ensenyar a buscar en el teu batibull interior les sensacions i sentiments més adequats. No t’explicaran com triar quins són aquells elements que tens dins teu i que alhora comparteixes amb altres persones. Has d’identificar en el teu interior allò universal, una història que sigui teva i alhora de tothom. Això costa de trobar, perquè la majoria de coses que tenim a dins en realitat no valen res. I després, saber-ho posar en paraules, perquè arribi a una altra persona i que al llegir-ho digui: “aquest sóc jo”.
I com es fa això?
No ho sé. Si sabéssim què passa dins d’un poema, segurament ja no caldria escriure’n més.
La poesia és plenament autobiogràfica?
Clar que ho és. D’on vol que vingui la meva poesia, de la biografia de vostè? En un poema no tens res més que la teva pròpia vida per començar. És la pista d’enlairament, mentre que la d’aterratge és a la vida dels altres. Jo sóc arquitecte, és la meva vida, per tant als meus poemes hi ha arquitectura. L’alemany Gottfried Benn era forense, i els seus poemes són plens de cadàvers i d’autòpsies. I no passa res, és un poeta excel·lent. A vegades aquesta vida queda completament soterrada, com passa en autors com Paul Celan. Però els seus poemes també sortien de la seva vida. D’on, sinó…
Cal un do per escriure poemes. I per gaudir-los plenament com a lector?
Qualsevol pot ser un bon lector de poemes. Ara, implica un esforç, aquí no regalem res. Qui vulgui llegir un diari ho pot fer de manera mandrosa, qui vulgui anar a un concert pot escarxofar-se a la butaca i si vol adormir-se als cinc minuts. Però si decideixes entrar en un poema només ho pots fer com si fossis el pianista dalt l’escenari. Ets tu i el teu instrument, interpretant una partitura que és el poema creat per un compositor que resulta ser el poeta. I el teu instrument és aquell que ningú tocarà millor que tu, perquè està fet de les teves esperances, idees, frustracions, pors, avantpassats… Però també l’has d’aprendre a tocar, perquè hi ha molta gent que passa la vida sense ser conscient ni que el té. Aquest és l’esforç que requereix la lectura d’un poema, i molta gent no està disposat a assumir-lo.
També hi ha poemes que són partitures molt opaques.
Una cosa és que el poema sigui opac, i l’altra és que el lector s’obsessioni en llegir-lo com si fos un missatge en clau escrit per l’enemic en temps de guerra. Això no és tan senzill com quan la mestra ens deia que ‘pluja’ simbolitzava la tristesa, o ‘matí’ alegria. Un poema és quelcom molt més misteriós. Què és? No ho sé, però un codi segur que no. L’únic que tinc clar és que en un bon poema hi entres d’una manera i en surts transformat. En un partit de futbol, en canvi, en surts igual que hi entres. Aquesta és la diferència entre art i entreteniment. Amb un bon poema passa el mateix que amb una sonata de Beethoven: t’hi endinses angoixat, avorrit, trist, cansat, desordenat; i quan en surts, te n’adones que ja no estàs igual que abans. Si no tens aquesta sensació és que quelcom falla, i segurament serà culpa del poeta, no pas el lector.
Amb les humanitats cada cop més arraconades en els programes educatius, qui ens ensenyarà a gaudir de la poesia?
En aquests moments no s’està facilitant l’accés a la poesia, ni a les humanitats, i això és un autèntic crim, per una raó molt senzilla. L’univers és un entorn molt inhòspit al qual ens ha tocat sobreviure, i hem d’utilitzar la intel·ligència i la sensibilitat per protegir-nos. La intempèrie física la resol la ciència. En una habitació no hi fa fred perquè hem encès una estufa que algú va inventar. Però si el problema no és el fred, sinó que se t’ha mort una germana o t’ha deixat la dona, llavors quina estufa podem encendre? Les úniques que tenim en aquell moment són la poesia, la música, la filosofia, per a molta gent la religió, i no gaires més. I a aquest consol no hi pots recórrer només quan t’interessi. Un infant ha d’entendre que necessita estar preparat per la intempèrie moral que li espera. No s’hi val recórrer a Beethoven només quan t’ha passat una desgràcia, perquè no et servirà per res.
O ho cultivem tota la vida, o no donarà els seus fruits.
Això és com aquell senyor que diu: ara que em jubilo, aprofitaré per començar a llegir poesia. Què coi has de llegir poesia ara? O ho has anat fent al llarg de la vida o millor que ho deixis estar. A la vida no hi ha marxa enrere. Deixem-nos d’estupideses com ara que aprenem dels errors; això no és veritat. Hem d’anar fent i corregint sobre la marxa.
Fem aquesta entrevista el mateix dia de la mort de Francesc Garriga, un dels grans poetes catalans.
És una gran pèrdua. En Francesc és un home d’un llarg historial com a poeta, era afable, tranquil, i va viure per la poesia. Ara li toca començar la singladura que li arriba a tots els poetes: veure què passa amb l’obra que has deixat. Mai sabrem què diran en el futur dels nostres versos, si tindran o no vigència. Si l’obra tan sols serveix per a la gent del teu temps, malament; però el judici d’una obra poètica no és com el de les religions, on el jutjat s’assabenta de la condemna. A nosaltres no ens queda més remei que seguir escrivint, i deixar que el temps posi les coses al seu lloc.