La innocència perduda
Per Joan Millaret / AMIC
Després del parèntesi fantàstic força prescindible que va significar ‘El cuento de los cuentos’ (2015), Matteo Garrone torna amb ‘Dogman’ a prendre la temperatura del carrer en universos populars i marginals com feia a la multipremiada ‘Gamorra’ (2008), a partir de la novel·la d’investigació del periodista Roberto Saviano. Garrone s’inspira de nou en un genuí relat de la crònica negra, el cas conegut com ‘El cuidador de gossos de Magliana’ de l’any 1988, per endinsar-se en els suburbis degradats de la perifèria romana per posar el focus sobre un perruquer caní, Marcelo (Marcello Fonte), home separat i amb una filla a qui adora, home tant discret com respectat en el barri.
Però Marcelo manté també una estreta i complicada amistat amb un cocaïnòman, Simoncino (Edoardo Pesce), un personatge agressiu i problemàtic, carregat de deutes i enemistat amb tothom. Una complicitat mútua que només s’entén perquè ambdós participen de petits furts per treure’s un sobresou i, també, en la condició de camell de Marcelo.
El punt de no retorn arriba quan Simo s’aprofitarà per enèsima vegada del bon jan de Marcelo en un atracament fallit amb conseqüències irreparables per Marcelo. Un film de gran empenta de Garrone que controla de principi a fi els fils d’aquest drama sobre una amistat traïda. La dignitat trepitjada, la sinceritat vexada, comporta la pèrdua de la innocència i acaba desembocant en la venjança cega, la violència desencadenada.
La realització de Garrone demostra una solvència excel·lent en la seva mirada més naturalista, transmetent la duresa d’aquest entorn, així com el dibuix proper i directe dels seus habitants. Sobresurt en un paper immens l’actor Marcello Fonte, personatge tant silenciós i introvertit com espantadís i vulnerable, un tipus seriós i tranquil fart d’humiliacions que li va valdr